SOBRE LA GESTACIÓ DE LA FIRA D’ARTESANIA DE POLLENÇA

138

(Article del doctor en història Pere Salas publicat al Punt Informatiu especial Fira de l’any 2008)

LA FIRA, RAMON RABASSA I SANT ANTONI

La història de les festes tradicionals de Pollença, com les del món occidental, durant bona part del segle XX està marcada per una profunda decadència seguida d’una espectacular recuperació. No es tracta de cap incongruència. Ni tampoc d’un simple reflex del pas d’una societat agrària a una d’industrial-de serveis. Senzillament, les festes necessitaven adaptar-se progressivament als avanços del procés de modernització.

“La Fira, en total decadència”

Així, pràcticament tot el calendari festiu des dels anys trenta es va reconvertir, alguns dirien reinventar. En ocasions es barataren de forma substancial els rituals, quan no els espais escènics o el mateix significat. Per exemple, Sant Pere passa de ser una festa dels pescadors del municipi que tenia lloc a la vila, a migrar al Moll, fins a convertir-se en una mena de festa Patronal d’aquell indret. Després la mateixa celebració entraria en decadència per la competència de la nova Mare de Déu del Carme. Els Moros i Cristians un cop superat el dalt a baix que suposà la segona República, reeixiren durant els seixanta, i sobretot en la dècada posterior. El pi de Sant Antoni, Sant Sebastià o la Festa del Puig, encara ho passaren pitjor i els costà més recuperar-se. Però a la fi, gràcies a la intervenció municipal i veïnal, a la segona meitat dels setantes, havien tornat a surar, però amb una nova fisonomia. En ocasions, fins i tot es ressuscitaren i reubicaren rites oblidats feia moltes dècades amb gran èxit. El cas dels Cossiers, no hi ha dubte, és el més espectacular.
De tot aquesta recuperació festiva, a finals de la Transició Democràtica ja només quedava una excepció: La Fira. No és estrany que el 29 de novembre de 1979, Miquel Àngel March publicàs un article al periòdic local El Gall, titulat precisament “La Fira, en total decadència”. Per a aquest, la Fira d’aquell any “només conservava uns elements secundaris, és a dir, juguetes, llepolies, així com a diversions per als infants. De fet la majoria de pollencins gaire bé no se’n temen de les fires”. Com a recepta per a curar el mal, el mateix autor opinava que “…és més que evident que les activitats turístiques artístiques-artesanals, i nàutiques han agafat molta de força darrerament. Per això seria molt interessant per a l’any que ve, plantejar la possible reactivació de les nostres fires mitjançant aquesta nova perspectiva. D’aquesta manera, a més de conservar la Fira, s’aconseguiria promocionar aquests nous sectors”. Per acabar afegint, que en aquestes mateixes dates es podria oferir un programa cultural i esportiu específic.

També et pot interessar:  ART, POSSESSIONS, CONTES, CINEMA, MÚSICA... TOT I MÉS, ELS PRÒXIMS TRES DIES A POLLENÇA

…no va ser fins el 1984 quan es va produir el gran renaixement.

Vist el que ha passat, no hi ha dubte que el diagnòstic era encertat i el remei també. Tanmateix, la solució no arribà el 1980, com havia demanat March. Fou necessari esperar uns quants d’anys més. Tot i que el 1981 la premsa del moment es va fer ressò d’una certa revifalla, el cert es que no va ser fins el 1984 quan es va produir el gran renaixement.
En aquell any, com bé explica Joan Orell, un dels regidors de l’equip de govern del moment, en aquest mateix Punt Informatiu, el batle Ramon Rabassa, va impulsar la creació d’una mostra d’Artesania, amb l’objectiu específic de salvar la Fira de Pollença. Veritablement, no tot fou obra dels polítics, ja que en aquella primera ocasió fou cabdal i entusiasta, la implicació de artesans i artistes locals, casos de Jaume Cànaves Suau Colonya, Jaume Cortès Servera Paco i Miquel Cerdà Salas Norai. L’èxit d’aquella primera edició a pesar de la pluja, en va segellar la seva continuïtat. En els propers anys, l’atractiu de la mostra d’artesania es convertiria en el principal icona de la Fira. Tots plegats, Ajuntament i artesans l’havien salvat. Era la darrera festa de Pollença en fer-ho.

l’aportació del propi sector artesà va ser insubstituïble…

Evidentment, l’èxit de la iniciativa fou causat per diversos factors. Entre ells, el propi context general, que afavoria tot allò que fes flaire de popular i tradicional. De fet, les fires han florit a bona part dels pobles de Mallorca en els darrers vint anys, fins i tot en aquells que no n’havien tingudes mai. També l’aportació del propi sector artesà va ser insubstituïble, gràcies a la resposta personal i col·lectiva que varen oferir, en part ja esposada amb noms i llinatges unes línies més amunt.

També et pot interessar:  “EL DIA QUE VA NÉIXER ORLANDO” ÉS LA REIVINDICACIÓ DE LA LLIBERTAT

Ramon Rabassa Ensenyat

Ara bé, en darrer terme s’ha de remarcar la figura i la personalitat del batle del moment, Ramon Rabassa Ensenyat, gràcies a l’encertada decisió que va prendre. Màxim, quan molts de pollencins, només uns mesos després, s’oblidaren de l’èxit aconseguit a la Fira, i, en canvi, acusaren al mateix batle de trencar una tradició tan “antiga” com la anada a cercar el Pi a Ternelles dia 17. Era el gener de 1985, i un mantell blanc cobria el municipi de Pollença com a conseqüència de la segona nevada més important del segle. Paradoxalment, Rabassa seria més recordat per aquest assumpte, que no per la salvació de la Fira.
Ironies de la Història i injustícies de la política.

Pere Salas Vives

gif ANIMADO Volar-e

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of