UNA MAR DE BROTETS DE ROMANÍ

188

Maria Rosa Albis Ferragut

A l’època en que l’esclavitud ha desaparegut a la major part d’Europa és encara vigent a la Mediterrània, i ho serà al llarg de l’època medieval i fins a l’inici de l’edat moderna. Durant segles les dues ribes de la mar contemplen, tant a la part musulmana com a la cristiana, un nodrit tràfic d’esclaus. L’elevada, variada i constant oferta de mà d’obra esclava que confluiria en el Mediterrani al llarg del segle XIII al XVI la va fer possible.

Durant l’edat mitjana l’illa de Mallorca és un gran mercat de compravenda de persones humanes, un dels pocs reductes on perviu encara l’esclavatge antic.

PUBLICITAT

Després de la conquesta de 1229, les dificultats que ocasionà el procés colonitzador de l’illa provocaren l’esclavització de la població musulmana nadiua, fet aquest que constitueix un cas insòlit en tota la Corona d’Aragó.

La importància de l’esclavisme mallorquí s’ha de cercar en la pròpia oferta d’esclaus, conseqüència de l’expansió catalana cap a orient, que posaria en mans dels mercaders mallorquins, catalans o italians grans estocs d’éssers humans. El negoci no estava en convertir al captiu en esclau pròpiament dit, sinó en aconseguir que pagués el seu rescat, millor en metàl·lic, sinó treballant (era l’anomenada alforria). En aquest sentit, l’illa de Mallorca no seria més que una immensa presó on es retenien als captius la redempció dels quals s’esperava.

Des de 1230 i durant els primers cinquanta anys la població indígena fou sotmesa a captiveri. Els pocs que pogueren pagar la seva llibertat marxaren de l’illa i la resta es convertiren al cristianisme. Si a això afegim la quasi inexistent reproducció de la raça autòctona no és estrany que la població musulmana, com a tal, pràcticament s’extingís. Per tant, al 1260-1280 Mallorca ja seria deficitària en mà d’obra esclava, moment en que passaria a importar-la, convertint-se així en un mercat d’esclaus d’enorme magnitud. El 1287, després de la conquesta de Menorca, és el punt àlgid d’aquesta etapa; el mercat mallorquí aviat quedarà col·lapsat per la gran quantitat d’esclaus sarraïns arribats de l’illa veïna que juntament amb els que provenen de la península ibèrica i del nord d’Àfrica conformen el grup de captius més nombrós durant el segle XIII i la primera meitat del XIV.

L’oferta esclavista varia quan a principis del segle XIV s’inicia l’expansió cap al Mediterrani oriental; en aquests moments l’objecte és el comerç importador de sards (que arribaran a la nostra terra després de la conquesta de Sardenya el 1323-24), grecs, eslaus, tàrtars, circassians, russos, etc. i, sobretot, nord-africans, amb alguns negres i canaris.

PUBLICITAT

Després de la pesta de 1348 es produeix una gran allau de captius i no disminuirà fins després de la caiguda de l’imperi bizantí, en mans dels turcs, a l’any 1453. Els esclaus afluïen a Constantinoble, des d’on eren transportats a Mallorca per mercaders genovesos o bé eren adquirits per mercaders mallorquins a Chio, Rodes, Sicília o Gènova.

En el segle XV al regne de Mallorca es té constància documental de 1.982 cartes de compravendes d’esclaus, 572 de lliberts i 80 inventaris en els quals els captius són una propietat més.

Un altre moment significatiu en l’evolució de l’esclavatge es produeix entorn a l’inici de la revolta forana de 1450, que duraria fins a mitjans del segle XVI, moment en que comença el seu declivi fins a desaparèixer amb l’avanç turc i sobretot amb l’extensió cap a l’Atlàntic del comerç esclavista.

A Pollença entre 1350 i 1399 apareixen 316 documents de la cúria del batlle real relacionats amb la captivitat; són contractes de compravenda, conflictes, baralles, deutes, préstecs, contractes d’alforria, etc. La gran majoria són homes, les esclaves només representen el 18,67% dels casos.

El 16 de juliol de 1362 és la primera vegada que es té constància de l’existència d’esclaus a la nostra vila. En aquesta data s’imposa una talla en la qual tots els propietaris de captius han de contribuir amb 2 sous per cap; diners aquests que contribuiran a les guardes de vigilància marítima de l’illa. A la llista apareixen 103 esclaus, propietat de 67 amos pollencins diferents (per tant, la majoria només en posseeix un). El grup més nombrós el formen els anomenats grecs (arribats des de l’imperi bizantí), seguit pels batejats (que abans eren musulmans), de 7 sarraïns i un turc, a més de 3 bords (dits així per ser fills de dona esclava i home lliure), i, per últim, un llatí anomenat Hocto.

PUBLICITAT

A principis de 1383 s’ordena als batlles forans fer un recompte de tots els esclaus importats de Sardenya. La parròquia de Pollença compte amb 69 sards, entre els quals 7 són dones. És interessant aquest document perquè és el primer cop que es documenten les esclaves a la nostra vila, i no és que abans no n’hi hagués sinó perquè apareixien com a “captiu” sense especificar el sexe. Antònia, Maria, Pasqua, Lucia, Caterina, Constança i Sibília, són els seus noms.

El dia de sant Cristòfol de l’any 1398 el pregoner fa una crida amb so de trompeta, per ordre del batlle real de Pollença, convocant als propietaris a presentar-se a la Plaça de la vila per fer el recompte d’esclaus. Aquest es realitza amb motiu de la construcció de l’Armada Santa (armada creada conjuntament amb el regne de València per lluitar contra els atacs corsaris). El nombre d’esclaus és de 107 i pertanyen a 67 amos diferents. Entre ells apareixen els dos majors propietaris esclavistes de Pollença; Ramon Cerdà de Pedruixella, amb 6 esclaus, i Guillem Marí de Formentor, amb 4.

A principis del segle XV a la vila hi ha cases on les captives treballen en el servei domèstic. És el cas del prior de l’església de Pollença i prior de la casa de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, fra Pere Cunill, que posseeix una esclava amb contracte d’alforria (mitjançant el qual es compromet a pagar el seu rescat treballant; aquesta era una de les formes més habituals de recuperar la llibertat).

Alí, Abdalla, Assen, Lafra, Mafumet, Massot, Almussen, Monbarraf, Monsayt i Musse són els onomàstics àrabs més corrents a la segona meitat del XV, encara que els amos els criden generalment pel nom de: Jordi, Pere, Joan, Miquel, Anton…

Amb tota aquesta documentació sabem que el nombre de famílies, o focs, de Pollença que tenen esclaus a l’any 1360 representa al voltant del 15% i als primers quarts del segle XIV el recompte al regne de Mallorca arriba al 36% del total de la població (es calculen uns 21.000 esclaus); com podem veure les proporcions són gegantines en el pes de l’esclavitud illenca. Però, això no és tot, perquè a finals de segle el nombre d’esclaus és tan elevat que alguns historiadors inclús l’han intentat catalogar com a societat esclavista, ja que un autor de la talla de M.I. Finley havia qualificat sense ambages d’esclavista a l’imperi romà amb una proporció d’esclaus similar.

Per acabar podem concretar que durant el segle XIV el regne de Mallorca és el centre d’un nodridíssim comerç esclavista de múltiple origen on conflueixen esclaus i esclaves de tot el Mediterrani, el Mar Negre i l’Atlàntic. I gosam aventurar que l’esclavisme en sentit estricte, és a dir, la captura de presoners per tal d’aprofitar-la seva força de treball, restaria com a una mena de laboratori que seria recuperat per a l’organització i explotació del treball a les noves colònies americanes al segle XVI.

PUBLICITAT

Molts d’anys per la Patrona!

PUBLICITAT