EL PRIMER SIMULACRE DE RAMON PICÓ I CAMPAMAR (III)

100
Al fons, l'heroi pollencí Joan Mas i la Mare de Déu dels Àngels representats per infants.
Al fons, l'heroi pollencí Joan Mas i la Mare de Déu dels Àngels representats per infants.

Enllaç a la primera partEnllaç a la segona part

L’any passat ho deixarem quan entraven els moros per Sant Jordi, en el que suposa, ara per ara, la descripció del simulacre més antiga que es coneix, obra de Ramon Picó i Campamar. Parlam de 1858 o 1859.

Deixem per un moment els moros i anem als cristians que esperaven, amagats a dins les cases del voltant de la placeta de l’Almoina, l’arribada dels invasors. És a dir, a diferència del que ocorre en el simulacre actual, els cristians es mantenien fidels a la història, des del moment que figurava que estaven dormits els seus llits abans d’entrar en combat.

Tanmateix, la remor i el tambor dels corsaris despertà Joan Mas que “guaitava per la finestra, y com veya els moros devant caseva botava per la finestra en camisa, calsons blanchs y descals ab una espasa de bon deveres que per tal festa la solian dexar à una casa del temps que la tenian d’un antepassat que [havia] estat majó de tropa; y totduna que era botat alsava l’espasa –alsant la veu- y cridava ¡Mare de Deu dels Angels Asistiumos! Y envestia totsol a tots els moros que li comensaven à tira escopetades y apuntarlo espases y llanses: pero per mes estebeg [sic] que fessen, en Juan Mas si acabusava com un brau y a cada espasada matava un moro ó dos, y emb un vol ja hey havia una escampadissa de moros per enterra que nos de creure en matàs tants el Rey en Jaume.”

Assistim, per tant, a la creació d’una festa, però també d’un heroi tot i seguint el relat de Joan Binimelis. Ara bé, Picó per ventura s’oblida –cosa lògica atès que tenia 10 o 11 anys com presència aquell simulacre- que juntament amb la Mare de Déu dels Àngels el més probable és que Joan Mas també invocàs a Sant Jordi, tal com va relatar el referit Binimelis i, tal com es feia el 1882, segons conta Joan Guiraud en carta a Antoni Maria Alcover. Sigui com sigui, l’essència de la representació que ha perdurat fins avui es pot donar per creada. El que canvia és el ritual, les formes. Per començar no apareix l’oponent de l’heroi pollencí, Dragut. Per altra part, els cristians van sortint un per un de dins les cases. Guaitaven per un portal o una finestra i després de tirar una escopetada s’incorporaven a la lluita. “Aqui sortia d’una altre casa en Llobera ab una destral, totduna en Cànoves treya eu cap per una finestra y desde la finestra tirava una escopetada y llevonses sortia a batallà; y axi un darrera l’altre sortien tots els pollensins vestits den temps prime, amb manort, ab un falso, un altre ab un lanyam, un perey”. Mentre tant, la gent que s’aplegava a l’Almoina aplaudia i xisclava, màxim quan els moros reculaven, “fogint de aquells pochs pollensins que peleaven com á cans de bou, y a cada envestida dels cristians hey havia solada de moros per enterra com si n’hagues passat una barra fibblonera”. El més curiós és que per fer més versemblant el combat els suposats ferits de mort, tots ells corsaris, quedaven estesos a terra però és recuperaven miraculosament a cada contraatac dels moros i “els morts tornaven vius”.

També et pot interessar:  ELS PEIXOS EN LA TOPONÍMIA COSTANERA

Envestida ve i envestida va, els moros reculaven i el combat es desplaçava fins a Sant Jordi, on aquells trobaven un esquadró de reforç preparat a la placeta de davant l’església. Llavors es reprenia la brega més forta que mai. En aquest punt és interessant remarcar que Ramon Picó destaca la gran importància que donaren els creadors del simulacre al combat de Sant Jordi. En certa forma, es pot concloure que era el més important, de llarg, des de la primera envestida a l’Almoina. Allà hi havia espasades i escopetades a tort i a dret. També adquiria un protagonisme que no havia manifestat fins llavors el “capità moro”, situat sobre el portal de l’Església amb una imponent barba postissa, espasa a la mà dreta i pistola a l’esquerra. Picó encara recorda que quan disparàs aquella arma, tots els morets havien de fugir cap a n’el camp den Campos.

Però, sobretot, Ramon Picó destaca que, abans del tret en qüestió, s’incorporaven al combat al costat dels pollencins un conjunt de dones que acabaven per fer inclinar la balança al seu favor. Deixem que sigui el propi autor qui ens descrigui els fets amb les seves paraules:

“y aquí sobretotot era la gran bulla de la gent quant a nel fort de la batalla sortien daqui y d’allà, algunes dones veyes y fadrines, vestides a lentigue, ab mantes de canari totes enrendades, faldetes curtes, gipons en portellera y sabates xascades, y era de veure com aquestes dones sortien ab filoses y arpes [?], y colque ab falçó y venga pega ab les filoes anels moros que com les veyen devien pensa –aquexa gent es maleyta que fins les dones y tot afican com a rabioses, y espentats de veure la valentia de dones giraven coa y fogian de la vila.”

També et pot interessar:  LA GRIP ESPANYOLA I LA FIRA DE POLLENÇA DE 1918

Binimelis no en parla d’aquest fet. Tampoc en tenim constància documental del mateix. Per suposat, cap dona no figurava als llistats d’homes d’armes ni participaven activament a la guerra, encara que si la patien. Llavors, per què els primers organitzadors de la festa incorporaren les dones a la batalla de Sant Jordi? on sí sabem que els corsaris hi tancaren els primers captius, entre ells bàsicament dones i nins. I, per què aquest fet es va perdre quan es tornà a recuperar el simulacre de moros i cristians el 1882? En definitiva, aquí es plantegen dues qüestions igual d’importants: la participació de la dona en la defensa de la vila el 1550 i la seva representació durant la recreació romàntica de la festa al segle XIX.

Pere Salas

gif ANIMADO Volar-e

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of