TALAIES I TORRES DE DEFENSA A LA CALA DE SANT VICENÇ (II)

126

Juan M. Torres Velasco / jmtorres953@msn.com

Un dels exemples clars d’aquestes activitats piràtiques i que, per mi, representa la major victòria dels pollencins contra els corsaris, ens la descriu l’historiador Mateu Rotger:“En el año 1537 llegó a Pollensa la tan esperada como temida noticia de que se acercaba una flota enemiga. En efecto; en ‘Cala estremer’ desembarcaron quinientos moros de seis bajeles corsarios, a cargo de un judio Arraez, y según cuenta un historiador ‘marcharon la vuelta del lugar para saquearle; pero salieron a tiempo los de la villa, y dejando libre el camino a los moros bajaron a la desembarcación y les cortaron la vuelta, haciéndoles una emboscada: conociéronla los corsarios y retiráronse a toda prisa. Salieron los de Pollensa y les mataron sesenta moros, haciendo a algunos prisioneros. De los nuestros quedó solamente herido Mateo Martorell”.

L’historiador que cita Mateu Rotger és Joan Binimelis que, a la seva Història de Mallorca, ens explica els fets amb més detall i amb algunes diferències significatives. Ens relata que (textual) “passant tantost un promontori, aprés està la Cala de Sant Vicent on els moros corsaris feien aigua en la font que té el seu origen a Cuixac, i s’amagaven dins un bosc d’alzines, prop de la mar, per la qual cosa el lloc arribà ser inhabitable fins que es va construir una torre a la punta dels Ferrers.” I segueix escrivint que “l’any 1531 desembarcaren en la dita Cala de Sant Vicent sis vaixells de corsaris ab lo seu arrais, e llançaren en terra 500 moros”. Però els pollencins els varen preparar una emboscada, i (textual) “mataren passats de 60 moros, que restaren en terra, e molts dels altres se n’escaparen mal ferits; e dels cristians un sol restà nafrat, que es deia Mateu Martorell”.

Entre les dues narracions trobam algunes diferències i incorreccions que provarem d’aclarir, tant per una com per l’altra part:

– Binimelis, malgrat la seva proximitat en els temps, crec que no dóna la data exacta dels fets o, tal vegada, els seus copistes el confonen (els números 1 i 7 s’escrivien de forma similar).

– I Mateu Rotger cita el lloc de desembarcament a la Cala Extremer. Qualsevol persona que conegui l’orografia de la costa, sap de la dificultat que això entranya. Pareix molt més apropiat anar a la Cala de Sant Vicent, més adequada per proveir-se d’aigua i emportar-se un bon botí, sense gaires dificultats. A més, si els pollencins varen fer l’emboscada que es narra, difícilment es podria fer a la Cala Extremer.

Crec que s’hauria de donar molta importància a aquest esdeveniment perquè els de Pollença no tan sols varen foragitar als enemics amb un balanç de 60 morts per tan sol un ferit, sinó que va ser contra un personatge de gran relleu en aquella època. Es tracta del jueu Sinan Reis, corsari nascut a Izmir o Esmirna, Turquia, fill d’una jueva sefardita que havia fugit d’Espanya, el qual va arribar a ser capità “pashá” (Almirall de la flota turca) entre 1550 i 1553. Aliat amb Barba-roja (o Barba-rossa), Sinan Reis fou segon al seu comandament, destacat en diversos combats, especialment en la batalla de Preveza (Grècia), el setembre de 1538, contra la flota combinada de la Lliga Santa, constituïda pels Estats Pontificis, Espanya, el Sacre Imperi Romanogermànic, la República de Venècia i l’Ordre de Malta, sota el comandament d’Andrea Dòria. Aquesta victòria assegurà el domini turc sobre la Mediterrània fins la Batalla de Lepanto en 1571. En aquesta acció bèl·lica també va intervenir Dragut (Turgut Reis), encara que a la rereguarda de la formació en forma de “Y” que varen presentar els turcs.

I possiblement tingué cosa a veure amb la derrota de Dragut quan vingué a Pollença. Veureu el perquè!

L’historiador manacorí (Binimelis) afirma que D’esta manera los pollencins (que no foren més de 30 hòmens mal armats) perseguiren als 1.500 moros fins a un pas d’una muntanya prop de la mar, e, veent ells que los cristians eren tan pocs, e que de tan poca gent fugien, volgueren arremetre contra d’ells, e, veent que los cristians esperaven, tingueren por que no els fossen armada alguna celada, giraren a la volta de la mar, perseguint-los tostemps, los cristians, fins a l’embarcar.”És a dir, temien una celada que, pel que sabem, no estava prevista, però, segurament, feren bé en fugir ja que cada cop els mallorquins serien més, amb nombrosos cavalls. A més, podem afirmar que els mallorquins varen empènyer als enemics a la platja, fins fer-los embarcar.

(Continuarà.)

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of