UN BRIGADISTA A COVES BLANQUES FRANÇA (II)

246
Kriegsmarine U-Boot Koreman, a Lorient. V. Jiménez participà en la seva construcció.

Pere March

Ja en territori francès, un cop desarmat i identificat, Vicente Jiménez Bravo fou internat com a refugiat al Camp d’Argelès (aleshores només un espai al ras, a la platja, tancat amb filferro i vigilat per soldats senegalesos). Potser, pensant en un millor destí, demanà ser incorporat amb els brigadistes, concentrats més al nord des de mesos abans. Tanmateix, Stalin (el gran promotor de les Brigades Internacionals a través de la Komintern) no escoltaria la petició d’acolliment formulada per França i dits voluntaris hagueren també de malviure amb grans penúries durant una llarga temporada, fins que les democràcies occidentals es feren càrrec dels seus ciutadans, mentre molts d’origen oriental serien abandonats a la seva sort i més d’un acabaria en camps de concentració i d’extermini.

El cas és que, passats uns mesos, amb el camp ja estructurat, tant material com socialment, i distribuït amb barracons i estàncies de serveis bàsics, molts d’homes útils per edat i salut foren incorporats a les Companyies de Treballadors Estrangers al servei de França, quedant integrat Vicente a la 98e CTE, després d’haver passat per altres camps com el de Barcarès i Sant Cebrià on probablement treballà en el seu aixecament. Així, pel setembre del 39, un cop envaïda Polònia i declarada la guerra a l’Alemanya nazi per part d’Anglaterra i França, el nostre heroi fou destinat a la Línia Maginot per fer-hi tasques de fortificació: cavar trinxeres, construir talussos, fortins, blocaus… Tot a la part nord, fregant la frontera amb Bèlgica.

Pel maig del 40, amb la invasió nazi dels Països Baixos i Bèlgica, malgrat la mobilització general de França davant l’imminent atac, les Companyies de Treballadors continuaren amb les seves tasques. Tanmateix, un cop arribats els anglesos pel Canal de la Mànega, Vicente tingué la gosadia de demanar l’allistament al BEF (Cos Expedicionari Britànic) i la petició li fou concedida! fet extraordinari donada l’alta exigència dels anglesos en els seus reclutaments. O no tant, si es té en compte el brillant historial de Vicente com a oficial de tancs, o que els T-26 soviètics eren de disseny britànic, o que el plantejament tàctic d’Anglaterra era semblant al de l’Exèrcit Republicà: uns pocs blindats de suport a les unitats d’infanteria (ben a l’inrevés de la Wehrmacht, amb les seves divisions blindades i independents de Panzer III i IV i la seva Blitzkrieg devastadora).

PUBLICITAT

Així doncs, Vicente fou destinat al manteniment dels blindats Matilda, més evolucionats i millor armats que els T-26, però molt inferiors als dits Panzers. Participà en l’ajuda a Bèlgica, entrant dins el seu territori, per frenar l’avanç alemany però, davant la penetració sorpresa per les Ardenes de l’enemic i la rendició prematura del país veí, el BEF reculà dins França. Allà es veié rodejat per la Wehrmarcht que havia format tres fronts en una acció de pinça i, malgrat intentés obrir una bretxa al sud, finalment fou empès cap a la costa en una retirada descomunal. Allà, a Dunkerque, s’aconseguí crear un perímetre defensiu i permetre l’evacuació. Així, entre el 27 de maig i el 4 de juny, pogueren escapar més de 300.000 soldats, la majoria anglesos, però també francesos, belgues, polonesos, holandesos i algun espanyol, com el mateix Vicente. Tanmateix, el seu vaixell seria enfonsat per un Heinkel He 111 i hagué de tornar a terra nedant.

Des d’ara, encetaria una fuga desesperada cap al sud i, al llarg de vàries setmanes, aconseguiria avançar més de 300 km fins que fou detingut pels alemanys prop d’Angoulême (Nova Aquitània) i tancat provisionalment a un camp de presoners. Un cop firmat l’armistici i conformada la França de Vichy, Vicente fou retornat a Argelès i reincorporat a la seva companyia de treballadors, ara la 70è CTE. Així, continuaria fent feina per a la nova administració francesa, en tasques d’infraestructures públiques durant la tardor-hivern. Però a la primavera del 41 li assignaren un nou destí, el 91e GTE, ara baix l’administració alemanya, amb un règim de quasi esclavatge i en tasques relacionades amb l’àmbit militar.

Vicente viuria mig any de gran penúria i duresa. Primer treballaria a una fàbrica d’armes químiques, a La Ferté Hauterive (Alvèrnia), on patiria un greu accident en esclatar-li una bomba d’iperita que li causaria lesions al cap de per vida. Després, picaria pedra en una mina subterrània de Migné-Auxances (Nova Aquitània), amb unes condicions infrahumanes. Finalment, seria destinat al port de Lorient (Bretanya) per a la construcció de la nova base de submarins U-Boot Koreman. Allà, una vegada més, demostraria la seva gran manya i aconseguiria escapolir-se al novembre. De bell nou, encetaria una fuga desesperada baix la persecució de la Gestapo, movent-se sense rumb entre París i Bretanya (Maine et Perche, Orleannais, Vernantes…). En certa ocasió, Vicente fou a punt de ser aglapit, però enganyà els alemanys fent-se passar per un treballador francès a una fàbrica de camembert. Tanmateix, cansat de donar voltes sense sortida, pel desembre decidí entrar a París i s’adreçà a l’ambaixada per entregar-se a les autoritats espanyoles. Des d’allà, després dels interrogatoris i comprovacions pertinents, on Vicente demostraria una vegada més la seva capacitat de persuasió y engany, seria retornat a Espanya els darrers dies del 41, ara per la frontera d’Irún.

(Continuarà).

En blau, odissea de V. Jiménez per França a la IIGM, del IV-40 al XII-41.
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT