EL PRIMER SIMULACRE DE RAMON PICÓ I CAMPAMAR (i V)

106
Banda Cornetes 1966 Fons Bestard Cerdà. Arxiu Municipal de Pollença

Enllaç als capítols anteriors

L’any passat deixàrem la descripció del primer simulacre de la Patrona amb els crits de victòria de Joan Mas, just després de degollar el capità dels moros que era qui portava la bandera amb la mitja lluna. Llavors tothom entenia que la batalla estava guanyada. Ramon Picó ho conta amb la seva gràcia habitual:

“Com els moros sentian axo ¡Qui porà dirl’esglai que los agafava! Encara no veyan el general estes, cametes amigues treymé d’aquí! Deyan ells y girant en redó ja eran partits cap a nel torrent y fogien per allà dedins y s’amagava qui trobava amagatall, y quí no si posava ales cames: y aquí era la gran bulla de la gent com veya els moros que fogien y els cristians que encara los escopetetjaven de lluny. En un Sant y amen ja no quedava cap moro per el camp den Campos sinó els catius que havien fet els crisitians. Y aqui acabava la gran batalla, tan forta com may ni haja haguda, sinó que aquesta no costava cap gota de sanch ni d’una part ni altre, sinó moltes gotes de suó, y axo era lo milló que tenia: que nostre senyor fes que totes les batalles fossen axi, que milló aniria el món delo que va”.

Com en l’actualitat, de seguida els cristians retornaven a la vila, encara que amb unes significatives diferències. Una de les més importants és que els cristians partien amb els moros capturats durant la batalla i, curiosament, era Joan Mas qui tancava la comitiva amb la bandera i el tambor dels moros a la mà. Quan arribaven a la placeta de Sant Jordi la Banda de Música que els esperava “rompia una marcha triomfal ab molt de bombo y platillos”. Llavors la gran gentada que esperava als carrers s’obria per fer pas a Joan Mas i als seus. I com que ja era fosc, molts feien “llum ab fayes y enceses”, alhora que proferien crits d’alegria.
Lògicament, la següent aturada dels cristians era la plaça de l’Almoina, indret on s’havia iniciat la batalla, on la gent esclatava d’alegria. “Aquí si que la gent los rebia ab les mans altes y capells y moquedós alayre: aquí tothom cridava ¡Visca en Juan Mas! Y en Juan Mas que cridant tan fort com poria, deya ¡Visca Pollensa! Y tothom li responia ab un crit que semblava una ventada que tot sen ho hagués de du. Ja no veuran cristians una cosa com aquella” Picó, entusiasmat, amb aquesta darrera frase volia dir que si en aquells moments haguessin entrat a la vila mil moros de veritat en “un obrí y tencá duys el tros mes gros hauria estat l’oreya, mirau vosaltres si la gent anava encesa: fins els xichs si haurien afuat com à beyes”.

També et pot interessar:  JOAN BUADES: A LES BALEARS SOM VÍCTIMES D’UN DESNONAMENT MASSIU

De l’Almoina el seguici victoriós es dirigia a la Parròquia per donar gràcies a Déu i a la Mare de Déu dels Àngels. Entrava primer en Joan Mas amb la bandera i el tambor seguit de tots els cristians pel portal de l’orgue. Això sí, els “moros catius romanien de fora, com a moros que eran”. A l’entrada mateixa esperaven els obrers de la festa i el batle i regidors de l’Ajuntament. Tots plegats, autoritats, cristians i Joan Mas anaven “de cap dret” fins a l’altar, mentre el temple romania ple “de gent com un ou, com arengades dins la bota”. Llavors els cristians s’agenollaven davant l’altar mentre en Joan Mas oferia a la Patrona la bandera i el tambor. Instants després el clergat entonava un Tedèum, que encara no era el d’en Tortell, i l’orgue bramava tant com ne podia.

Un cop més, l’autor del text es recrea amb les emocions que li produeixen els seus records d’infantesa. “Vos dich que era una cosa de veure, vure aquells Pollensins vestits a l’antiguea, ab escopetes y falsons drets davant l’altar tot ences devora en Juan Mas mentres els capellans cantavan: allò era una cosa que enternia y me recort que havia vist colca vey que s’ho mirava y les llàgrimes li queyan”.

Acabat el Tedèum tothom sortia de l’esglesia. Els moros i cristians havien deixat de ser enemics ja que, com si res hagués passat, tots plegats anaven a refrescar a cals obrers “ab gran germandat y alegria, y allà bevent y fumant se retreyen ab grans riayes les peripècies de la gran batalla, que es de les poques en el mon que acabin ab un refresch”.
Per suposat la Patrona encara no havia acabat. El mateix Ramon Picó escriu “que ara ja que hi som diguem colque cosa dels cohets y rodelles que amollaven el vespre a la plassa”.
Fins aquí la descripció del primer Simulacre de Moros i Crisitans de Pollença del 1857 o 1858. En el qual hem pogut comprovar que mentre algunes coses no canvien d’altres han sofert un important procés d’adaptació i readaptació a cada context històric. Per suposat, el que roman intacte és que els pollencins sempre guanyen i s’emocien per la Patrona. I que duri.

gif ANIMADO Volar-e

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of