UN LUDÒPATA MEDIEVAL

245
"Discusió per un joc de cartes" pintura del s.XVII de Jan Steen

Pere Salas Vives

Francesch Brandís tenia clara una cosa: era un ludòpata i volia deixar de ser-ho. Però el pitjor de tot és que a l’època en que va viure, a la baixa edat medieval, no hi havia psicòlegs ni assistents socials, ni professionals semblants que el poguessin ajudar.

Avui sabem que la ludopatia, o el que és el mateix, l’addició als jocs d’atzar que manifesten certes persones, és una malaltia greu, perillosa i molt difícil de curar. Una addicció que suposa quasi sempre la pèrdua dels bens i la hisenda de l’afectat i, fins i tot, la dels propis familiars. Qui no ha sentit a parlar d’aquella fortuna esvaïda o aquella possessió perduda per la caparrudesa de les cartes, el bingo o tot plegat? Molts podrien concretar situacions com aquesta amb noms i llinatges. Altres no són tan extremes, però són significativament corrents, com les protagonitzades per les màquines escurabutxaques que com les sirenes de l’odissea són irresistiblement atractives pel jugador de torn. De fet, estam parlant d’una malaltia més, que requereix un tractament especialitzat. Un tractament que, lògicament, no va poder tenir mai el nostre protagonista medieval.

Però Francesch n’era ben conscient de la seva malaltia i per això no va tenir més remei que engegar una operació inversemblant. L’assumpte en qüestió era que dia si i altre també Francesch Brandís, com molts d’altres a la seva època, s’enganxava a un joc d’atzar molt famós anomenat Grescha. D’aquest només som capaç de dir que tenia els daus com element protagonista i normalment es jugava a les places públiques o a les tavernes. Les altes messions que posaven els jugadors i la relació amb la beguda, derivava en no poques bregues i aldarulls, a més de l’enfonsament econòmic de més d’un dels participants. Per tot això, normalment aquest joc estava prohibit a les ordenances medievals, tot i que en determinades èpoques les autoritats eren més aviat permissives. Pel que sabem, aquesta mena de mesures no eren suficients per en Francesch que realment no l’impedien jugar diàriament, per la qual cosa demanà al Batle una prohibició especial i feta a mida.

PUBLICITAT

Concretament, segons consta en un document datat el 1383, una mena de contracte, el dit Francesch va obligar al Batle a que li imposàs una multa en metàl·lic si rompia la seva promesa de no jugar mai més a daus ni a res semblant. De tot plegat, en va resultar una petita joia documental que forma part del llibre comú núm. 46 de l’Arxiu Municipal de Pollença; diu així: “Com en Francesch Brandis habitador de Pollença sovin e tot jorn per gran escalfament que en siavia de jugar a grescha i jugava tot jorn i perdia diners e feya mal de son prou an totes guises. En per so lo demunt dit Francesch volent esquivar los seus dans e altres perill que per lo demunt dit joch le avenian tot jorn e asso tractans i mitjansants los discrets en Bn Vensala jurat de Pollença i an G. de Termens habitador de Pollença lo demunt dit Francesch Brandis promet i obliga se i sos bens en que sien en poder de la present Cort que null temps no jugara a nangun joc de daus en lo qual joc se puxan perdra diners e nulla manera. La qual cosa se contra fara o a joch de daus jugara [será] encorregut en pena de pagar X lliures per cascuna vegada sens naguna [..] i merce al fisch del senyor rey. De les quals X lliures lo ters [seran per l’acusador]”.

Com hem pogut comprovar, el nostre Francesch era un autèntic ludòpata, el qual no només perdia diners amb el joc de daus, sinó que diàriament s’escalfava tant que el problema derivava en diversos mals a més de l’econòmic. Una situació realment paorosa que explica l’auto-multa que s’imposà de 10 lliures, una quantitat realment molt elevada per a l’època. Tanmateix, com quasi bé sempre, no sabem res més de l’assumpte ni com va acabar el pobre Francesch Brandís. El que jo crec és que va tornar jugar, va perdre i va haver de pagar, a més, les 10 lliures de multa.

Bromes a part, sí que podem afirmar que el joc de la Gresca només va poder ser erradicat quan altres jocs d’atzar el substituïren, ja que no hi va haver realment cap prohibició efectiva. De fet, va esdevenir tan famós, va causar tants d’aldarulls, tanta bauxa, tantes moixeres i maldecaps, tantes nafres i riallotes… en la Mallorca medieval que encara avui en dia, després de molts de segles d’haver caigut en desús, es segueix utilitzant aquesta expressió, fer gresca, com a sinònim d’alegria sorollosa, bulla… d’un vespre sense fre. Pel que es veu, les multes de poc serveixen quan no hi ha psicòlegs pel mig.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT