EL PRIMER SIMULACRE DE RAMON PICÓ I CAMPAMAR (I)

326
Moros 1914

A vegades aquest ofici d’historiador ofereix agradables sorpreses. Precisament ara fa unes setmanes ho vaig poder comprovar.

En el marc de la investigació que duem a terme a la Biblioteca -Arxiu de Pollença per aconseguir informació sobre Ramon Picó i Campamar, ens vàrem trobar amb, ni més ni manco, que el relat més antic del Simulacre de Moros i Cristians de Pollença. Una veritable joia que ens descriu com era el format el 1858 o 1859. Es tractaria, per tant, de la descripció de la primera festa de Moros i Cristians. Fins ara només sabíem que, efectivament, el 1860 era la data més antiga coneguda. Però només es tractava d’això, d’una simple notícia que situava el simulacre en aquest any, però que no ens deia res més al respecte. A diferència del que passava a partir de 1882, que disposam de diverses descripcions coetànies, del de 1860 no en sabíem res. I sempre havia desitjat conèixer com era aquell primer simulacre que feren els pollencins. Idò ara, gràcies a Ramon Picó, ho sabem amb un grau de detall que mai no hauria imaginat poder assolir.

Es tracta d’un document manuscrit d’onze pàgines titulat “Relació del gran simulacre que ara fa pochs anys se feya à Pollensa per la Mare de Deu dels Angels, en memòria de la batalla hi hagué à Pollensa entre moros y cristians el dissapte de Trinitat de l’any 1550”. L’autor és Ramon Picó i Campamar i està dipositat a l’Arxiu General del Consell de Mallorca, en un fons que conté altra documentació d’aquest autor, especialment de caràcter epistolar i literària. No està datat, però va ser escrit a Pollença quan Picó retornà per primer cop des de Barcelona. Havia de ser entre el 1869 al 1872. Tampoc ens dona l’any exacte del simulacre que descriu, però també podem deduir fàcilment que correspon al 1858 o 1859 (no pot ser el 1860 perquè ja era a Barcelona), ja que afirma que tenia entre 10 i 12 anys quan hi va participar com a “moret”. És fàcil fer els comptes si sabem que va néixer el 1848.

La troballa és important per conèixer l’origen i l’essència de la que ara és la festa més important del municipi, però va més enllà. Per començar, està escrit en un català de Pollença preciós, tot i que de difícil lectura a causa de la manca de normalització i el seu caràcter d’esborrall, amb els conseqüents afegits de l’autor. Els filòlegs hi podran dir la seva, per tant.

En un segon nivell, ens dóna algunes valuoses espipellades relatives a la vida quotidiana de Pollença i de Mallorca. Per exemple, podem saber que el 1859 els pollencins ja havien d’anar a cercar la roba antiga dins un bagul, prova que la moda europea s’havia imposat canviant la forma de vestir, almanco entre els homes. Però també sabem que no feia molt que això havia succeït, ja que no calia cercar molt per trobar-ne. Per suposat els cristians es vestien amb ella, inclosos els capells antics de diverses formes. Per altra part, també ens informa que Pollença es podia permetre el luxe, en aquells moments, de sufragar una festa que, pel que ens inferim del text, era de tot, manco barata. Només per la utilització constant de la pólvora ja devia costar un ull de la cara, però també cal afegir l’adquisició del vestuari dels capitans moros a Ciutat, les barbes postisses o “el paper de plata” utilitzat per folrar les espases de fusta. Segurament per aquest motiu, a principis de la dècada dels seixanta es va deixar de fer. Precisament Ramon Picó es lamenta d’aquesta pèrdua, la qual cosa imprimeix al seu relat l’objectiu de recuperació d’uns fets que possibiliti tornar a fer una festa que, segons ell, no es podia oblidar. No hi ha dubte que posà la primera pedra perquè, efectivament, el simulacre reviscolàs el 1882, vint anys després de la seva desaparició i uns deu anys més tard de l’escrit que ara comentam.

També et pot interessar:  Els nostres noms de lloc: ELS MORTS

Pel que fa al contingut més important, el relatiu a la Patrona i, concretament, al simulacre de Moros i Cristians, és tanta la informació que ofereix que en aquest article només en podrem fer un tast inicial.

Abans de res, destaca que els espais de la festa són molt semblants als actuals. El protagonisme és acaparat per la plaça de l’Almoina, Sant Jordi i, finalment, el Camp d’en Campos (avui substituït per Can Escanrinxo per raons obvies). És a dir, el primer simulacre és deutor, com el segon de 1882, del relat de Joan Binimelis.

Aquest fet també es demostra pel gran protagonisme que assoleix Joan Mas, que esdevé una mena de superheroi més important encara que en l’actualitat. Curiosament, Picó ens diu que “El que figurava en Juan Mas se posava dins la casa de V. Suau: y perquè fes de Juan Mas cercaven sempre l’homo mes alt, fort y ben fet de Pollensa, y axi es que alguns anys va fe de Juan Mas mestre Bernat Salatoro [?] que es homo alt y gros”. Llàstima que no pugui entendre correctament el seu llinatge o mal nom, perquè sabríem qui fou el primer que va fer de Joan Mas.

A partir d’aquí les similituds amb el que coneixem ja no són tantes. Per exemple, en cap moment, al contrari del que succeïa en el títol, s’anomena la figura de Dragut. Per suposat que Joan Mas té un alter ego amb qui s’enfronta en diverses ocasions durant la batalla, però aquest és nomenat general o capità moro. Eren en aquells moments més fidels a la història que avui en dia? Potser. O, simplement, Picó no el cita com a tal. El que sí és cert és que la topada de l’Almoina vol ser fidel al que es coneixia de la història, excepte en la invocació a la Mare de Déu. Així, després d’irrompre els moros a la placeta des del carrer Major acompanyats del so d’una corneta i un tambor, Joan Mas surt d’una finestra i crida “¡Mare de Deu dels Angels Asistiumos!”. Seguidament els envesteix tot sol mentre els moros li tiren escopetades o l’intenten ferir amb les seves llances i espases. “Pero per mes estebeg [sic] que fessen en Juan Mas si acabusava com un brau y a cada espasada matava un moro ó dos, y emb un vol ja hey havia una escampadissa de moros per enterra que nos de creure en matàs tants el Rey en Jaume”. Mentrestant, l’heroi no s’aturava de cridar “Pollensins à l’ajuda que hi ha moros! Pollensins à l’ajuda!”

També et pot interessar:  TOTS SANTS O HALLOWEEN?

La demanda d’auxili tenia el seu efecte. Un a un anaven sortint els primers cristians que, segons la història, s’uniren a la defensa que havia iniciat Joan Mas. “Y aquí sortia de dins una casa en Mascort ab una es[co]peta y sen anava corrents a ajuda a n’en Juan Mas; lo prime que feya era tirà una escopetada, y llevonse vengue pega nels moros ab la culana de la escopeta però los pegava de per riure. Aqui sortia d’una altre casa en Llobera ab una destral, totduna en Cànoves treya eu cap per una finestra y desde la finestra tirava una escopetada y llevonses sortia a batallà; y axi un darrera l’altre sortien tots els pollensins vestits den temps primé, amb manort, ab un falso, un altre ab un lanyam, un perey ab escopeta, y á cada un que sortia la gent que s’o mirava feya bambelletes y crits”.

La gent aplaudia i xisclava a cada cristià que entrava en escena. Història, representació ritual i festa en estat pur. De moment, això no ha fet més que començar.

Pere Salas

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of