UNA DONA FORTA

147

Dia 8 de març, dia internacional de la dona. Cada any agafa més força i avui en dia no hi ha ningú que no sàpiga d’aquest dia. Un dia a l’any és, evidentment, massa poc, i encara que a Pollença estem tan afortunats de tenir un mes sencer dedicat a la dona, tampoc és el que toca. Mentre hem de tenir dies, setmanes o mesos, o fer vaga per cridar per la igualtat, significa que no n’hi ha. Però aquí no vull entrar en cap debat; també he de dir que he tingut la sort de créixer en un ambient on les coses entre homes i dones eren bastants iguals, i serem positius amb l’esperança que cada any anirem millorant.

Què és una dona forta? En aquestes dates sempre es poden llegir molts d’articles i veure documentals sobre dones exemplars, dones que han canviat (part d) el món, dones fortes. La meva dona forta que per jo és tot un exemple, és ma mare, Liesbeth Van Stek. Nascuda a principis de la segona guerra mundial, a l’any 1940, en una família protestant, la quarta filla d’un total de 11 germans. Amb tants de fills i en un país recuperant-se de la guerra, els meus padrins no podien permetre deixar estudiar als fills, només podien fer educació primària. En lloc de seguir a l’equivalent d’ESO d’avui en dia, les 7 nines varen assistir a una escola d’un parell d’anys on aprenien a cuinar, cosir, i cuidar-se de la casa, i els 4 nins varen rebre uns cursets per fer de fusters. Això era molt normal en aquella època, però a ma mare no li agradava gens.

Ella sí volia estudiar, llegir llibres, aprendre idiomes per així un dia poder tenir una feina millor i ser independent. Amb 12 anys va agafar una tuberculosis terrible que, degut a una salut dèbil per haver passat els primers 5 anys de la seva vida a la guerra, no es curava. Ja no podia ni lluitar per poder estudiar el que volia, ni tampoc anar a l’escola on l’envien els seus pares. En lloc de aprendre coses noves, durant quasi 2 anys va estar a un hospital a 200 quilòmetres de casa seva, lluny de la seva família, per intentar recuperar-se. Una vegada s’hagué recuperat i acabat l’escola que tant odiava, va trobar feina a una oficina, on aprenia a utilitzar la màquina d’escriure i a poc a poc va començar a aprendre idiomes.
Per ella res de cuinar i cosir, ja era independent i guanyava els seus doblers, i sempre cercava maneres per aprendre alguna cosa nova. Després de casar-se amb mon pare, una altra vegada va viure lluny de la seva família, aquesta vegada per més de 30 anys. Un pic que el meu germà tenia 9 anys i jo 6, va aprofitar les hores que estàvem a l’escola, i va fer l’ESO i batxillerat, a sovint estudiant desprès de nosaltres havíem anat al llit, i els exàmens finals va fer quan ja tenia més de quaranta anys.

A la fi havia aconseguit el que tant anhelava quan era nina! Ara sabia parlar quatre idiomes, i va treballar com secretària a un despatx d’advocats durant molts d’anys. I com duien que darrera un gran home hi ha una gran dona, també és veritat que darrera cada dona hi ha un gran home (encara que hi ha molts d’homes i dones que fan tot sempre tot sols): a cada etapa dels estudis, pràctiques, i feina de ma mare, mon pare sempre va donar-li suport, va cuinar per a nosaltres quan ella tenia exàmens o havia de fer feina fins tard, treballaren com equip per a que ma mare pogués aconseguir el seu somni.
La història de ma mare no es pot llegir en cap llibre d’història, no està a Wikipedia, i tampoc és que ma mare ha canviat el món (bé, el darrer no és veritat: sí ha canviat el món de mon pare, el meu germà, i el meu). Doncs, per què la comparteix amb vosaltres? Perquè la història és guapa, positiva, i mostra que amb força de voluntat es pot aconseguir el que proposes, sent dona o home.

Sonja Van Stek

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of