TRES CAMPS TRES

285
El 23 d’abril de 2005 s’instal·laren tres monòlits en records dels camps de treballs forçats. A la imatge l’instal·lat a la talaia d’Albercuix, enmig de la imatge Gabriel Quetglas “de la Parra”, un dels obrers forçats que hi treballà, fou l’encarregat de destapar el monòlit recordatori.
(Article publicat al PiP 233 de l'any 2005)

Pere Salas Vives

El dia 14 d’abril es va inaugurar per part de les autoritats municipals un monòlit (és un dir, ja que realment era un “poli-lit”, si s’hem permet l’expressió), al començament del camí que des de la Creueta condueix a la talaia d’Albercuix. Altres dos monuments s’havien d’instal·lar a un punt de la carretera del Port de Pollença a Alcúdia i en el camí que condueix a Coves Blanques, a cala de Sant Vicenç. Ara, quan els viatgers, turistes o gent del poble passi per aquests indrets, al manco es podran demanar que significa allò. Per què a començament del segle XXI s’han alçat en aquests punts semblants monuments? Què simbolitzen?

La resposta és senzilla. Signifiquen la repressió, la força bruta imposada sobre els més dèbils. La pèrdua de la llibertat per la defensa d’uns ideals. L’esclavització d’aquell que pensa diferent. Els treballs forçats. Més concretament: tres camps de concentració, de presoners o unitats de treballadors, que el franquisme va aixecar per aconseguir treball gratuït, alhora que es privava de llibertat a tots aquells que eren realment o en potència, opositors polítics.

El primer camp de presoners obert a Pollença va ser al Port, arran de mar. Només podem dir que el març de 1937 ja estava en funcionament. Segurament l’integraven presos civils de caràcter governatiu; és a dir, sense causa oberta, però detinguts per sospitosos de ser d’esquerres, republicans o, senzillament, demòcrates. Segurament el 1939 els presos, en col·laboració amb treballadors lliures, acabaren la seva feina. I ara, gràcies a la seva suor, podem anar directament des del Moll fins a Alcúdia contemplant la magnífica badia.

En el cas de l’anomenat Camp de Treballadors d’Albercuix, es tractava d’un camp militar. Els seus integrants eren soldats o presoners militaritzats, considerats rojos o republicans pels seus comandaments. Es va obrir el setembre de 1937 i va durar fins a l’estiu de 1940. Allà, tongades d’entre 50 i 100 treballadors obriren a cop de manuella i explosió de barrobí, el camí que puja a la talaia, en unes condicions realment difícils, sobre tot a causa del vent. Segons el testimoni de Gabriel Riera, un dels presos de l’any 1938, les condicions eren efectivament molt dures. “Un dia normal, idò tocaven diana, damunt les set, la vida era militar; ens feien formar, passaven llista. La vida es basava en la disciplina militar, amb la ‘salvedat’ que nosaltres érem presoners i havíem de fer feina. Llavors ens donaven el ‘desayuno’ i ens donaven un ‘xusco’. Llavors ens feien formar i ens feien anar des de baix, vora les cases d’Albercuix, per dins aquell barranc, que era un caminet de cabra, i ens anàvem per amunt fins a la carretera allà d’alt. Lo més dolent d’allà era el vent. El vent, oh! a vegades havíem de pujar aferrats. Si un no ho ha passat mai, no ho sap, el vent que pot fer per allà, però jo ho sé. En tirava qualque un de vegades en terra. El vent et trobava amb el peu insegur i et fotia en terra”.

Per últim, cal nomenar la Unitat de Treballadors de Coves Blanques, a Sant Vicenç. En aquest cas la seva “important” missió, no era altra que la d’obrir un camí fins al punt de Coves Blanques i allà foradar la roca viva per poder emplaçar una bateria de costa. Bateria que mai es va col·locar, demostrant que no només s’havia produït una situació injusta i immoral, sinó també un esforç inhumà inútil. A diferència dels dos anteriors, el camp es va obrir durant la postguerra, en el mes de setembre de 1940, i molt possiblement va restar actiu fins a les acaballes del 1942. També es tractava d’un camp militar, però els seus treballadors eren quasi exclusivament presoners de guerra del derrotat exèrcit republicà. Molts d’ells eren del País Basc. O el que és el mateix, ni tan sols es tenia la seguretat de la seva ideologia, ja que és conegut per tot hom que els soldats dels exèrcits regulars no tenen el perquè combatre per ideals o principis, sinó més aviat ho fan per imperatiu legal dels seus governants.

En definitiva, entre 1937 i 1942, com a conseqüència directa de la repressió que engegà el règim franquista des del primer moment de l’alçament militar, el 17 de juliol de 1936, contra les persones no considerades afins a la seva ideologia, es varen obligar a diversos centenars de persones, de Pollença, Mallorca i de la resta de l’Estat Espanyol, a treballar forçadament en la construcció de diverses infrastructures en el terme municipal de Pollença, com en altres centres del mateix estil distribuïts al llarg de tota la geografia de l’Estat. La simple sospita dels comandaments militars, haver format part, voluntària o forçadament, de l’exèrcit republicà o per legitima disposició ideològica, foren les causes de la seva condemna a treballs forçats.

Benvinguts siguin, per tant, iniciatives com aquesta que ajuden a perpetuar la memòria i a posar un granet de justícia, ni que sigui moral, a aquells que patiren les injustícies del totalitarisme i del feixisme. La democràcia ho necessita.

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of