EL PRIMER SIMULACRE DE RAMON PICÓ I CAMPAMAR (IV)

67

Enllaç als capítols anteriors

Acabada la batalla de Sant Jordi el simulacre es desplaçava al camp den Campos, on tenia lloc la darrera batalla entre els corsaris de Dragut i els pollencins. El relat de Picó ens descriu així els primers moments d’aquest combat, que seria l’equivalent al que ara es fa a can Escarrinxo: “Tornem à la batalla, que vos dich jo que era de veure, como els moros s’escampavan per dins el camp den campos, y els crestians per darrera l’esglesia de S. Jordi que los escopetetjaven y colquecrestiahey havia que los tirava, amb passetja, però en lloch de pedra hey posava pets de moro, grapades de payus o colque carbonissa.”

Recordem que aquesta zona de Pollença, propera al torrent de Sant Jordi en el 1858 estava totalment sense urbanitzar, a diferència del que succeeix en l’actualitat. També val la pena comentar que la utilització d’aquestes armes primitives, com les bassetges,es va seguir utilitzant molts d’anys després d’aquell primer simulacre, prova que ja des dels seus inicis la versemblança històrica no sempre es seguia al peu de la lletra.

En resposta a l’escomesa dels cristians, “els moros, s’aplegaven y feyanescuadrons davant les envestides, però sempre havien de recular tant era el coratje dels pollensins, y acada reculada quedaven una estesa de morts que feyapo: però venia tot d’una un altre escuadró per a recobrà els morts i que axis si que los tornaven vius; y abaxo el tambó dels moros sempre redoblava –que com aquell dia no li rebentaren […]- y la corneta tocava a l’atach y retronava per les penyes dels Beguins”. Per cert, és interessant destacar que la costa dels Beguins era utilitzat pel nombrós públic assistent com una grada natural, ja que permetia veure el combat des de una posició immillorable. Segons Picó tota la costa estava mesella de gent expectant. Llavors, per tant, el simulacre, tot i que amb pocs anys a la seva esquena, ja havia assolit un cert relleu que atreia a molts d’espectadors, de Pollença i d’altres indrets.

També et pot interessar:  GLOSSOLALIA

En aquest instant, amb el sol amagant-se rere les muntanyes i entrada de fosca, tenia lloc un dels moments estèticament més remarcables del simulacre. Era l’hora dels escopeters d’ambdós bàndols. Però no perquè tirassin trons com fins aleshores, sinó perquè carregaven les seves armes amb unes bales especials fetes pel pirotècnic pollencí, Martí Sargent, “homo molt enginyós en tota casta de cohets y de rodelles” que quan arribaven a d’alt es desplegaven en forma de ventall de diversos colors, “ara blau, ara vert, ara vermell –que era cosa molt de veure-“. il·luminant el cel com si fossin estels. És fàcil d’imaginar que aquella descàrrega, que durava una bona estona, era realment espectacular.

Acabada la pirotècnica, que havia suposat una mena de recés de la batalla, cada un dels dos bàndols es reagrupava per donar la darrera envestida. Llavors el “general” moro prenia la bandera i es posava entre el tamborer, a l’esquerra, i el trompeta, a la dreta. “Tots els moros s’aplegaven devora ell, y alsant la bandera amunt cridava: Ala! Ala! Moros y morets, la darrera per San Pere que mos guart d’una vegada! Y aquí comensava el tamboré a remenar les manetes que entre’ls seus dits ballaven y brunien com les cametes d’una llebre afuada, el corneta sonava tan fort com poria y seguint tothom l’abanderat enviam corrents que vos dich jo que allà semblava un esboldrech de tota la morisme que queya damunt Pollensa.” Recordem, per tant, que tot i ser la música molt important, el simulacre no comptava amb cap banda de música, sinó que tota era proveïda per un tambor i una corneta, això sí, segons Picó, es feien sentir de bon de veres. Per altra part, l’al·lusió a Sant Pereper part dels moros es més difícil d’interpretar, en aquest pot ser més la veu del narrador, que no dels propis sarraïns.

També et pot interessar:  CERQUEN UNA AVIONETA DE L'IBANAT DESAPAREGUDA MENTRE SOBREVOLAVA POLLENÇA

En resposta a l’escomesa dels moros, Joan Mas arreplegava i arengava la seva gent per preparar el gran combat final. “Y aqui sortiran a l’encontre dels moros, y com moros y cristians se topaven cualsevol hauria dit que eran el cap de Formentó y el cap de Pináque’s pegaven mucades”. Més poèticament no es pot descriure una batalla. Per el que va després és igual de significatiu: empentes, punyades, moros i cristians rodolant pel terra per sobre dels rostolls…; és adir, el simulacre entrava en un caos controlat tan característic avui en dia. Per tant, aquest element que el fa semblar una mena de guerra de veritat, podem dir que és una part constituent del simulacre des dels seus inicis. Tant era així, que el mateix Picó es demanava: “Que anàvem de per riure? De bons deveres?”

Naturalment, el desenllaç estava perfectament programat. Deixem a Ramon Picó que ens digui, amb el seu especial forma de narrar l’esdeveniment, els seus instants finals al Camp den Campos, abans del retorn a la població i el Te-Deum final que ho deixarem per a un darrer capítol:

“Y aqui, per acaba, en Juan Mas, que semblava Sansó matant filisteus, s’abrahonavaab el general moro que duya la bandera, y moros y cristians admirats de la brega d’aquells dos cans de bou, se decantaven per veure qui guanyaria. ¡Ah Mare de Deu dels Angels!, cridaven els Pollensins, MaredeDeu clamaven ajudau an’en Juan Mas, y els moros cridaven, Ah! General Moro si guanyas! Ah! General Moro, mosseguel!

I aquells dos homos embolicats voltaven y retorcian y es vinclaven y tots els seus nirvis croxian, fins que en Juan Mas el tirava enterra, y alla’l degollava com qui degolla un cabrit y li prenia la bandera cridant Victori! Victori!”

Pere Salas