UN BRIGADISTA A COVES BLANQUES MALLORCA (i III)

194
Coves Blanques a principis dels 40, amb el camí acabat i grans explanades rere Can Franch.

Pere March

Un cop a Espanya, Vicente fou internat al Camp de Concentració de Miranda del Ebro (Burgos). D’àmbit internacional, era aquest un dels camps més grans de l’Estat. Amb una capacitat per a 1.500 presoners, el nombre d’interns sobrepassava de molt aquesta xifra i, a part de soldats republicans i brigadistes, també “acollia” jueus, refugiats de països envaïts per l’Alemanya nazi, desertors… A més, dins el quadre administratiu, hi havia membres de la Gestapo i durant un temps el director fou Pau Winzer, un alt càrrec nazi. Amb tot això, resulta evident que Vicente patí un dur interrogatori però, una vegada més, el nostre brigadista demostrà una miraculosa sagacitat i no li fou descobert el seu paper com a oficial republicà ni comissari polític. Tant sols fou declarat desafecte al Règim, pel fet d’haver eludit la incorporació a files, i fou condemnat a un any de treballs forçats i al compliment del servei militar (tres anys més).

D’altra banda, a Mallorca, ja feia un any i mig llarg que s’havien abolit els Batallons de Treball (BBTT), guarnits bàsicament per soldats republicans (del front de Manacor, duts directament de la Península o capturats en vaixells) i  represaliats polítics mallorquins, trets de Can Mir i del Castell de Bellver. Ells foren els primers en fer les grans obres del Règim a l’illa (carretera de Campos a Colònia de Sant Jordi, del Port de Pollença a Alcúdia, accessos directes a les cales des de Sóller, Calvià i Llucmajor, camins a la Talaia d’Albercuix i al Cap de Pinar, etc.) Uns 300 km construïts baix un règim d’esclavitud, disciplina militar amb comandament sobretot falangista i unes condicions de treball inhumanes. Però ara, amb la nova creació a l’estiu de 1940 dels Batallons Disciplinaris de Soldats Treballadors (BDST) l’organització havia canviat donat que, malgrat l’estructura continués essent militar i les condicions duríssimes, els treballadors gaudien d’un petit salari i d’una assegurança per accidents laborals. A més, la massa obrera venia gairebé tota de la Península, sobretot del nord, arrel de les peticions que feia la Comandància d’Obres i Fortificacions de Balears a la Prefectura dels Camps de Concentració i Batallons Disciplinaris del Ministeri de Defensa.

És, idò, dins aquest context que hem d’ubicar l’arribada de Vicente a Mallorca a la primavera de 1942, com un dels 179 soldats treballadors de la 1ª Companyia del Batalló BDST nº 35, destinats a continuar el camí de Coves Blanques, iniciat a l’estiu de 1940, i a construir una bateria de costa damunt la cresta amb tres peces (probablement canons Vickers 152/50 mm). Vingué acompanyat de molts bascos i d’altres peninsulars, sense descartar qualque brigadista internacional o algun refugiat de Bèlgica, França o Polònia. L’acolliment no fou precisament cordial: el comandant en cap, un alferes, després del sermó patriòtic, feu rapar els nouvinguts com a primera mesura. Però Vicente s’hi negà en rodó, al·legant motius mèdics per mor de les ferides patides en l’explosió de la bomba d’iperita. L’oficial respongué amb duresa, aplicant-li un càstig exemplar i atorgant-li la feina més dura: picar pedra. Tanmateix, el nostre brigadista, lluny de defallir, cursà una carta de protesta a la superioritat que tingué el seu efecte (diuen que la llegí el mateix Franco!), de manera que dit oficial fou substituït per haver actuat de forma improcedent i les condicions de feina milloraren amb el seu substitut. El cas és que, a partir d’ara, Vicente seria tractat com un heroi pels seus companys.

PUBLICITAT

Però, quina era la situació del camp de Coves Blanques a la vinguda del nostre brigadista? La comandància devia estar a un costat del carrer Ruiz de Alda (nom falangista encara vigent), rere el xalet neogòtic de Can Franc, a una esplanada que degué cedir el propietari dels terrenys, Sr. Aloy. Allà, a part de les estances per als superiors, vigilants i personal civil, hi hauria l’oficina, cuina, bugaderia, menjador, infermeria, excusats… i, potser, algunes tendes còniques o barracons de fusta per als presos. A més (el temps ho dirà) el redol del costat pogué adaptar-se com a lloc d’enterrament d’algun treballador mort. Tanmateix, a la dreta de dalt del camí també s’hi feu una construcció d’uns 40 m2, sense oblidar els túnels que s’estaven excavant. Fins i tot, un arqueòleg local apuntà a una visita guiada que part del contingent podria haver estar allotjat a les coves prehistòriques, fet possible si es té en compte que, abans de la urbanització de Los Encinares, el seu nombre era molt superior a l’actual (de fet, a les que resten s’hi poden observar uns forats a les parets que podrien haver servit per fixar-hi barres i penjar-hi hamaques, roba i altres pertinences).

Quant a les obres, quin era el seu estat a la primavera del 42? Idò el camí ja devia romandre ben avançat, amb un ferm molt sòlid, uns ponts de ciment formigonat ben robusts i uns altíssims murs de contenció dels talussos més elevats amb unes pedres curosament tallades i perfectament encastades. Una feina monumental, enllestida manualment i amb uns acabats impressionants. En canvi, en aquesta darrera fase, sembla que hi hagué un cert relaxament, amb uns resultats més bastos en els murs de la part alta (llevat de la darrera corba, ara esbaldregada) i una excavació poc fina i errant de la galeria de túnels i dels assentaments per als canons. És com si els propis directors de l’obra ja no veiessin sentit al que feien, donat el gir que estava fent la guerra mundial, amb el front oriental estancat, el desembarcament americà a Àfrica, l’absència de la Legió Còndor del Moll, la compra de generals franquistes per part dels britànics (amb mediació d’En Verga) per assegurar la neutralitat d’Espanya, etc. Tot plegat, deixava a les Balears en segon terme com a punt estratègic i els aliats ja tramaven la invasió d’Europa per Itàlia un cop vencessin l’Africa Korps.

V. Jiménez d’esbarjo a Cala Barques amb companys de “feina” (VIII-42).

Per això no és d’estranyar aquesta foto del dia de la Mare de Déu d’agost a Cala Barques, reflectint un moment d’esbarjo, amb en Vicente i els seus companys mostrant un bon somriure i lluint uns cossos joves i vigorosos. Res fa pensar amb penúries, sinó més bé en una prompta llibertat. Segur que el nostre brigadista només tenia en ment n’Antònia Llabrés, aquella al·lota mallorquina que treballava al campament, cuinant per als presoners i rentant-los la roba, i de qui s’enamorà.

El cas és que pel novembre només quedaven uns cinquanta soldats treballadors a Coves Blanques, segurament per acabar de desmantellar el camp. Mentre, la resta de la companyia tindria diversos destins: uns, a reforçar la 1ª i 2ª companyies de Son Morei (Artà), d’altres a fer el servei militar (com en Vicente), uns quants posats en llibertat per Mallorca i deixats de la mà de Déu, mentre aquells que tenien les penes més altes serien enviats als Batallons Disciplinaris de Soldats Treballadors Penats de la Península, inexistents a Mallorca.

I així, uns anys després, un cop liquidat definitivament el deute amb l’Estat, Vicente Jiménez Bravo es casaria amb n’Antònia, s’establiria a Palma, aconseguiria una vida digna i pròspera i ens deixaria als 79 anys rodejat de la família, i sobretot dels nombrosos nets. Un d’ells, en Pau Rodríguez Jiménez-Bravo, un dels dibuixants de còmic més destacats del panorama balear, amb reconeixement internacional, Premi Ciutat de Palma, autor de la memorable sèrie de vinyetes “Pau per tots” a DM, etc. recordaria com el seu padrí els contava les seves “batalletes”, a ell i als seus quatre germans, mentre estiuejaven a Can Pastilla i, després de la mort d’en Vicente, descobriria el seu diari gelosament guardat, on comprovaria que tot allò que contava no només era cert sinó que amagava una odissea digna d’un heroi, i emprendria una recerca meticulosa per diferents arxius d’Espanya, França, Alemanya, Rússia… i recorreria el país veí visitant els llocs on el seu padrí hi deixà suor, llàgrimes i sang.

De tot plegat, un cop ben arrodonida la història i com a sentit homenatge a un home en majúscules que lluità pels més alts ideals, Pau en traurà un còmic, ara en fase de producció, que es titularà “Las cinco banderas”, pel fet que Vicente serví a l’Espanya Republicana, a França, a Gran Bretanya, a l’Alemanya nazi i a l’Espanya franquista. Esperem que aquesta obra monumental vegi prest la llum i que serveixi per despertar les consciències adormides i acomodades d’aquest país nostre quan, una vegada més, reapareixen extremismes impensables en ple 2021 i s’oblida la gran tragèdia viscuda vuitanta anys enrere.

Pont i mur de contenció en el primer tram del camí, amb uns acabats impressionants.
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT