VIVÈNCIES DE SANT ANTONI

499
Foto: Fotos antigues de Pollença.

Sembla que els costums d’un poble són molt difícils de modificar. Tanmateix, però, la memòria ens demostra que totes les festes vives són susceptibles de canvis. Fa uns anys Ramon Reig Vila apuntava alguns dels canvis que ha sofert la festa pollencina de Sant Antoni.

Quan anaven a cercar el Pi el dia 16 de gener

Fa bastants d’anys que la festa, per al poble, començava el dia abans. L’anada a cercar el Pi era tot un esdeveniment. L’Ajuntament participava amb les despeses del pa i les arengades, que torraven al mateix lloc tots els acompanyats, que sempre han estat molts.

El lloc d’on, ja fa molts anys, es treu el llarg pi és Ternelles, per disposició de la senyora de Can March. Antigament es dugué d’altres indrets.

Els al·lots eren els encarregats d’estirar-lo des del camí o carretera fins al lloc on havien de clavar-lo, a la plaça Vella. El pi ja pelat i sols amb les rames superiors anava a damunt un suport amb dues rodes, no era arrossegar-lo cosa més còmode de transportar, si bé mal de governar-lo pels carrers estrets, en pendents o en voltar els cantons. Donà qualque vegada els seus retgirons, disgust i desgràcies. Dins l’època moderna ho han patit uns joves, que hagueren de sofrir operacions, com és en Josep Aguiló “Fantasia” i en Joan Cortés, de Can Paco.

PUBLICITAT
Foto: Fotos antigues de Pollença.

El cerimonial de clavar el Pi

De sempre, el fet de clavar el pi ha estat un cerimonial que a la gent li ha agradat contemplar des de la Plaça i dels balcons. Els ternals anaven del pi a una de les finestres de l’església i al cantó per aixecar-lo, tenint cura de no rompre’l, fins a tenir-lo dret amb el baix de la soca a dins el forat preparat per aquest esdeveniment. Posant-li les falques o tascons que el tindran immobilitzat.

Abans s’hi penjava a les rames el gall i un premi en metàl·lic pel més agosarat que aconseguís pujar-hi.

La soca del pi prèviament s’embetumava de sabó fluix, o d’una pasta feta amb fulles de figuera de moro. A partir d’aquest moment començava la pujada del pi pròpiament dit. No era possible mentre la soca estès untada, pel que es feia necessari primerament llevar-lo.

Com es feia? Els interessats portaven tres o quatre granotes que anaven llevant-se a mesura que intentaven pujar. Quan un es cansava ho intentava un altre, a vegades company i del mateix equip. Algunes vegades hi hagué grups rivals. D’aquesta manera era possible arribar a la primera corda, generalment el límit de l’ensabonat. El cansament dels protagonistes es veia i el poble els animava, així i tot durava més d’una hora. Una vegada aconseguit el premi, que els féu suar, de baixada anava desfent les cordes a fi que el pi quedés alliberat. Un dels ternals que quedava lliure pega de ple a la façana de l’església amb el corresponent esclafit i que deixava senyal. Si mal no record un any quedà sense que ningú pogués fer-se amb el premi, a pesar dels intents que realitzaren.

Anys després hi hagué polèmica per part de la Societat Protectora d’Animals, quan el pi ja estava clavat i els premis penjaven de les rames. El gall, que des de temps immemorial s’havia penjat al pi amb el cap per avall, els anys vinents hagueren de posar-lo fermat a dins una cistella, per quan es deia que l’animal patia. Des d’aqueixa data així es féu durant una serie d’anys.

Sant Antoni 1960. Foto:Martí Pons Riera.

La Colcada

La Colcada es feia el mateix dia de la festa a la tarda. Generalment era gent jove de la pagesia la que tenia les bísties aregades per muntar-les, succeïa dins la desena dels anys 1940 al 1950. Encara el turisme no havia arrelat. Molta presumpció per part dels participants, tot mostrar la bístia més formada i elegant en el trot durant el recorregut. S’establiren premis. Tingué els seus moments fatídics motivat per patinades i caigudes, que no varen ésser greus. Record que un dels que prenia part en els anys vinents, d’una caiguda quedà baldat de per vida, era un tal Pep Serra.

La part cívica d’aquesta festa s’anà ampliant, fent-la més plena i rica amb motius que el poble anava mostrant el seu bon fer. La “Penya Agrícola”, creada per defensar els interessos dels pagesos, en principi baix la Presidència d’en Mateu Verd, després en Joan Serra,de Can Blai, fou una gran impulsora.

Començà, com sempre s’havia fet amb els foguerons, però ja posant-hi figures grotesques, que després derivaren amb els foguerons artístics. S’establiren premis substanciosos per animar als creadors, que amb el temps s’han pogut veure vertaderes meravelles. Pollença té gust i no escatima esforços.

La Colcada ja no era sols muntar amb cavall, sinó que compareixen les carrosses, a vegades representatives del dia que se celebrava, o bé escenes de la pròpia pagesia o vida quotidiana. Les beneïdes es feien des del portal de la plaça Vella, a davant el Pi, i obligatori el recorregut de la Colcada.

Hi hagué un any que la festa tingué un caire renovador. No era sols afegir carrosses que ja li donava un encant. Apareix la figura del Quixot i el seu acompanyant, ben caracteritzats i amb la llur armadura. A més un estol de someretes sardes, avui si seria mal d’ajuntar-les, que anaven muntades per al·lots vestits de pagès. No portaven sella sinó una pell de xot per muntura, el seu cabestrell i les perllongues. Fou la gran admiració, perquè formava part del bon fer d’uns organitzadors, que li saberen donar la creativitat adequada per l’embelliment de la festa. Els personatges d’en Cervantes, estaven protagonitzats per en Jaume Morro “Piscol”, amb el Quixot, i en Pep Vidal, “Vinagre”, per en Sancho Panza.

Foto: Micer.

A l’actualitat els foguerons es munten a diversos llocs dels carrers del poble, condicionat prèviament amb arena o terra per no cremar el sòl dels carrers. La gent de la barriada es reuneix i aprofita per les torrades tant d’arengades con porquim, acompanyat del barral de vi. Les institucions de la tercera edat, tant de Sa Nostra com de Colonya, reserven espai pel corresponent fogueró, proveint del necessari per les corresponents torrades pels seus socis. Una de les coses sorprenents va ser que en certs foguerons hi havia torrades i pa llescat pels que en volguessin, sense conèixer els visitants els anaven oferint, perquè compartissin amb ells la vetllada. Hi havia estrangers i d’altres indrets i tots participaren dels menjars i la gresca en certes barriades.

En quant a la part religiosa, el sant solia estar aquest dia casi a davant la capella del Santíssim, i els infants la seva il·lusió era anar a veure el “porquet i tocar la campaneta”. Per les joves besar-lo i demanar-li un novio. La gent pagesa, altre temps més devota que ara, resava a Sant Antoni per la protecció dels seus animals, ja que era una part de l’economia familiar. Quan hi havia certes malalties encara ho feien en més devoció. El glossari popular així ho canta:

Sant Antoni és un bon Sant
qui té un dobler li dona,
perquè protegeixi l’animal
tant si és de pèl com de ploma.
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT