VIDA I BOLETS DE JOSEP LL. SIQUIER

281

Tots coneixem els picornells i els esclata-sangs, però el món de la micologia és molt més extens que aquestes dues espècies. Tant, que fins i tot s’ha creat un nou regne només per als fongs separat de la fauna i la flora. Això ho sap bé en Josep Lleonart Siquier, un dels pares de la micologia a les Illes. Siquier no només va escriure el llibre que es considera la bíblia dels cercadors -Els bolets de les Balears (I i II)-, sinó que ha descobert noves espècies i ha publicat 80 articles científics sobre el tema. Apotecari jubilat, actualment viu a la seva casa de Can Cullerassa, on té bolets que li creixen a l’herba del jardí. Inquer amb una cama pollencina, té, fins i tot, un bolet amb el seu llinatge.

En aquest temps en què tenim el mòbil ple de fotografies de grans collides de bolets, a Punt informatiu Pollença hem decidit xerrar amb ell per conèixer-lo una mica més i que ens traslladi una petita part de la seva saviesa.

– Quina és la teva feina?

Jo som apotecari jubilat. He tengut la sort que fa 11 anys em vaig poder auto-jubilar. De llavors ençà el que era una afició s’ha convertit en molt més, una feina que m’entusiasma i m’omple, la micologia.

PUBLICITAT

Això sí, és una feina molt poc lucrativa. Amb la micologia si vols estar al, dia costa molt. I avui dia encara costa més, ja que si vols fer una publicació científica, moltes vegades et demanen identificacions per ADN, i tot i que els preus s’han abaratit, és una despesa important.

– Inquer o pollencí?

Som una quarta part gallec, per part de ma mare, una meitat inquer per part de mon pare, i una altra quarta part pollencí, per part de la padrina. Per a la meva família, Pollença sempre ha estat important. Sempre hem tingut finques aquí, com la de can Cullerassa o Can Martorellet. D’ençà que em vaig jubilar visc a Can Cullerassa i tenint Alcúdia a prop, sempre venc a Pollença, per què Pollença estira.

– Boletaire o micòleg?

Micòleg. Tot i que si en trob de comestibles, els agaf i me’ls menj, m’interessa molt més la part científica dels bolets, tot i que vaig començar en aquest món per la via gastronòmica. De jovenet ja anava cercar bolets i a Inca sempre hi ha hagut molta tradició. Quan vaig acabar la carrera de farmàcia, vaig voler seguir investigant en botànica, que era una assignatura que m’agradava molt, i com que el camp dels bolets estava molt poc tractat vaig decidir seguir per aquí. I fins ara.

– En la recerca micològica has estat ben acompanyat…

Començàrem Carles Constantino i jo a fer xerrades l’any 1978 en el marc del Museu Balear de Ciències Naturals de Sóller, i més tard al grup s’hi va incorporar Joan Carles Salom, tècnic de la Conselleria que va començar molt jovenet a investigar. Amb en Joan Carles hem seguit junts fins ara i hem fet moltes campanyes per tot Espanya de prospecció i també de formació nostra. Quan començàrem hi havia molt poca bibliografia sobre el tema i no hi havia referents; els referents érem nosaltres i el nostre nivell, vist retrospectivament, era baix. Vaig tenir la gran sort d’ajuntar-me amb un grup de micòlegs que tenien un projecte molt important que es deia “Flora micològica ibèrica”, que cada any feien una campanya de sis dies a Espanya, Andorra i Portugal. Això em va permetre conèixer vertaders professionals, investigadors, amb els que em vaig anar formant a poc a poc.

– Tu i en Carles Constantino fóreu els primers a fer una classificació dels bolets de les Balears?

Des del segle XIX hi ha treballs de diferents investigadors, majoritàriament de fora, sobre els bolets de les illes, però realment l’únic que va tractar el tema en profunditat abans que nosaltres va ser Barceló i Combís, un conegut botànic del segle XIX que va incorporar tots els coneixements de botànica que hi havia en la seva època a l’estudi dels bolets de les Balears. El nostre primer treball sobre bolets va ser el 1982. Aquest treball va derivar en el volum I de “Els Bolets de les Balears”.

– “Els Bolets de les Balears” s’ha convertit en la bíblia dels afeccionats als bolets de les Illes…

Publicàrem el volum I el 1996 i el 2008 publicàrem el segon volum. Es tracta de la primera guia completa dels bolets de les Illes. És una guia divulgativa amb pinzellades científiques. La intenció nostra era que la gent pogués conèixer els bolets. Per cert, ara fa 2 anys uns amics nostres, Guillem Mir i Pep Lluís Melis, feren una guia dels bolets de Menorca, que és molt completa i està molt bé. En certa manera completa la nostra feina a la banda de Menorca.

– Tens altres publicacions sobre bolets?

Amb Joan Carles Salom hem fet “La guia dels bolets de Mondragó”, “La guia dels bolets de les Fonts Ufanes”, també hem col·laborat a un llibre sobre la Serra de Tramuntana i també a un llibre sobre les espècies importants de Balears, que en realitat era part d’un llibre més gros… devers sis o set llibres en total.

– I treballs científics publicats?

Ara estic redactant l’estudi científic número 80. Els treballs s’han publicat a la Revista catalana de micològica, a la revista de la societat micològica de Madrid, i d’altres…

– Part de les publicacions són bolets nous, que heu descobert vosaltres?

Sí, entre Joan Carles Salom i jo n’hem descobert cinc. Dos ell, dos jo i un de compartit. Un dels que va descobrir Joan Carles creix a sobre les escorxes de savina de Formentera i li va posar nom en honor meu, es tracta del Phaeomarasmius Siquieri. M’ho va dur d’amagat fins al darrer moment, va ser una sorpresa. Jo recentment en vaig descobrir un a damunt els joncs i les restes de posidònia de Son Bou i vaig tornar-li la jugada, vaig amagar-li el descobriment i després li vaig dedicar el nom.

Phaeomarasmius Siquieri

– És difícil catalogar oficialment un bolet nou?

Sí. En primer lloc has de demostrar que realment és una cosa nova i l’has de confrontar amb els que s’assemblen més. Temps enrere fins i tot era més difícil perquè era una qüestió descriptiva, taxonòmica. Ara t’exigeixen l’ADN, però el problema és que hi ha molts de bolets antics que encara no tenen ADN i per això les bases de dades encara no estan massa plenes de registres. Actualment tenim una nova espècie preparada per publicar que estem segurs que és nova. A més resulta que hi ha una trobada d’un bolet igual a Noruega i nosaltres l’hem trobada a Eivissa. És molt curiós.

– Els fongs són plantes?

Des de fa aproximadament una dècada els fongs tenen regne propi, ja no pertanyen a la flora. De fet ja no es diu flora micològica, sinó que es diu funga. Ara els llibres de naturals ja ensenyen que hi ha cinc regnes: protista, monera, fungui, vegetal i animal.

– És el mateix un fong i un bolet?

El fong és un esser viu constituït per una sèrie de filaments anomenats hifes, i la unió de totes les hifes s’anomena miceli. El fong és la part vegetativa i el bolet, la part reproductiva. Si ho comparàssim amb un taronger, el fong seria l’arbre i els bolets les taronges. Els bolets fan les espores que serien les llavoretes que reinicien tot aquest cicle. A més, els fongs són els essers vius més grossos que es coneixen, un sol miceli pot tenir quarterades d’extensió.

– Jo sé d’un lloc carregat de picornells…

Idò tot aquest agre és el mateix esser viu, faci la mida que faci. És un arbre que va per davall terra i que fa les taronges (els picornells) totes al mateix redol. Per exemple, a ca nostra hi ha una gespa que és molt gratificant perquè hi surten uns bolets i el miceli que tenen càlcul que deu tenir 40 o 50 metres quadrats.

– Vius a Can Cullerassa, a dins l’Albufereta, un lloc curiós per un micòleg…

L’Albufereta és un lloc on es concentra molta humitat i, encara que hi faci vent, a les parts baixes hi ha molta rosada, això fa que durant bona part de l’any hi creixin els bolets. Creixen bolets pels camins, per damunt les plantes, per damunt les dunes… Has de tenir en compte que a la banda interior de les dunes, a causa del nivell freàtic de la mar hi ha molta humitat.

– Xerrem dels bolets més coneguts i cercats. Per què els picornells creixen a alzinar i els esclata-sangs a pinar?

Es diu simbiosis. El picornell que surt aquí forma una simbiosi amb les arrels d’alzina. El miceli pot viure a un pinar, però allà no fructifica. El mateix passa amb el miceli de l’esclata-sang que, tot i que pot viure a alzinar, només fructificarà a pinar perquè forma simbiosi amb les seves arrels. A jo m’ha passat anar a un alzinar on només hi ha tres pins, i només allà trobar-hi esclata-sangs. El pi i el fong de l’esclat-sang s’alimenten mútuament, el miceli reté humitat a les arrels del pi i això li permet viure de manera més exuberant. Aquesta humitat permet al pi solubilitzar les sals minerals que necessita i, mitjançant la funció clorofíl·lica, produir la matèria orgànica que necessita per alimentar-se. A canvi al fong li dóna la matèria orgànica ja elaborada perquè també es pugui alimentar.

– Que hi hagi un pinar no és garantia de trobar esclata-sangs. En què ens hem de fixar exactament?

Que hi hagi humitat, que siguin llocs on no hi hagi sol directe i on no hi pegui el vent. Amb els picornell passa igual, però és més resistent, no es podreix tant i els micelis són molt més productors de bolets. Però clar, tot té el seu temps, influeix molt la temperatura i la humitat. L’esclata-sang necessita una temperatura una mica més baixa que el picornell, i per això és més tardà.

– Recentment s’ha sabut que a Mallorca s’hi fan tòfones

No és tan recent, per què a Formentor els cuiners coneixien llocs on es feien tòfones, les cuinaven, però no ho deien. També el famós cuiner mestre Tomeu Esteva usava tòfones de Mallorca que els hi trobava un home a una comuna, però va arribar un moment que ja no va tornar i es va perdre. Ja més endavant nosaltres férem trobades ocasionals i ara ja hi ha gent que s’hi dedica fins i tot professionalment. Nosaltres hem fet publicacions en aquest aspecte i en tenim classificades a Mallorca 7 tipus diferents, de les quals comercials només n’hi ha dues. Una és molt rara i és la tòfona negra, i l’altra és la tòfona d’estiu.

– Es cull més varietat de bolets ara?

Et contaré una anècdota, ara es cullen les blaves, però no fa molt aquí a Pollença no hi havia tradició de menjar-les, mentre que Inca sí. Nosaltres teníem un pagès a una finca de Pollença que collia blaves i no se les menjava, però quan anava a Inca a vendre verdures, les venia totes allà. Ara la gent en coneix més i surt més, la guia dels bolets de les Balears també ha ajudat en aquest sentit, però desgraciadament també ha ajudat a fer que la gent destrossi més. Cadascú fa un ús del coneixement, alguns més ecològic i d’altres més desaprensiu. Hi ha gent que va amb rastells, amb falçons per aixecar des de baix… és com si per collir una taronja arrabassessis el cimal.

– Quins bolets, culinàriament destacables, estem deixant passar per desconeixement?

El que d’una manera despectiva s’anomena pixacà és un gran desconegut. Però hem d’anar molt alerta perquè, com tot, n’hi ha de comestibles i tòxics. Alguns es poden menjar crus, altres en fritades, altres en cremes, aguiats també… Però el problema és que donar una regla general per diferenciar els comestibles dels tòxics en micologia sempre és arriscat. Però en el cas exclusiu dels pixacans podem dir que si quan els tallam el peu queda blanc o un poc groc, són comestibles, mentre que si torna blau o vermell no són bons. Tot i que dins aquests darrers n’hi ha alguns de comestibles.

Dins aquest grup de comestibles més desconeguts també hi afegiria els xampinyons. Però s’ha de tenir en compte que nosaltres tenim registrades 31 espècies de xampinyons a les Balears, de les quals n’hi ha 6 que són tòxiques. Llavors, s’han de conèixer bé.

No s’han de voler conèixer tots els bolets de cop, sinó a poquet, anar incorporant-ne de nous als que ja coneixem. I el més important a tenir en compte, és que un bolet comestible sempre en te un o dos de molt semblants, que són tòxics. Per això nosaltres sempre recomanam conèixer els comestibles i també els tòxics.

– És Pollença un paradís del bolet?

Sí, perquè aquí a Pollença hi ha molt d’alzinar, i a les Balears creix més varietat de bolets a l’alzinar que al pinar. Cosa que a la península passa just al contrari. I una de les raons per la qual els alzinars d’aquí són tan bons és que l’alzina tapa, el sol no penetra i es conserva més la humitat al subsol.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT