TORNAR A OCUPAR EL LLOC QUE ENS CORRESPON

473

El 1966 Miquel Bota Totxo va deixar escrit a la Crònica de Pollença:

“De un tiempo a esta parte, hace unos años se entiende, algo falla en esas festividades ¿A qué atribuir la causa? No es una sola. El factor evolutivo, las exigencias del trabajo, la vida que cambia, la industrialización, y tantas otras razones, restan a las ferias ese bullicio, ambiente y animación que las caracterizaba”.

Efectivament, la Fira havia entrat en una crisi profunda, a l’igual que la resta de manifestacions tradicionals. Com bé apunta el cronista, els canvis en la societat mallorquina eren tan profunds, i evidents, que res podia quedar inalterat. Les dades sòcio-econòmiques de què disposam li donen la raó. En els anys seixanta Pollença va deixar de viure majoritàriament de la pagesia per primer cop en la història. Per suposat no érem gens originals. El gran Eric Hobsbawm ja ens havia fet saber que això el que succeïa a la resta d’Occident, excepte a Anglaterra i Escòcia, que s’havien avançat un centenar d’anys, pel cap baix. Des del Neolític la humanitat no havia vist res de semblant. La Fira, una festa basada en un l’intercanvi econòmic se n’havien de ressentir per força. Havia perdut bona part de la seva essència.

Durant els anys setanta del passat segle es va produir una insospitada recuperació de tot allò que era considerat tradicional-popular

Curiosament, durant els anys setanta del passat segle es va produir una insospitada recuperació de tot allò que era considerat tradicional-popular. Per primer cop també, va deixar d’estar identificat amb els sectors més conservadors. En aquest sentit, Antonio Ariño afirma que la convergència entre una crítica a la conseqüències nefastes de l’apoteosi de la raó instrumental i una eclosió de les polítiques d’identitat –nacional, ètnica, de gènere, d’edat, etc…- havia produït en totes les societats avançades des dels anys seixanta, un poderós i exuberant moviment de revitalització festiva. Moviment que a Espanya, es va fusionar i es va veure impulsat pel procés de democratització i de participació de la població, propi de la Transició política. La revitalització de les festes de La Patrona o del Pi de Sant Antoni s’amaren d’aquest context internacional i estatal de revitalització. Fins i tot, festes marcadament religioses com el Corpus reberen un gran impuls. Recordem que, paral·lelament al canvi de model econòmic, que a Mallorca es va traduir en un impuls definitiu del Turisme i la Construcció com a sectors hegemònics, les esglésies s’havien buidat de fidels. Però això no impedí que els rituals religiosos desapareguessin, sinó tot el contrari. El mateix Ariño afirma que la festa tradicional, en la mesura que segueix ostentant la condició de tal, no perd sacralitat, encara que sí que transforma el seu contingut i les formes de celebració.

Tanmateix, de forma incomprensible en acabar la dècada dels anys setanta la Fira de Pollença, com les de la resta de l’illa, no manifestava cap signe de recuperació. El 1979, per exemple, segons les notícies de la premsa, estava en fase terminal. La memòria popular també recorda com s’havien anat escurçant els dies feriats. El dimarts era una jornada qualsevol i tot just es mantenia la Segona Fira el dilluns, que va prendre el nom de Firó, abans reservat al dimarts. No és estrany que aquell any, i els immediatament posteriors, diverses veus del municipi reclamassin, com ja havia fet Miquel Bota el 1966, una readaptació de la Fira als nous temps. Es demanava, per exemple, l’organització d’activitats paral·leles de caràcter cultural, com també l’organització de mostres artesanes o nàutiques. En un primer moment cap d’aquestes idees no va arrelar. Faltava poc, però, per a la gran transformació.

El 1984 es va crear la primera Fira d’Artesania

Precisament aquesta arribà a partir de 1984, quan es va crear la primera mostra d’Artesania en l’incomparable marc de l’església i el claustre de Sant Domingo. Els protagonistes foren l’Ajuntament, encapçalat per Ramon Rabassa i el regidor Joan Orell, juntament amb els artesans locals Jaume Cànaves Suau, Colonya, Jaume Cortès Pallicer, Paco, i l’artista Miquel Cerdà Salas, Norai. Aquests, amb el progressiu afegit d’altres pollencins, es convertirien en els veritables pilars de la mostra al llarg dels anys següents. Tots els honor, per tant, a tots aquells que la feren possible. I més enguany que ens ha deixat Jaume Cortès.

Des de fa uns anys sembla que s’ha entrat en un altre cicle de crisis. Cada any se senten comentaris sobre la davallada del nombre de visitants. Per suposat, la situació no és la mateixa que als anys setanta, perquè els mals també són diferents. Avui, crec, que venen, sobretot, de fora. L’èxit o la decadència no es pot separar del públic extern. No de bades, Josefina Roma afegeix que els espectadors en formen part consubstancial de la revifalla de tota manifestació festiva que s’observa en les mateixes dates a tota Europa. Segons afirma, la festa, com el Museu, ha estat i és una forma de mostrar-se als altres. Però sempre s’espera que els forasters es comportin com a espectadors passius, mai com a actuants.

Quan arriba novembre els mallorquins ja han tingut mil i una oportunitats per a anar a una de les moltes fires arreu de la geografia mallorquina

Aquest raonament ens reafirma en la idea de que no es pot desvincular el que passa a Pollença de l’entorn illenc. Això no vol dir que haguem de descuidar la nostra pròpia oferta. Segurament es pot fer molt adaptar-se als nous temps. Però la ferida que imposa el context és molt difícil de guarir. En primera instància, el calendari no ens ajuda. A diferència d’Alcúdia, per exemple, la Fira de Pollença se celebra tot just quan l’illa s’ha buidat de turistes. La comparació amb el mercat de qualsevol diumenge unes setmanes abans és força cridanera. També sembla que va més gent a les fires dels pobles propers els mesos de setembre i octubre. I la seva oferta no és millor que la nostra. Per això la majoria de fires novelles s’obriren en aquesta època o en primavera. De fet, quan arriba novembre els mallorquins ja han tingut mil i una oportunitats per a anar a una de les moltes fires arreu de la geografia mallorquina, entre elles les tres seguides d’Inca que, juntament amb el Dijous Bo, encaixonen la nostra de forma quasi asfixiant. Per si no bastàs tanta desgràcia, a Muro decidiren fer-ne una el mateix dia que la nostra, que també ha pres força en els darrers temps. Encara que no sigui aquest el cas, en general es tracta d’un competència sobrevinguda que no existia als anys setanta; ja sigui perquè no hi havia fires als pobles de l’entorn o perquè estaven encara pitjor que la de Pollença. La paradoxa és que l’èxit del model de fira especialitzada, que no oblidem es va inaugurar a Pollença, s’ha copiat a la resta de l’illa. Fira de l’Oli, de l’Esclata-sang, de la Sípia, de la Mel, Medieval, fins i tot d’Artesania… s’eleven com a competidors implacables contra els quals és molt difícil lluitar.

Així mateix, tal com es va sortir del pou el 1984, segur que trobarem la fórmula de surar i, fins a tot, de tornar a destacar per sobre dels altres. Per a mi, i no som xovinista, tenim molts de brins, entre ells els històrics, per tornar a ocupar el lloc privilegiat que ens correspon a Mallorca.

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of