UN DIA DE LA PATRONA

325
Cristianes. Obra d’Antoni Galmés.

Glòria Druguet Tantinyà

Com ja los pares vos invocaren, 
també us invoquen encara els fills:
los temps de moros ja s’acabaren,
mes temps són ara de nous perills!

(darrera estrofa dels goigs a la mare de Déu dels Àngels)

De ben matí, mon pare ha partit cap a Manacor, on fa feina de sabater. Ma mare m’ha dit que aprofitant que aquí fem festa, vol anar cap Alcúdia per complir una antiga prometença, i ha convençut la nostra veïnada Paula per que l’acompanyi a adorar el Sant Crist, i a guanyar el jubileu a la capella de Sant Francesc. Aquesta devoció pel Sant Crist darrerament s’ha estès molt per tot Mallorca, diuen que és una figura miraculosa.

La veritat és que a mi no me fa gens de gràcia quedar a ca nostra guardant els meus germanets, corren notícies que s’han tornat a veure naus turques per devers Formentor, però he de ser forta, ja tinc catorze anys, no puc ser tant poruga.

El meu padrí Toni me conta que quan ell era un al·lot, una nit que entraren els moros a la vila, el poble s’alçà contra ells, amb les armes que cadascú tenia a ca seva, i els feren fugir per allà on havien vengut, així que, fora por!

PUBLICITAT

A mig matí, el nostre veïnat Mateu, l’home de na Paula, que viu a la porta del davant ha vengut a ca nostra per deixar les seves claus, però en veure que el meu germanet està malalt, li ha ofert formatge, però a ell no li agrada, llavors li ha dit si li vendria més de gust un poc de xulla magra, i això si que li ha fet ganes. És per això que en Mateu m’ha demanat que anés amb ell a ca seva, a cercar la xulla, i en ser allà m’ha fet entrar a la seva cuina. Primer m’ha volgut donar conversa, sobre una barcella de blat que vol vendre, i que si jo li venia, me donaria doblers, però després m’ha agafat fort, m’ha besat i m’ha tirat en terra, volent forçar-me. Jo m’he mogut amb totes les meves forces, i així com he pogut me n’he escapat cridant auxili. He anat corrents cap a ca meva, molt alterada, plorant espantada. Les veïnes d’altres cases m’han sentit i com m’han vist tant desassossegada, han anat a cercar el prior del convent, per veure si me podien consolar.

Jo no podia tornar en mi, però els hi he dit que per res voldria que l’hi contessin als meus pares el succeït.

Però amb tant escàndol, un oncle meu, ha vengut, i en veure tot l’enrenou, ha anat cap a Manacor a cercar el meu pare per contar-li tot i tornar amb ell cap a Pollença, per donar-li un escarment en aquest veí que teníem per amic.

Han decidit però anar a veure el batle, en Martí Terrassa, per denunciar els fets, i demanar-li que capturessin aquest desgraciat en nom de l’autoritat, però el batle els hi ha aconsellat que ho deixessin anar, que això no és res, que ja s’adobaria…

Com és natural, el meu pare no hi podia consentir, i li ha dit al batle que ell estava dispost a prendre justícia pels seus propis medis. En vista d’això el batle ha accedit a anar a casa d’en Mateu per detenir-lo, i el meu pare l’ha acompanyat fins allà, per assegurar-se de que fos així. Allà han trobat el meu agressor, en companyia d’altres homes, i així com li han dit que el venien a prendre, ell s’ha aixecat de la cadira on seia, i ha partit corrent cap a la porta del corral, intentant fugir saltant la paret del darrera.

El meu pare, tot d’una ha reaccionat, l’ha encalçat i l’ha pogut agafar pels calçons quan en Mateu ja era dalt de la paret. Per mi que tots els veïnats han sentit l’escàndol, el meu pare cridant i demanant ajuda a n’el batle, però aquest li deia, Joan, que faràs? atura’t!

El cas es que en Mateu ha aconseguit fugir, i el meu pare ha entrat en còlera, insultant el batle i dient-li que no hi havia justícia, que per culpa seva en Mateu s’havia escapat.

Llavors el batle, dient que no podia consentir aquella falta de respecte a l’autoritat ha detingut al meu pare, i ara el tenen tancat dins la presó.

Narració basada en fets reals ocorreguts a Pollença, entre els dies 2 i 4 d’agost de 1616.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT