SUS A LA FIRA, DE L’ARTESANIA AL DISSENY I MOLTES MÉS COSES

Biel Huguet, més que un empresari, un emprenedor a qui li agrada fer les coses ben fetes i mai no diu no a un nou repte, sinó
Biel Huguet, més que un empresari, un emprenedor a qui li agrada fer les coses ben fetes i mai no diu no a un nou repte, sinó "Provem-ho", i un ciutadà compromès.

Avui es dóna el sus a la Fira de Pollença de 2015, una Fira que en les darreres dècades ha destacat per la Fira d’Artesania, una cita indispensable per aquells a qui els agraden les coses guapes. Enguany, aquesta Fira d’Artesania fa una aposta pel disseny i, entre altres, exposarà els seus productes l’empresa de material de construcció Huguet Mallorca. Per això, tot seguit reproduïm l’entrevista de l’Especial Fira de PUNT iNFORMATIU.
Tanmateix, avui s’obren les portes d’un llarg cap de setmana, un cap de setmana amb un programa de Fira ben atapeït.

“L’APARADOR PER VENDRE ÉS INTERNET”

En motiu de la Setmana del Disseny, que organitzà el Club Pollença a mitjan mes d’agost passat, vàrem aprofitar per parlar amb Biel Huguet, ànima d’Huguet Mallorca una empresa de materials de construcció que, des de Campos, ha duit el bon nom de Mallorca arreu del món.
Són les 7 de l’horabaixa, el Club Pollença està tranquil, quan Biel Huguet i la seva família arriben per participar a la Setmana. Mentre conversam, l’ambient s’anima: arriba públic i arriben ponents, aquell dia Biel ha de parlar sobre Huguet Mallorca i, a més a més, ha de prendre part en una taula rodona sobre medi ambient. Abans, però, troba un momentet per respondre les preguntes de PUNT iNFORMATIU.

– Sou el continuador d’una empresa familiar de material de construcció, tanmateix, però, heu tengut una relació amb el món de la política. Com compaginau una cosa amb l’altra? Per damunt de tot, som un ciutadà compromès, diga-li rajoler, diga-li polític… i m’interessa fer coses millors. Som un empresari, o un emprenedor, una mica peculiar, perquè, a vegades, pos el compromís per davant l’empresa.
Fa tres anys vaig deixar la política de partit, perquè considerava que era una etapa acabada i, com que, a més a més, tenia en perspectiva això de l’Arabalears vaig considerar que eren dues maneres d’estar compromès incompatibles. Més, com a partit, estava encaminat. Aleshores, vaig muntar l’Ara, perquè així em sentia més útil per al país.

– Quina relació tenen els polítics amb els empresaris emprenedors com vos? Inexistent. Podria indicar algun punt de trobada testimonial. Però els empresaris del meu sector, és com si no existissin per al govern. Per bé o per mal, hem après a fer el cap viu. Per tant, ni ens posen traves ni tampoc ens ajuden a desenvolupar l’empresa per ser on som. Liberalisme absolut!

– A Huguet Mallorca, però, no us ha anat malament? Bono… a mi l’empresa em costa i m’ha costat tirar endavant. Després de 18 anys, és un projecte ja sòlid. Però, quan vaig començar de jovenet, sabia que m’agradava una cosa determinada i vaig tirar endavant sense saber ben bé quin era el meu model de negoci i cap on volia anar. Ara ho tenc ben clar. Però això m’ha duit i me duu molta feina. I, tant a mi com a altres, ens hagués estat més fàcil i, a dia d’avui, ens seria més fàcil, si tenguéssim una tercera part del suport que tenen els hotelers. La indústria hotelera té un suport institucional que jo firmaria tenir-ne una tercera part, d’allò que tenen ells.
El suport que ens donen, tant al sector de la construcció com al de la innovació o del disseny, és senzillament anecdòtic i puntual. Amb un mínim suport del Govern, hauria estat molt més fàcil i hauríem tengut molt més potencial que el que hem tengut fins ara. Per exemple, una de les poques línies de suport que hi ha de tant en tant és un programa que es diu Líder per les zones rurals de Mallorca que donen ajudes a segons quines coses, però no inclouen els assajos de laboratori. Escolta’m! Si volem innovar per jugar en línies europees, hi ha d’haver uns criteris de qualitat que han de passar per un laboratori. És essencial tant per innovar com per jugar. Idò això… no es contempla!
Per a nosaltres, un dels fonaments principals, des del moment en què agaf l’empresa al 1997 accidentalment, perquè no en feia comptes i tot això…, és el tema de la innovació. Des del primer moment, em vaig plantejar com em pot ajudar el laboratori a innovar la rajola de tota la vida i, si hem fet aquesta evolució en 18 anys, és gràcies a aquesta innovació en tot; en disseny, en producte, en mercat… del que sigui… però nosaltres hem evolucionat gràcies a tenir inquietud: parlem-ne, provem-ho…

– Llavors cal tenir bons contactes, o no? La meva cartera de contactes és sobretot literària, la resta de contactes me’ls he fet a base de picar pedra. Sense anar més enfora, ahir dubtava si venir, estava cansat, fa una setmana que vaig i vénc des de la Colònia de Sant Jordi i…. res, al final vaig venir, perquè em feia ganes. Em va interessar la feina de Alfredo Häberli, ens vàrem caure bé… i avui ha vengut a la fàbrica. Tenc contactes, sí. Però els contactes es fan fent feina.

– Aleshores, quin és el secret de l’èxit? Hidràulic se’n fa a tot el món. Hi ha dues coses importants: feim moltes més coses que rajoles hidràuliques de ca la padrina i piques; feim de tot: gelosies, maons… i ara provarem de fer teules, feim el que sigui… i, això no existeix, que jo sàpiga, al mercat internacional. Hi ha gent que fabrica mosaic al Marroc o al Vietnam, on la mà d’obra és barata; però que fabriquin moltes coses i que tenguin la predisposició que tenim nosaltres a innovar permanentment i tenguin el coneixement que tenim nosaltres, perquè hem fet feina amb molta gent i, per exemple, per fer una teula jo sé els riscos que hi pot haver. Aquest és el nostre diferenciador principal. En segon lloc, tenim un criteri de selecció i de qualitat, cada vegada més afinat. Volem jugar, clar que volem jugar!, però volem fer col•leccions molt ben fetes, donar un producte molt bo… volem intentar fer-ho molt bé. Sabem que és difícil, costa molt, però és la mentalitat que hem de rompre un dels tòpics mallorquins per jugar en aquesta lliga: o ho feim molt bé, o no hi podem jugar.

Nueva imagen (1)

– Surt a compte, per exemple, fer un restaurant a Washington o la seu de la Filharmònica de Szczecin, a Polònia, o és una tarja de presentació? El restaurant a Washington va sortir a compte, sí… i tant (riu). Ara bé, amb la Filharmònica de Szczecin, va ser una aposta personal i hi vàrem guanyar, un poc. Era un projecte emblemàtic, que ens interessava… hi havia uns arquitectes joves que gairebé ningú no coneixia, ens vàrem caure bé… varen veure que nosaltres fèiem un esforç, ells ens oferiren fer les escales i els lavabos, a més del paviment, i ara farem un projecte amb ells a Suïssa, on sí que paguen un poc millor. Però això passa per regar i regar… i sembrar i regar… Tot duu molta feina!
La veritat, si m’apures, t’afegiria una cosa a allò que em demanaves el principi, el fet d’haver estat compromès i haver estat per enmig, també m’ha estat bo, m’ha permès conèixer gent, tenir una perspectiva de les coses… i m’acab entenent amb gent d’aquesta, perquè no només parlam de rajoles.

– Ara que ja sabeu que podeu fer rajoles tradicionals, i que també sou capaç de fer materials d’avantguarda. Cap on va el disseny? Simplificant molt, Vaig acabar la carrera a Londres, el 1996 i, quan vàrem començar, que podries pensar que tenia una mentalitat una mica més oberta, pensava fer arquitectura tradicional per a un mercat local. El 96 les coses anaven així; ara no sembla ver, però era així. A base de la meva experiència dia a dia, de conèixer gent i de picar pedra, conèixer gent i seguir picant pedra… hem voltat totalment la truita i ara feim arquitectura contemporània per a un mercat internacional.

– No heu abandonat els materials tradicionals, però… No. Al contrari, la marmolina tradicional de fer coques a les escales, ara l’emprarem per fer els passamans d’un edifici supermodern que fan a Singapur, però la tècnica de la marmolina ens permetrà fer les peces que aquest home, un dissenyador molt important, volia. I això, per què? Per la inquietud… Què m’ha guiat fins aquí? Aquests valors de compromís i de fer coses que m’importen i el que vull és continuar fent això, evolucionant. Què vol dir això avui? Idò fer coses sostenibles, econòmicament justes (bé de preu, no interessa ser elitista en aquest sentit) i democratitzar el canal de distribució (nosaltres eliminam intermediaris a través d’internet). Volem arribar directament, donar un bon servei i bé de preu.

Nueva imagen

– I no teniu representants? Començam a tenir-ne, representants que manegen cinc o sis marques i, entre elles, manegen la meva. Però avui dia amb el marketing digital, ens podem permetre vendre directament per tot el món i així eliminam intermediaris que no aporten valor. Antigament era imprescindible tenir l’aparador de la botiga. Avui en dia, l’aparador és internet, és la pantalla i més que ho serà.

– Quins són els avantatges dels hidràulics, la marmolina… Són productes de ciment, nobles, naturals, que tenen una cosa molt bona que envelleixen molt bé; envelleixen amb dignitat, perquè les coses han d’envellir, però amb dignitat. I no hi ha res més sostenible que una rajola que dura 150 anys i que en pot durar segurament 150 més. Rere aquesta producció nostra, tu veus l’home que hi ha al darrere, la mà que l’ha feta, veus aquesta calidesa que, encara que visquem en una societat molt tecnològica, molt avançada; tu al final vols coses sòlides, que te transmetin aquesta seguretat que ha de tenir una casa, aquesta confortabilitat… i la sostenibilitat de què parlàvem. Això que feim nosaltres contamina molt poc i, a més a més, dura molts anys. Allò que no pots fer són una rajoles (o piques, o plats de dutxa, o el que sigui) que d’aquí 20 anys no serveixin. Hem d’explicar molt bé com fer el manteniment, perquè fins als anys 60 tothom sabia com es posaven i com es cuidaven. Ara hem d’explicar-ho, però bé…
Més enllà de la solidesa del producte, nosaltres oferim la personalització. Podem fer sense cap problema la rajola que vulguis, el color que vulguis, el dibuix que vulguis…

– I les limitacions?No ho sabem. Provarem. Fins aquí on hem arribat, si no ens hem sortit a la primera, ens hem sortit a la segona. A més, tenim la sort que cada vegada ve més gent a veure’ns i molts d’ells són molt creatius i ens demanen: Això, ens ho podríeu fer. I nosaltres anam estirant la corda… perquè, al final, feim peces de ciment. Però, com que tenim experiència, pensam en les limitacions a resoldre i provam. Fins ara gairebé tots els requeriments, els hem acabat resolent. Per una banda, és un negoci, perquè feim una cosa diferent, que no fan els altres. I, per altra, t’ho passes bé, perquè és una feina que constantment t’esperona, té reptes permanents… Jo em sent implicat amb allò que feim. Ara mateix, la Filharmònica de Polònia me la sent un poc meva i això, a mi, m’omple; el premi no me l’han donat a jo, però em convidaren a la festa… Per tant, són feines que passes gust i això també compta. Em preocupa fer caixa, però una part de la caixa me l’omple passar gust. Són coses que no es paguen amb doblers.

– Aquesta nova fase que implica fer feina a Tòquio, a Nova York… us farà redimensionar l’empresa?Sí, hem de créixer. La producció té una part artesanal, una petita part industrialitzada que es pot industrialitzar una mica més. Nosaltres volem créixer bastant o molt, encara que no serà d’un dia per l’altre. Ara bé, en principi, hem de ser una fàbrica de Campos, tot i que no puc descartar que una part de la producció es faci fora. En qualsevol cas, l’empresa ha de ser de Campos i ha de tenir uns valors. La tendència és que qui compra les nostres rajoles vol saber què hi ha darrere la rajola, qui les ha fet, quin tipus d’empresa hi ha… Una de les coses bones de la globalització és que te posa en contacte amb persones que comparteixen uns valors amb tu per tot el món. Aquests darrers 10 anys, sobretot, internet ha facilitat immensament la democratització en aquest sentit. Abans era molt difícil, havies d’anar a fires, havies de tenir distribuïdors… Avui en dia, la gent t’arriba, perquè ha vist allò que fas a través de la web o jo què sé. Ara mateix, els meus contactes em diuen: Has de fer un vídeo per això del premi de joves empresaris. Jo som molt amic de Miquel Àngel Rayó, un cineasta campanater que està per Barcelona, i em diu: Va t’ajut. I la meva germana que també fa guions de televisió, també col•labora. I feim un vídeo i si el feim, el feim bé i n’estam contents, i el penjam a la web subtitulat en anglès i als de Singapur els fa gràcia i mira… jo no sé com han arribat fins aquí, però ho han vist…!

– Hem començat parlant de política, permeteu-me acabar parlant d’aquesta nova etapa al capdavant de l’Arabalears. Quina valoració en feu?L’Ara per a mi ha representat aquests mateixos valors: emprenedoria i voler fer una cosa mallorquina molt ben feta, de qualitat, sense complexos. Costa molt surar l’Ara, perquè Mallorca és una illa poc agraïda i costa més d’allò que hauria de costar. Però com que estic acostumat a picar pedra a la fàbrica, també n’he poguda picar a l’Ara. Hauria pogut haver estat més fàcil si hi hagués hagut suport institucional, que dic suport… hagués bastat que no ens haguessin fet boicot institucional, ens han boicotejat directament. Amb suport, hagués estat fàcil. Sense boicot, hagués anat millor i amb el suport de la societat mallorquina, també. Però bé… hem fet això i la veritat és que poc a poc, l’Ara es consolida.

Eva Cerdà
tn_700_23_07_1322_08_43gelosies

gif ANIMADO Volar-e