“SÓN FESTES”: DE LA DISCRIMINACIÓ A L’OPORTUNITAT

571
Fotografia d’Antoni Maria Rosselló Company

Miquel Rosselló Xamena

La Manada no és casualitat. De la lectura de la Sentència de l’Audiència de Navarra semblaria que el dubte central de tot és la presència o no d’intimidació. Però més enllà dels ja importants debats jurídics, si ho llegim en deteniment, el que desprèn el redactat és un dubte constant a causa del context de festes majors on els fets van ocórrer. La lògica és senzilla: Ningú dubte que si surts de la feina i cinc homes et tanquen a un portal és violació, però Sant Fermí presenta dubtes als tribunals. Semblaria que en festes els consentiments es flexibilitzen. La Patrona no és una excepció.

Els que hem sofert algun tipus d’agressió, verbal o física, lleu o greu, ho coneixem. En el meu cas, l’any passat vaig sofrir un comentari homòfob de dos homes. La meva tendència va ser la de contestar-los, però ho vaig deixar córrer perquè, total, vaig pensar, “són festes”. I sí, aquest “són festes”, com si es tractés d’una qüestió excepcional, que no passa més enllà d’unes dates concretes, eren el justificant propi que me vaig atorgar en trobar-me davant l’homofòbia. És el mateix justificant que, salvant les moltes diferències entre els casos, es donava a La Manada. En definitiva, “són festes” i per això et podem insultar, “són festes” i per això no et deixam participar, “són festes” i per això et podem violar.

“Darrere l’èpica i l’heroïcitat d’un moment cultural simbòlic com és el crit s’hi amaga l’estructura social permanent”

Per què es donen aquestes situacions? Perquè és en festes on s’escenifiquen els rols socials en tota la seva esplendor. La cultura i les festes són una representació del poble; són com una fira on l’artesà treu les millors peces que té. Així, m’adono que les festes, baix l’aparença d’expressió cultural, són elements cicatritzants de les relacions socials que es volen perpetuar, emmascarant les violències i els abusos. I és que tota societat està organitzada en rols i funcions. Quan definim home, dona, immigrant, gay, treballador, etc. en el fons establim funcions socials que poden ser de poder o d’opressió i que s’imposen de manera coercitiva: qualcú tria ser treballador precari o ser menystinguda com a dona? Les festes, de manera simbòlica, són la representació d’aquestes funcions. Darrere Joan Mas qualcú li fa barrera perquè surti, qualcú li planxa la camisa, qualcú el grava baix el sol… Darrere l’èpica i l’heroïcitat d’un moment cultural simbòlic com és el crit s’hi amaga l’estructura social permanent. I l’agressió, l’abús i la discriminació no és res més que l’exercici coercitiu i violent més evident i clar que succeeix perquè l’estructura no se mogui. Són la derivació lògica, el darrer recurs d’aquest poder simbòlic, d’aquestes institucions socials intrínsecament diferenciadores i violentes que perpetuem amb la festa sense adonar-nos.

“Si només ens queda assumir que les festes defineixen què som, potser la gran pregunta a fer-nos seria la següent: per què no canviam el que som?”

Ara bé, no interpreteu de les meves paraules un rebuig total cap a tota forma de festa, ans al contrari: cal entendre les festes com una oportunitat. Dels moviments socials posteriors als de l’any 68 hem après a lluitar contra les formes del poder simbòlic com el masclisme, l’homofòbia o el racisme i, alhora, ens han ensenyat a assumir el poder intrínsec i transformar-lo en favor de la comunitat, creant contrapoder. Destruir la festa per passivitat o activisme, així com evitar els debats interns no pot ser la solució. Suposaria negar que no som part d’aquest poble, que no formem part de la comunitat on ens hem criat i, personalment, vull defugir d’aquesta idea: La Patrona ens defineix com a poble orgullós i no podem renunciar a ella. Ho deia al principi, sense festes i sense cultura som com artesans sense peces a vendre; com individus sense rumb. Per tant, si només ens queda assumir que les festes defineixen què som, potser la gran pregunta a fer-nos seria la següent: per què no canviam el que som?

De la mateixa manera que les festes poden perpetuar estructures socials nocives cap a determinats sectors del nostre poble, poden ser una oportunitat també per donar-los visibilitat i aconseguir les conquestes socials necessàries. Si miram l’exemple que ens ofereixen enguany el col·lectiu de la Mala Pècora, veiem com sense canviar el significat de la nostra cultura, la que ens fa poble, podem transformar rols i funcions i acabar amb el simbolisme que tenien determinades institucions socials: ara les dones també hi són. Personalment penso que cal anar encara més enllà i demanar-nos si les nostres festes són espais segurs per persones trans* o si són lliures d’homofòbies. Potser caldria també demanar-nos si són antiracistes o si són accessibles per tothom. Seria en aquest moment, destruïdes les representacions simbòliques i les discriminacions encobertes, que la festa seria realment de tots i totes; seria quan faríem de la festa una oportunitat de canvi social. Ara per ara, lluny encara d’aquest horitzó, me conform en demanar que no hi hagi agressions i en cridar un “Visca La Patrona”, amb l’esperança d’un futur divers i inclusiu.

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of