TALAIES I TORRES DE DEFENSA A LA CALA DE SANT VICENÇ (V)

71

(Enllaços als quatre primers articles d’aquesta sèrie: TALAIES I / TALAIES II / TALAIES III / TALAIES IV )


Fotografia feta per Sebastià Llobera l’any 1880 on s’hi veu la torre de Sant Vicenç.

Juan M. Torres Velasco / jmtorres953@msn.com

I com era la torre? Veurem que la seva forma era diferent a la resta de torres.

Pel costat de terra, on es trobava la porta d’entrada, la torre tenia forma semicircular, però els murs s’allargaven en línia recta fins al cantó de la mar formant un triangle equilàter (imaginar-vos una caperutxa de gelat). Aquesta disposició feia la torre més resistent a l’embat del vent de tramuntana i mestral, (que ja sabem la força que arriba a agafar), i també contra les bales enemigues que disparessin des de la mar.

La torre tenia un diàmetre de 7 metres i mig, i una altura de poc mes de 9 metres.

S’entrava a la torre per una porta situada al primer pis, que mirava a la part de terra, i amb l’ajuda d’una escala de mà, (recordem que la planta baixa de la torre era massissa, com a la majoria de torres marítimes edificades en el segle XVI). L’entrada donava a una habitació circular, de volta semiesfèrica. Des d’aquí s’arribava a altra habitació de forma triangular que, segons l’historiador Segura Salado, era un petit oratori amb una estampa de Sant Vicent Ferrer.

I ara podríem fer un petit incís per explicar l’origen del topònim Sant Vicent. A pesar de que molts d’historiadors antics s’aferren a un hagiotopònim (o sigui, un topònim amb nom de sant), com a exaltació de l’església paleo-cristiana, pareix que ha fet fortuna l’afirmació d’autors moderns, entre ells l’arabista Rosselló Bordoy que la fa venir de “sanad” (amb significat de costa, pujada), i “wizan” (d’enfront). Per suposat no es deu a l’arribada a Mallorca de Sant Vicenç Ferrer, com va escriure Jeroni de Berard (Viatge a les viles de Mallorca, 1789), on podem llegir: “Aquí desembarcó San Vicente Ferrer cuando llegó a Mallorca en el año de 1413, de cuya memoria conserva el nombre y una pequeña capilla sobre un pie de piedra”.

Tanmateix coneixem que aquest esdeveniment mai es va produir, perquè com ha documentat l’historiador medievalista Antoni Mayol, Sant Vicenç Ferrer va arribar a Pollença a peu, procedent d’Inca, dia 9 d’octubre de 1413 i després de predicar, va partir direcció a Alcúdia.

I també hem de tenir en compte el que apunten Caterina Valriu i Tomàs Vibot al llibre “Sant Vicenç Ferrer a Mallorca: història, llegenda i devoció” (El Gall Editor, 2010): “Posats a fer conjetures sobre l’origen cristià del topònim, tan sol podria correspondre a Sant Vicenç, nat a Osca, diaca, bisbe de Saragossa i martiritzat a València fins a la mort el 304 dC. A manera d’hipòtesi recordem que un dels episodis més importants de la seva llegenda relata com va ser llençat a la mar amb una roda de molí fermada al coll i miraculosament va ser retornat a la vorera. Per això, és invocat davant els temporals marítims, un fenomen meteorològic habitual a aquesta zona de la costa de Tramuntana”.

Continuam amb la descripció de la torre:

Per la dreta de la porta d’entrada, i mitjançant una estreta escala de caragol, es pujava al terrat. La sortida del caragol al terrat era tapada per un porxo que evitava que hi entrés al pis l’aigua de pluja i, a més, protegia el barril de la pólvora i els atuells o estris necessaris per disparar el canó. A la paret del porxo, a més del matacà hi havia una finestra cap a la culassa de cala Barques. A més, tenia un parapet de 2 peus de grossor.

El canó era una peça de ferro del calibre de 6, que tirava bales de 3 lliures. (aquest canó actualment el podem veure al Jardins Joan March, vora la torre de la casa del marquès de Desbrull o de Ca la Gran Cristiana).

El 1645, a més d’aquest canó, disposava d’un altre canó de bronze amb boca de ferro, més dos mosquets de murada.

Prop de la torre, a uns 8 passes de distància hi havia una caseta o barraca que ocupaven els torrers.

Però la importància de la torre va decréixer quan acabà la seva finalitat històrica, al disminuir els atacs de pirates i corsaris. Restà solitària i abandonada, encara que era propietat de l’Estat, i va servir exclusivament als Carrabiners com a lloc de guàrdia i refugi.

Tanmateix, el Govern va decidir traspassar-la a la Hisenda el 25 de juny de 1867 i posar-la en venda per un preu de 1.300 pessetes.

Finalment, i segons Miquel Bota Totxo, per raons desconegudes, un petard va demolir la torre el 26 de març de 1952.

(Continuarà)

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of