UN BRIGADISTA A COVES BLANQUES ESPANYA (I)

854
Grup de tancs T-26 soviètics a la Guerra Civil, intentant rompre el front enemic.

Pere March

Poc se sap dels treballadors penats que hagueren de fer feina en la construcció del camí, túnel i assentament de bateries de costa a Coves Blanques (Cala Sant Vicenç), des de setembre de 1940 fins al novembre del 42. A mi m’han arribat noves de tres d’ells: dos bascs i un manxec. Els dos primers quedaren a viure al nostre municipi, on formaren família i s’integraren perfectament, aconseguint un d’ells esser un pròsper empresari i fundar un famós restaurant a la primera línia d’Eu Moll. Tanmateix, de qui sí he pogut conèixer al detall la seva vida extraordinària, gràcies a les investigacions del seu nét Pau, és la del tercer, el brigadista Vicente Jiménez Bravo, que també es casà amb una mallorquina i s’establí a Palma. Vet aquí idò la biografia, com a homenatge i en nom de tots, d’un home en majúscules que lluità pels seus ideals assumint-ne totes les conseqüències fins al final i que fou descrit per un company de penúries com “el hombre más valiente que jamás haya conocido”.

Nat a Manzanares (Ciudad Real) el 12 de juliol de 1919, en esclatar la Guerra Civil, Vicente Jiménez Bravo estudiava per perit industrial especialitzat en motors d’explosió. De grans conviccions comunistes, només passats uns dies de l’alçament militar ja s’enrolà a les milícies del Front Popular que s’estaven formant en el barri de Chamberí (Madrid), baix l’impuls del famós Valentín González, més conegut com “El Campesino”. Ho féu falsejant la seva cèdula d’identitat, ja que només tenia disset anys acabats de complir i, en principi, l’allistament era a partir dels vint. Fou adscrit a una de les primeres unitats creades del Quinto Regimiento: el Batalló UHP. El seu període d’instrucció va ser breu, només dues setmanes, i la seva unitat estava reforçada per seccions d’artilleria, morters i metralladores.

Ja a l’agost hagué de partir al front, en el setge de l’Alcàsser de Toledo, i tingué un bateig de foc ben terrible: parapetat a un pou de tirador, el seu company fou destrossat per una bomba i hagué de passar tota la nit junt al seu cadàver decapitat. Havent fracassat la conquesta del bastió toledà després de dos mesos de setge, a finals de setembre lluità en la defensa de Madrid, integrat dins la Columna Mena, que s’ubicà a la Puerta de Toledo i participà en moltes accions defensives i de contraatac, impedint finalment la penetració de l’exèrcit rebel.

PUBLICITAT

Pel novembre, amb l’arribada de grans remeses de material de guerra enviades per Stalin a Cartagena, entre elles els tancs T-26, Vicente aconseguí ser admès a l’escola improvisada de tanquistes d’Archena, un balneari a 90 km del port. Allà, format per instructors russos, fou nomenat conductor-mecànic de carro, un fet insòlit donat que, en la tripulació usual d’un T-26, el cap-apuntador solia ser rus i el conductor-mecànic un estranger europeu, mentre els espanyols feien de simples carregadors. També aleshores seria captat per les comissions del PCE i exerciria de comissari polític en tasques d’adoctrinament ideològic, enaltiment de la moral i control de les conductes, desembocant-lo tot plegat a situacions compromeses i perilloses.

A més, en les mateixes dates i un cop vingudes de París les Brigades Internacionals que establiren la seva base principal d’organització i instrucció a la propera Albacete, Vicente no dubtà en presentar-s’hi i formar-ne part. Fou destinat a la Brigada XII, concretament al seu famós Batalló Garibaldi, format principalment per anarquistes italians de mitjana edat, alguns francesos i qualque espanyol com ell mateix. La seva unitat operativa era un grup de cinc tancs T-26. Aquests blindats eren molts superiors a les tanquetes italianes L3 i als carros alemanys Panzer I. Presentaven una millor maniobrabilitat, més potència de foc i autonomia i, sobre tot, es podien comunicar per ràdio, donant-los un gran avantatge tàctic. Tanmateix, les pèrdues d’unitats en els enfrontaments foren ben significatives, fregant un 30 % de mitjana, degut a la falta de coordinació amb la infanteria i artilleria i perquè foren un blanc fàcil dels potents canons anticarros alemanys de 37 mm, donat el seu blindatge deficient.

A partir d’ara, Vicente participarà a gairebé totes les grans batalles de la Guerra Civil, donant cobertura a la infanteria en els seus atacs frontals. S’ha de tenir en compte que el Batalló Garibaldi era una unitat de xoc, com els regulares i legionaris del bàndol nacional, i resultaria una de les més delmades de l’exèrcit republicà. La mortaldat que contemplà el nostre brigadista degué ser espantosa i les baixes devien ser reposades contínuament per joves cada cop més inexperts i menys entusiastes, augmentant el nombre d’espanyols i minvant el d’estrangers.

Tanmateix Vicente seguí lliurant batalla amb gran convicció i amb diverses accions ben heroiques, aconseguint molt prest passar a ser cap-apuntador d’una peça, per aconseguir després el grau d’oficial amb divuit anys i esser finalment nomenat comandant en cap d’un grup de cinc tancs. Com a brigadista, la seva fulla de serveis esdevingué espectacular, participant pel febrer del 37 a la batalla del Jarama, pel març a la de Guadalajara, per l’agost a la de Brunete i pel setembre a la de Belchite, ja en territori aragonès. El canvi d’any l’aplegà a la batalla de Terol, mentre des de l’agost del 38 fins al novembre fou testimoni de la gran carnisseria a la batalla d’Ebre. Allà contemplà la dissolució de les brigades internacionals, després d’haver-ho donat tot per la República i degut a una decisió política molt discutida. A més, durant la retirada fou ferit de gravetat i hagué d’estar ingressat a l’hospital de Rubí vàries setmanes.

Ja recuperat, a principis del 39 Vicente participà en la defensa de Catalunya però, davant la imparable ofensiva de, ni més ni manco, sis divisions de l’Exèrcit del Nord, res es pogué fer i enllestí la fuita cap als Pirineus. Finalment, dia 9 de febrer es presentà a la frontera francesa amb 7 tancs T-26 i 19 anys. Un cop desarmat, seria “allotjat” a diferents camps de refugiats i viuria una vertadera odissea de prop de tres anys en el país veí.

(Continuarà).

Retrat del milicià Vicente Jiménez, després brigadista, amb disset anys.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT