“AMB EL TEATRE ELS NINS APRENEN A CONTAR MENTIDES PER DIR LA VERITAT”

77

Entre els dies 20 i 23 de maig tindrà lloc al Claustre de Sant Domingo la XXI edició de la Mostra de Tallers de Teatre, on podrem veure joves de pollencins d’entre 6 i 12 anys interpretant com a vertaders professionals. L’impulsor dels tallers i de la Mostra els darrers 17 o 18 anys ha estat Carles Pujols. Ara fa just un any, amb motiu de l’anterior edició de la Mostra de Tallers de Teatre l’entrevistàrem i això és el que ens va contar.

Entrevista a Carles Pujols

Pujols és un català de 63 anys que, després de triomfar arreu del món amb la seva companyia teatral va arribar a Pollença tot seguint a la seva dona. Aquí no va deixar de treballar, bé com a director al Teatre Principal de Palma o al Via Fora d’Alcúdia; però, sobretot, va impulsar el teatre entre els més joves, donant-los eines per aprendre a actuar i per al seu desenvolupament personal.

– Que és la Mostra de Tallers de Teatre de Pollença?

La mostra és una presentació de treballs sobre teatre a càrrec de les escoles de Pollença i del Moll. Enguany és especialment interessant perquè és la vintena edició. Jo hi estic des del 2001, més o menys, i ja feia un parell d’anys que es feia… Es diu aviat, 20 anys fent teatre a Pollença i creixent cada vegada més. Però creixent no tant en quantitat com en qualitat. Sempre m’ha interessat que tant els alumnes com el públic entenguessin que vol dir teatre.

Teatre és comunicació, teatre és respecte, és participació, el teatre és saber estar i saber escoltar. Coses de sentit comú, però que és important que se sàpiguen. De fet, de cada any el públic és més selecte, sap triar més i sap comportar-se més.

– Els nins i nines que venen als tallers de teatre van des dels 5 als 12 anys, de primer fins a sisè. Què els hi aporta el teatre a aquestes edats?

Saber estar, saber escoltar, saber mirar, saber compartir… qüestions bàsiques i ordinàries però molt importants per al desenvolupament personal. A més a més, el teatre és dir mentides, aprenen a escoltar i contar mentides per dir la veritat. Imagina’t el procés intel·lectual que ha de fer una criatura per dir: “Molt bé. Jo no sóc qui sóc, sóc un altre perquè vull explicar això”.

– Els nins en aquestes edats estan en ple procés de creació del seu propi personatge vital, i supòs que el teatre influeix en aquest procés…

També et pot interessar:  FRANCISCA "POLA", UNA AUTÈNTICA POLLENCINA DEL MOLL

El que passa és que, a diferència del teatre, el nostre personatge hem d’aprendre a fer-lo conscient. Aquesta és l’altra parauleta que et dona el teatre, la consciència. S’ha de tenir consciència d’allò que fas, amb qui ho fas, quan ho fas i perquè ho fas. No és un acte automàtic.

A la vida ordinària travessar un carrer es pot convertir en un acte inconscient, però que has vist? Has mirat? No si venia o no venia un cotxe, sinó coses com el color del terra, quina és la forma del carrer, quines sensacions et dona aquest carrer… Tot això són coses que jo planteig contínuament als nins.

– Però també ajuda a superar la timidesa, ja que a aquestes edats és quan es recolleixen en ells mateixos…

Hi ha des del personatge tímid, al més gamarús, bèstia, gandul… que de cop et regalen frases i seqüències d’una bellesa brutal.

– Sempre t’has dedicat al teatre…

Jo vaig estudiar pedagogia però, tot i que sempre m’ha interessat, ràpidament ho vaig deixar. Vaig començar molt jove treballant en el teatre independent amb els autors surrealistes i dadaistes. Després quan vaig abandonar l’escola, amb dues persones més posàrem en marxa un projecte de circ que es deia Circ Sèmola, era 1978. Teníem una carpa amb la qual giràrem molt, però ens cansàrem de tant muntar i desmuntar. Per això férem un espectacle d’acomiadament, però va tenir tant d’èxit que ens convertírem en una companyia internacional el 1988. A partir d’aquell moment la companyia Sèmola Teatre es va convertir en un referent de nova tecnologia i de nous llenguatges en el teatre. Vàrem ser un referent per a qualsevol festival de teatre important del món, des d’Austràlia a l’Amèrica del Sud. Foren uns anys molt gratificants. El 1999 vaig decidir plegar perquè estava molt cansat i vaig venir cap aquí amb la meva dona.

– Aquí has compaginat l’ensenyança amb la direcció teatral…

Sí, bàsicament la direcció que he fet ha estat centrada al Teatre Principal de Palma, tot i que he fet altres coses. He fet coses per al teatre de Manacor, on vaig fer una obra que va ser escollida pel millor espectacle de Balears. També he treballat amb diferents companyies, colles de dimonis, i fins i tot he fet una Passió a la Catedral de Palma.

També et pot interessar:  “SI LA DONA DEFENSAVA L’HOME, SORTIA UN JORNALET PER VIURE”

– Què és el darrer que has fet al Teatre Principal?

Ara estic a punt d’estrenar una òpera que es diu Brundibár, de Hans Krása. L’any passat vaig fer una altra òpera, El diluvi de Noé, de Benjamin Britten… últimament he fet quatre o cinc òperes al teatre Principal. Totes molt potents i amb força èxit.

– Tu també ets conegut per ser el director del famós “Via Fora” d’Alcúdia. Explica’ns que és per a qui no l’hagi vist mai.

El “Via Fora” és una visita dramatitzada a les murades d’Alcúdia. Són cinc escenes i cada una d’elles és una època de la història d’Alcúdia. Aquestes escenes les vaig canviant cada any perquè no vull que es converteixi en un acte folklòric.

– Estàs al projecte des dels inicis, no?

Aquesta serà l’edició catorze o quinze i d’ençà que Miquel Ferrer ho va proposar com a idea he estat jo qui ha agafat les regnes del projecte.

– Actualment com veus el teatre a l’illa?

Teatre és teatre. Podem destacar bones notícies… hi ha companyies, hi ha teatre de barra, micro teatre, hi ha l’ESADIB d’on surten fornades d’actors… una altra cosa és si tota aquesta gent es guanyarà o no la vida. De tota manera, el que jo veig és que hi ha moviment, hi ha vida. El que passa és que el teatre és una de les feines més difícils que hi ha, perquè t’exigeix un moviment constant. O et mous, o no et vendran a buscar. Has d’estar constantment al dia, i a més a més és una de les feines més desagraïdes perquè molt fàcilment pots caure en l’anonimat.

– Diries que el teatre continua en crisi?

El teatre sempre està en crisi. El teatre és una crisi en ell mateix. El teatre és una eina crítica que està pendent de les fluctuacions de mercat. Només cal fer-se una pregunta: si s’ha de retallar alguna cosa, que retalles? Si s’han de pujar les entrades, que s’apuja? Que és més car, anar al teatre o comprar alcohol? Però com que la gent del teatre som uns cabrons, sempre ens en sortim, perquè ens sabem reinventar.

gif ANIMADO Volar-e

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of