EL PRIMER SIMULACRE DE RAMON PICÓ I CAMPAMAR (II)

170
Foto: Mahtias Shon

El passat número d’aquest PUNT iNFORMATIU havíem deixat els cristians fent la primera envestida als moros acabats d’arribar a l’Almoina. Per cert, com ara, aquests eren molts més que no els primers, precisament per fer el simulacre més versemblant amb la història i per posar en valor la victòria. Això sí,el número dels participants el 1858 o 1859 en cada un dels bàndols no era producte de la casualitat sinó de la programació de la festa i de la feina dels obrers, els veritables responsables de la mateixa.

Ramon Picó ens diu que “[un] temps se preparava la cosa y se cercavan aquells que havien de ser moros y cristians, y els obrés feyan una llista de tots els quen volien esser, y no cal dir que tots los cassadors que tenian escopeta eran d’una part ó altre, y si no u eren,dexaven l’escopeta á qui no en tenia. La llista dels cristians era curta, perquè foren pochs els pollencins: y axi es que no passa del vint ó 30 homos: la del moros era llarga y tants com en volien esser heu eran, y qui no tenia escopeta se feya una llansa ó una espasa de fusta forrada de paper de plata.” A la pràctica, la proporció podria ser semblant a l’actualitat, però amb algun dígit més a cada par.

Però un cop més les similituds es barregen amb importants diferències. Per exemple, les escopetes tenien un protagonisme major que no en la actualitat. Tant és així que en tot moment se situaven a primera fila. Segons el paràgraf transcrit anteriorment deduïm que les armes eren de cada un dels participants, però no així les cartutxeres que les proporcionava l’ajuntament, “perquè de comú l’Ajuntament ne te moltes de veyes de les milícies de temps primé.” Això vol dir que l’equipament era autèntic, com també ho era la roba dels cristians, que era recuperada del’interior dels baguls. “Abaxo s’acostava la festa, y cada hu s’arreglava el vestit: els cristians cercaven roba de en temps primé –que per Pollensa ni ha moltes-: capell de teula, ò capell ample y colideu, collet, xemarres y colsons y gonellet y sabates en sivelle, y colqun ni havia que –embrusero [?]- feya una cabellera.” Interessant descripció per la seva originalitat però sobretot perquè ens confirma que els pollencins, al manco els homes, ja havien modernitzat el seu vestuari a mitjans segle XIX, hi havia amagat el que es considerava tradicional o de “temps primer”, això sí, encara era abundant i bona de trobar, prova que no feia molt de temps que s’havia arraconada.
“A n’els moros no los costava tant vestirseperqueduyen uns colsonsblanchs amples, una troca per la cuta [?], camiablanque y un turbant fent de mocadós de colós, menos els capitans que duyen vestit de colós que el enviaven a demana de ciutat, y barba postissa”. Al marge de la senzillesa del vestuari dels moros que formaven la tropa, destaca la sofisticació dels capitans, que es vestien amb roba portada expressament de Palma. Tampoc podem passar per alt que duien barbes postisses, mentre que la tropa es pintava la barba amb un suro cremat. Més ben dit era mestre Francesch[Aguiló] Fantasia (“que en gloria sia”) qui s’encarregava dels maquillatges. Per suposat, ningú anava de colorins, però Picó ens diu que en Fantasia tenia més feina de la prevista perquè tots “volien ser negrets”. “Y allà estava ell ab un llum encés y un suro enmascarant cares y pintant mostachos y com ell no hi poria donar abast uns emb altres semascaraven –que era cosa de riure veure tantes cares brutes”.

També et pot interessar:  EL PRIMER SIMULACRE DE RAMON PICÓ I CAMPAMAR (i V)

Al marge dels capitans i la tropa, hi havia un tercer grup de moros, els “morets”. Es tractava de nins de 10 fins a 12 anys, entre els quals en una ocasió en va formar part el propi Picó i Campamar –per això ens pot donar tants de detalls de la festa-. El més destacable, a més de la seva edat, era que portaven un canastro penjat a l’esquena tapat amb un torcaboques per poder guardar tot el que els corsaris robaven als pollencins. Segons Picó, la seva presència era producte de les contarelles dels vells del poble. No s’havia seguit, en aquest cas, la història de Joan Binimelis ni la de cap altre lletraferit. Una dada prou destacable, ja que fa referència a la persistència dins la cultura oral de l’atac de Dragutmolts de segle després d’haver-se produït al marge de la historia oficial. Per acabar el tema els “morets” cal afegir que feien la seva aparició a Sant Jordi, com el col·lectiu de dones, del qual en parlarem en una propera entrega.

Però abans que això passàs els moros vestits i emmascarats –mai més ben dit- rebien els cartutxos de la mà del pirotècnic de la vila, Martí Sergent. “Y com tots tengueren la canana plena y l’escopeta parada, se formaren per cuadrilles y escuadrons, cada un ab el seu capità devant. Devora el capità Majó o General Moro, anava un altre majò que duya la bandera ab la mitja lluna, y darrera Mestre Coix que havia servit de tamboré en temps del Espartero, tocava el tambó y just devora’l general hey anava un corneta llicenciat de l’exercit que [duia] la corneta. Com tot estava format,envestian a la vila y sen entraven per S. Jordi, y noltros els morets de les canastres anàvem darrera.”

També et pot interessar:  ON EREN LES DONES QUAN CREMAVA POLLENÇA?

Pere Salas

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of