UN RETAULE DE GERRERS A L’ESGLÉSIA DE MONTI-SION

127
Retaule de sant Blai, manierista S. XVII.

Mateu Cerdà Martín

En la restauració de l’església de Monti-Sion, Costa i Llobera, entre els anys 1894 i 1900, per poder omplir les capelles va dur retaules, o parts, de distints indrets de Mallorca, però no les estàtues dels sants que els presidien.

Aquests retaules consistien en el moble o estructura de fusta que altres esglésies retiraven per canviar-los per altres més d’acord amb el gust del moment (pràctica habitual a finals del segle XIX). Les fonts més fidedignes són el seu diari espiritual, escrit en llatí i molt abreviat on ressenyava les activitats dutes a terme; traduït i comentat pel seu biògraf, mossèn Bartomeu Torres Gost, i un inventari (inèdit) elaborat pel propi Costa el 1899 juntament amb el rector de Monti-Sion el vicari Josep Amengual. Altra informació és del fuster que treballà els retaules, Joan Aguiló “Fantasia” recollida per Torres Gost el 1936, trobant-se Joan en edat molt avançada, el que pogué propiciar confusions. També són possibles alguns errors en la interpretació del diari espiritual. A l’esmentat diari íntim de Costa, es troben anotacions que en data… s’han dut retaules procedents d’Inca, Sineu, Porreres etc. Però desconeixent de quin retaule es tracta, ja que solia dur el moble complet o trossos d’ell sense especificar el titular. Per altra part, Costa recompon i restaura, col·locant-los on creia més adequat i els dedicava a un sant; es troben anotacions com: componc, restaur, pint… retaule dut de... Així sabem el lloc -a vegades confús- d’on dugué retaules, però el que no sabem és de quin es tracta; ja que el titular actual no és l’originari.

PUBLICITAT

Fent una aproximació al retaule de sant Blai, unes fonts diuen dut de Sineu i altres dut de Porreres i l’anotació de 31 d’octubre de 1896 del diari referenciat diu Pos en capella (retaule) d’Inca. Però quin dels set que dugueren? Tot aporta una incertesa i confusió d’aquest patrimoni artístic de Pollença. Segons l’expert en retaulística Jaume Llabrés, el retaule de sant Blai és un moble del segle XVII, classificable dins el primer barroc molt influenciat encara per l’estil manierista. Es conserva gran part de l’estructura original i consta de tres carrers a la predel·la i el primer cos, i d’un tot sol a l’àtic o cimera. Llavors l’entaulament entre el primer cos i l’àtic es nota refet del tot i amb una policromia distinta. Consta que Costa i Llobera recompongué el retaule, dibuixà el nínxol i modelà la imatge de sant Blai en base a fusta i tela enguixada.

Seguint Llabrés, l’estètica manierista es fa palesa ens els laterals on sobresurten mènsules antropomorfes amb decoració d’escates i caps infantívols. Aquesta mateixa decoració es troba en altres retaules coetanis. Per altra banda, la solució de volutes aplanades i d’hídries estilitzades també és pròpia de l’època. Amb totes aquestes similituds, es podria datar quasi segur a la mitjania del segle XVII, possiblement entre el 1650 i 1665. És difícil precisar l’autor, ja que el repertori decoratiu fou practicat per diversos escultors de l’època; així en el cos central, les dues columnes amb el fust decorat amb punta de diamant i fulles, són de la mateixa tipologia a les del nínxol central del retaule Major del convent de la Concepció de Palma, que segons Maria Carbonell va ésser contractat amb l’artista Pere Pou de Muro el 1659 (Escultura Mallorquina s. XVII, 2002, pàg. 102).

Són molt interessants els basaments d’ambdues columnes integrats en el cos de la predel·la perquè llueixen l’escut dels gerrers amb la gerra que els identifica. Així com també són significatives en els carrers laterals les teles a l’oli de santa Justa i de santa Rufina, patrones dels gerrers. La iconografia d’aquestes dues màrtirs romanes, resulta insòlita dins l’art mallorquí i això les converteix en peces úniques. Les dues santes, com atributs representatius tenen representats als seus peus atuells propis del seu ofici: santa Justa porta una gerra de boca ampla amb dues anses, i santa Rufina una escudella i una gerra de coll més estret.

Relleu del símbol dels gerrers al bancal.

A l’àtic es troba la pintura de santa Margalida amb la palma del martiri subjecte amb la mà esquerra i la creu amb la dreta, als seus peus tremula el dragó figuració del propi dimoni. Es tracta d’una pintura sortida de la mà del mateix pintor de les santes Justa i Rufina. Es podria afirmar que les tres pintures són obra de l’escola mallorquina del segle XVII dignes de ser conservades i posades en valor. El contingut iconogràfic del bancal o predel·la és autònom i presenta dues pintures (de les tres originals, una fou suprimida) estan molt enfosquides, a la central es pot veure la imatge del Pare Etern i el conjunt podria correspondre a la Creació, ja que la capella estava dedicada a la Trinitat, com a patró del gremi dels gerrers, tota vegada que Déu feu l’home en base al fang.

Per altra part, l’historiador inquer Santiago Cortés ens diu: a Inca abans de la conquesta hi ha referència que just en el camí vell de Biniamar hi havia un terreny anomenat “Mandrava” o lloc d’argila. Els gremis d’Inca se separaren dels de Palma donada la seva importància, entre ells hi havia el gremi dels gerrers i sabaters; es coneixen noms de gerrers al segle XIII.

Per altra part a Sineu es feren ceràmiques dels gerrers d’Inca. Així les famoses escudelles de Sineu, estan classificades com “obra d’Inca”. Seguint el doctorant en Història d’Art, Andreu Veny, l’actual retaule de sant Blai, no procedeix de Porreres i possiblement tampoc de Sineu. Només hi havia gerrers a Palma i Inca. Hi ha similituds amb l’escut que es conserva a Inca i el de la predel·la del retaule.

També hi ha un article a les III Jornades d’Inca de la doctora Maria Barceló Crespí, sobre els gerrers i altres gremis a l’Inca medieval. La parròquia d’Inca tenia el gremi de gerrers i el “1895 el retaule fou retirat per deixar pas al nou retaule del Cor de Jesús acabat el 1897” (pàg. 25 de “Els sants a l’art d’Inca 2001”) No es diu que es feu del retaule antic. Tampoc no figura a l’arxiu parroquial.

Del llibre esmentat A les visites del bisbe Rocamora (1646), dels bisbe Cotoner (1673), de Pere d’Aragó (1686) consignen a la parròquia la capella de la Trinitat que havia substituït la de santa Margalida. El 1713 el bisbe Fernández Zapata, en fer l’inventari de la capella de la Santíssima Trinitat, escriu que la capella és a protecció de l’ofici de gerrers de la present Vila. Per a la seva capella els gerrers feren construir el retaule i tres figures de bulto, que Jeroni Berard va veure el 1789, junto con las armas del gremio de alfareros que es un cántaro. Aquestes figures amb el seu retaule varen ser retirades el 1895 per deixar pas al nou retaule del Cor de Jesús acabat el 1897.

PUBLICITAT

Seguint Veny, a part de la coincidència que a l’àtic del retaule de Monti-Sion figuri la pintura de santa Margalida, advocació de la capella d’Inca abans de que els gerres fessin el seu retaule, així com que en aquella església es mantengui el símbol de la gerra, i també per un escrit de Santiago Cortés a un programa de Dijous Bo, Costa i Llobera tenia bona amistat amb els capellans d’Inca i amb el mestre Miquel Duran, periodista i editor de premsa, amb qui presidí algunes diades de la llengua, i que les dates de 1895 i 1896 en que es desmuntà el retaule i fou traslladat a Pollença són fiables… Per tot això, crec que estam en condicions de poder afirmar que l’actual retaule de Monti-Sion dedicat a sant Blai és del segon terç del segle XVII, que procedeix de la parròquia de Santa Maria d’Inca, que va pertànyer al gremi dels gerrers i que estava dedicat a la Trinitat, com a patró del gremi de gerrers.

PUBLICITAT
PUBLICITAT