L’ÚNICA MALLORQUINA MADONA DE POSSESSIÓ

L’any 2008, vàrem entrevistar per a PUNT iNFORMATIU una pollencina molt especial: Catalina Cladera, aleshores madona d’Albarca, un ofici de responsabilitat més propi d’homes que de dones.
El temps ha passat i na Catalina s’ha fet pollencina. Tot i amb això, les seves respostes són interessants, perquè deixen veure la feinada que feien les dones i el pes que tenien dins el desenvolupament de la possessió.

Possessió d'Aubarca 308 067
Foto arx. Possessió d’Aubarca 308 067 Na Catalina “d’Albarca” davant les portes de les cases dels amos.

Nom Catalina Cladera, però tothom la coneix com na Catalina d’Albarca. Tampoc no és estrany, ja que aquesta pollencina és, molt probablement, l’única dona de Mallorca que, tota sola, fa de madona d’una possessió.
Bona conversadora, amb Catalina, hem compartit un matí durant el qual ha parlat del passat i del present de la possessió, un tipus d’explotació que ha canviat notablement el seu funcionament en els darrers 50 anys que, justament, és el temps que fa que viu a Lluc.

– Quan vàreu venir a Albarca?
Em vaig casar i vaig estar 18 anys a Femenia i llavors vàrem venir a Albarca, on fa 32 anys que hi som. Fa 50 anys que som a Lluc. De tot d’una, vàrem estar amb els sogres, a Femenia, llavors ells se n’anaren a Can Pontico.

– El vostre home era pollencí?
Sí, li deien “Malec”.

– I els vostres pares, eren pagesos?
Quan era petita, els meus pares vivien a Cal Nillo, allà hi va morir un germà meu i n’hi va néixer un altre. Llavors vàrem anar a viure a Pollença. Mon pare anava per les possessions i finques per exsecallar i ma mare emblanquinava per les cases.

– Abans de casar-vos, de què treballàveu?
Vaig anar a brodar per can Tiraneta. Però, ma mare feia feina per ca n’Asprer, que aleshores eren els propietaris de l’hotel Sis Pins i no sé que va passar, però les camareres es barallaren amb la senyora. Era dia 19 d’agost, no sé de quin any, però quedaren amb l’hotel ple i sense cap al·lota per fer feina. La Senyora va demanar a ma mare si jo els podria anar a fer feina al Sis Pins. Na Joana Aina Moragues i jo vàrem anar al Sis Pins sense haver vist mai un hotel de prop. El director era l’home de na Magdalena “Codony” i el botones, en Jordi Serra. Nosaltres dues no podíem, però ens espavilaren. Llavors va venir na Coloma “Fava” i, entre tres, era diferent. Tot i amb això hi vaig fer feina dos anys, fins que em vaig casar i me’n vaig anar a Femenia, on varen néixer les meves dues filles, na Margalida i n’Agustina.

– Quan va ser hora d’anar a escola, com ho fèieu?
Les nines estaven amb els padrins, a Pollença.

– Com ha canviat la vida en una possessió amb aquests 50 anys?
Ara tenim totes les comoditats, quan em vaig casar no hi havia ni aigua corrent, ni llum, ni cotxes, ni geleres… De fet, quan matàvem un pollastre, era per menjar-lo aviat. Així que posàvem el pollastre net dins una taleca que fèiem amb trinxes de pedaços que ens donava el Matalasser, son pare de na Francisca la dona d’en “Cucuia”; llavors femàvem la taleca amb el pollastre a dins i el ficàvem dins el pou sense que tocàs l’aigua. D’aquesta manera, el pollastre estava fresc i no hi anaven bitxos. És clar que l’endemà mateix ja l’havíem de cuinar. Quan explic aquestes coses als néts, em diuen: “Padrina!?” i és que sembla mentida.

– Fèieu molta de feina, les madones?
Sí, fèiem molta més feina que ara i ens retia més. Hem tornat vagos. Però pensa que, per rentar, havíem de començar a treure aigua del pou un dia abans, havíem d’omplir la caldera per encalentir-la. Llavors venia el rentar i per passar la roba, torna treure aigua i torna omplir la caldera. La feina no acabava aquí, perquè tot s’havia de planxar amb aquelles planxes que s’encalentien al foc i que, moltes vegades, quan estava gairebé net i emmidonat, no te’n recordaves de netejar la sola de planxa i embrutaves la peça. I ja la podies tornar rentar. Aquí dalt [fa referència a la casa dels senyors d’Albarca] encara ho emmidonen tot. Això és un exemple, perquè, de feines, n’hi havia més. Sense anar més enfora, a l’hora de berenar, havíem de tenir les sopes a punt per a tothom; a l’hora de dinar, no faltava un plat de cuinat i, per sopar, altra vegada sopes. Això era a Femenia, perquè a Albarca no teníem tanta gent, només érem el meu home i jo.

Possessió d'Aubarca 308 087
Foto arx. Possessió d’Aubarca 308 087 Tenir cura de l’hort és una de les feines que, cada matí, realitza na Catalina.

– La sogra us va ensenyar a fer de madona?
Me’n va ensenyar, però també m’ho va fer passar pillo, perquè ella era la madona i jo la criada. No me deixava ni seure, sempre tenia feines per a jo.

– Amb el vostre home i vós, us fèieu càrrec de tot Albarca?
No, teníem dos homes que venien sempre, llavors, en temps de collir oliva, dos homes de can Pontico ens venien a ajudar a collir. També ens venien a llaurar, de tot d’una no hi havia cap tractor a Lluc, però més endavant n’hi va haver un; aquest tractorer anava per totes les finques per llaurar.

– I ara?
Ara faig una mica d’hort, tomatigueres i pebrers, sobretot, encara que, per llaurar, ve l’amo de can Pontico, perquè les filles no volen que llauri, jo bé que llauraria amb el motoret. Llavors tenc dos porcs matancers, un parell de gallines i un de conills, i me’n cuid dels cossiols. Del jardí, també me’n cuid jo, però amb l’ajuda de l’amo de can Pontico. He de dir que jo tenc una nòmina, no estic jubilada.

– Mai no baixau?
Baix a Pollença un parell de vegades a la setmana. El guarda d’aquí i de Cosconar és el xofer, des que va morir el meu home, ell m’acompanya allà on hagi d’anar: a fer visites, a comprar, aquí o allà, ell m’acompanya. De fet, per anar a comprar, sempre vaig a Pollença. Llavors també puj i baix amb en Martí de son Colom; ara mateix, el dia de les Àguiles, amb aquell dia que feia, en Martí era a ca les Àguiles per n’Antònia i jo per na Paquita, i me va dir: Catalina, que no trobes que és ben hora d’anar-mos-ne, i jo li vaig respondre que, per al meu gust, ja no hi seríem.

– De totes maneres, per aquí dalt, us ho passau ben bé?
Sí, i tant. Aquesta setmana mateixa un grup d’excursionistes de Manacor varen fer un dinar de paella a son Colom i me convidaren a anar-hi, ells ho varen fer tot, ho duien tot preparat. I això que la setmana passada, amb aquests mateixos, havíem anat a dinar a can Tronca, a Sant Joan, perquè, com que n’hi ha que són del Madrid, varen voler celebrar que havien guanyat la Lliga. Llavors hi ha els excursionistes que van a fer el torrent de Pareis que també s’aturen. Abans també s’aturaven els que anaven a Cosconar, però com que ara ja no passen per aquí?

– I també deveu fer qualque viatge?
Ara surt un pic a l’any, però, quan na Maria, la néta, estudiava a Reus hi anava sovint, perquè m’agradava molt, molt més que a Barcelona, perquè, a Reus, la gent és com a Pollença, saluden, moven conversa… L’any passat vaig anar a Alemanya, i crec que hi tornaré perquè me va agradar molt. Hi ha una parella d’alemanys que cada any vénen a Cosconar, jo no parl alemany ni ells mallorquí, però ens entenem, no sé com, així com podem, i cada any insistien en què hi anàs. A mi, me feia un poc de cosa, perquè sense entendre’ns, però, entre la filla i aquesta parella, ho programaren tot i ens n’anàrem. M’ho vaig passar bomba. Ells viuen als afores, a una casa envoltada de terreny i, cada dia baixen al mercat a comprar dos canastres de pomes per donar als animals que viuen al bosc, així vaig veure esquirols amb les cues estufades, cérvols, mèrleres, talps (jo no n’havia vist mai) i jo què t’he de dir. Llavors un dia vàrem anar a una cacera de cérvols, estàvem dins unes torres on hi havia sofàs per estar-hi de dia i de nit.

Possessió d'Aubarca 308 068

– Hi ha algun moment de festa al llarg de l’any, les matances, la tosa…?
Ara ja no, nosaltres feim unes matances festa/feina, més feina que festa, tots els que vénen s’hi aferren. Tothom està ensenyat i fa feina. Abans, per la tosa, fèiem més festa, era la festa grossa, sobretot quan estàvem a Femenia i, per allà, tots érem de la mateixa edat. Les al·lotes posàvem bastes a les cames dels calçons dels homes i, quan després de dutxar-se es vestien, quedaven travats, o als braços de les camises… per fer bulla. Ara he tornat vella i no vull molt de trull. Per això, vénen aquests homes amb maquinetes i amb un dia ho deixen tot arreglat. A son Colom, sí que fan tosa com antigament, fins i tot als homes els donen un ramet, un costum que s’ha perdut, però que allà encara mantenen.

– Heu pensat mai deixar Albarca?
M’agrada molt estar aquí. He de fer 71 anys, no estic jubilada i mentre estigui bé, vull viure aquí. Si un dia me n’he d’anar, me n’aniré, però estic beníssim aquí dalt. A Pollença, no me sent ample, només fris de tornar, perquè no sé què t’he de dir, però m’hi trob estreta. I això que les meves filles fan massa per a mi. Però jo aquí dalt som feliç.

– Com és un dia feiner?
A les 6 del matí, m’aixec. No necessit despertador, el cos m’ho demana. Ahir, vaig clavar 45 canyes a les tomatigueres i les vaig fermar; avui he fet dues bombades d’esquitxar. Arregl els animals. Reg els cossiols. Faig el dinar. I, havent dinat, s’ha acabat la feina: m’assec a la saleta i mir les novel·les que fan per la tele. Bono, si he de rentar roba la rent i si he de planxar, la planx.

– A les filles, no els agrada pujar?
Com a jo Pollença, els agrada venir un dia i tornar-se’n. Als que més els agrada aquí dalt, són en Pere, el fill de na Margalida, i n’Aina, la filla de n’Agostina.

Possessió d'Aubarca 308 053

 

97total visits,2visits today

gif ANIMADO Volar-e