VIURE ELS MOROS I CRISTIANS VA SER UNA “EXPERIÈNCIA INOBLIDABLE”

580

Aquest diumenge passat, 14 de març, al Club Pollença, l’actriu Marga López va donar vida al monòleg Anar a Saturn i tornar de Marta Barceló. L’autor, traductor i director de teatre, Sergi Belbel, va ser un discret espectador amb qui, abans de començar la funció, vàrem compartir cinc minutets. En aquest temps, a més de parlar de teatre, ens va sorprendre confessant que va sentir-se essència del ritual de Moros i Cristians de Pollença amb el dramaturg pollencí Josep Pere Peyró.

Avui veniu com a espectador?

Sí i, a més a més, em fa molta il·lusió per un doble motiu. Primer, perquè conec el teatre de Marta Barceló, l’autora del text, però mai no he vist cap funció en directe. L’he llegida, perquè ha guanyat molts premis i, a Catalunya, és coneguda, però… Per tant, aquesta serà la primera vegada i em ve molt de gust.

Llavors també em ve de gust veure aquest monòleg, perquè Marta López, que és l’actriu, és l’ajudant de direcció de la co-producció que estrenam la setmana que ve amb el Teatre Principal en col·laboració amb el Teatre de Manacor, que és una gran producció. Ara estam amb els previs dies d’estrena, no sabem com anirà, però ens fa molta il·lusió presentar aquesta obra de Rafa Gallego.

PUBLICITAT

Coneixeu Pollença?

Si, la conec, perquè clar… Mallorca és com la meva segona terra. És la terra de la meva dona i de tota la meva família política; els meus cunyats, els meus sogres… tots viuen aquí.

És curiós, però he vengut molt a Pollença, fins i tot alguna vegada m’han fet visites guiades pel centre…

I, ara fa molts anys que no sé res d’ell, però coneixia Josep Pere Peyró i, evidentment, recordo el Peyró parlant de Pollença. Com que se sent molt d’aquí i en parlava sovint. Amb ell, vaig viure una festa de Moros i Cristians. Va ser una experiència inoblidable, que em va marcar i no se me’n va de la memòria (riu).

No m’estranya

Quan feim teatre, l’element ritual, l’estudies, però no el vius. De fet, el teatre no deixa de ser un ritual evolucionat. I clar això d’anar a petar directament a l’essència del ritual i viure’l! A la facultat quan estudiaves teatre, sempre te deien que el teatre ve del ritus i la gran diferència del teatre amb el ritus és que el ritus no fa espectadors. O sigui no hi ha espectadors en el ritual, sinó que hi ha integrants.

En una festa com la de Pollença te n’adones d’això. Jo venia com a espectador, però el rol d’espectador l’has d’abandonar aviat, perquè te’n ve un i: Corre cap aquí… Pren-te això… Ves cap allà… Un no parar fins que vaig acabar sent un més, tot suat i…

La recordo molt bé a aquesta experiència. Devia ser el 89 o 90 del segle passat. Imagina’t! L’he vist dos cops, però aquella primera vegada em va impactar. Vaig entendre allò que explicaven a la Univesitat sobre el ritual.

Precisament va ser Josep Pere Peyró que, parlant de teatre, va afirmar que «els actors representen, però els sentiments del públic són reals». Què significa el teatre, quina funció té?

El teatre ara, per a mi, és com una finestra oberta a un món que explica el món d’una manera diferent, com no l’explica ningú altre. Una finestra única. i et diré per què? En un món en què la tecnologia ha avançat tant, el teatre és la lluita contra la manipulació que, per exemple, ens proporciona la tecnologia. És aquell espai entre el qui el fa i qui el rep, que és un directe, no hi ha res. No hi ha pantalla, ni teclat… no hi ha possibilitat de… Per tant, és l’espai de la llibertat. És una finestra que, al darrera, hi ha un món de llibertat, un espai diàfan en què no existeix la manipulació.

Algú té una cosa per dir, utilitza algú altre que per dir-la (un intèrpret) i la diu de manera neta i diàfana a algú que la ve escoltar. Aquesta màgia, tan simple i tan complicada, que existeixi encara en ple segle XXI és un petit miracle. Per tant, el teatre, per a mi, és un reducte de llibertat en un món cada vegada més complicat, cada vegada més manipulat, on els mecanismes del poder estan infiltrats per tot arreu des de la premsa fins a les tecnologies, els grups de pressió, els lobbies… El teatre és com trencar amb tota aquesta manipulació. A mi, em fa sentir viu i em fa continuar creient amb la humanitat.

En aquest context de pandèmia, encara més…

Bono, ara encara més. La primera vegada que vaig anar al teatre després la pandèmia, em vaig emocionar molt. Estàvem tots amb la mascareta, però veia tothom amb els ulls humits de l’emoció, perquè la pandèmia ens ha atacat una cosa bàsica de la teatralitat que és la unió de la gent, la col·lectivitat. Per al públic, això de seure separat és un càstig. La gràcia del públic és seure junts per sentir que formem part d’un col·lectiu. És molt estrany que algú vagi sol al teatre, pot ser… hi ha gent que hi va sola, però sempre sols quedar amb algú altre. Personalment, quan vaig al cinema no tinc aquesta necessitat de trucar algú, ni de seure’m enganxat al de devora, perquè, més aviat, me molesta el renou de les crispetes. En canvi, quan vaig al teatre, procuro seure’m al costat d’algú. És un tipus de recepció més col·lectiva i més grupal. Per tant, la pandèmia ha atacat directament aquest punt neuràlgic de la teatralitat que és el col·lectiu.

És important que es faci teatre, per tant?

Jo agraeixo molt, molt, molt que els governs s’hagin posat les piles i ens hagin deixat fer teatre. Som dels pocs països a Europa que hem fet teatre i, a més a més, amb unes mesures extremes. No conec ningú que s’hagi infectat en un teatre. No en conec cap cas i ja és la tercera producció que faig en pandèmia. La gent s’ha portat molt bé. No s’ha contagiat ningú. Els actors hem seguit els protocols. He de dir que estic molt agraït de poder-ho fer. Tenc companys a França, a Itàlia o a Dinamarca, on la incidència de la covid-19 ha estat menor, que no poden fer teatre, estan realment desesperats i ens diuen: Vos envegem!

I un sector que ja estava en crisi…

Sí, sempre ha estat en crisi, el teatre. I ara el futur ja veurem. Però jo tenc molta fe amb les generacions futures…

Tanmateix, no és la primera pandèmia de la història

Durant la pandèmia he escric com un monòleg sobre Shakespeare, coses de Shakespeare. I, clar, a Shakespeare, li varen tancar el bloc quatre vegades, per quatre pandèmies. No és nou a la societat, però clar és nou per a nosaltres.

Però com et deia, tenc molta fe en el futur. Crec en les noves generacions i estic molt content de ser aquí, treballant amb aquesta gent, a Mallorca, perquè hi ha un talent extraordinari. Tenc molta, molta fe amb el futur, i amb la gent.

Durant la quarantena vàreu treballar molt, quins projectes de futur teniu?

De projectes de futur, tinc… Buff, no sé què t’he de dir? He fet una versió de La estraña pareja de Neil Simon, me’n vaig a Madrid a muntar-la, al teatre privat. L’he feta durant la pandèmia. És una comèdia clàssica dels anys 60, molt rodona, i l’he fet literal. No l’he adaptada. L’he deixat als anys 60. Un gran tribut a Neil Simon que és un autor de la comèdia del segle XX que em sembla imprescindible.

I he fet una versió de Fi de partida de Samuel Becket, que també la presentarem, segurament, la temporada que ve amb un repartiment molt important que no puc desvetlar, de moment.

He escrit dos textos, una adaptació del Don Joan de Moliere per a dones i una adaptació de Hamlet de Shakespeare. Mira tu, he fet un Moliere i un Shakespeare, en versions absolutament lliures i… Segurament he fet més coses, però…

Per acabar, aviat estrenau Keli al Teatre Principal és d’abans de la pandèmia?

És just d’abans. La pandèmia ens va venir després. Va modificar les dates, però s’ha pogut salvar.

Keli és una obra meravellosa de Rafa Gallego sobre les kelis. No cita Mallorca, perquè és una cosa més genèrica, una gran producció, amb gent d’aquí… Esperem que vagi bé i als espectadors els agradi.

Just abans de començar la funció, el regidor de Cultura, Josep Marquet, i el tècnic Andreu Aguiló, compartiren unes paraules amb l’autor, traductor i director de teatre Sergi Belbel. Aquest va agrair l’esforç de les institucions que han continuat programant cultura.
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT