“SARRASINOS, SARRASANOS, A DEGOLLAR EL CRISTIANO!”

476

“Sarrasinos, sarrasanos, a degollar el cristiano!” Amb aquest crit de guerra, el ferotge i temut corsari, espasa en mà, encoratjava la seva tropa per a què atacàs sense por els cristians que l’esperaven a l’altra punta del carrer Major. Era l’any 51 quan, amb tan sols 19 anys, en Pep Serra, en Pep de Can Blai, es posava dins la carn de l’anomenat “rei moro” i representava el seu paper com si li anàs la vida. En tendria l’exclusiva fins al 1963. Hem de tenir en compte, però, que en aquell temps no hi havia eleccions, i crec que si ell ho era, era perquè ben pocs ho volien ser.

La meva intenció ara no és parlar del simulacre del moros i cristians, ni tampoc fer-ne cap valoració històrica, per això en tenim de ben experts; la meva intenció ara és parlar d’un home que va fer de “rei moro” durant més d’una dècada. Sí, vull parlar d’en Pep de Can Blai, del meu tio Pep. No fa gaire ens va deixar i trobava que havia de fer alguna cosa per retre-li el més petit dels homenatges: li hauria agradat que parlàs d’ell al diari de Pollença, el seu poble estimat.

Tot i que va partir cap a Campos ben jove, al 1966 (jo no era nada), i hi va formar la seva família, mai no va perdre ni l’article ni l’estimació cap aquest poble nostre que el va veure néixer. De fet, cada vegada que ens vèiem demanava per un i per altre i s’interessava per les noves que hi pogués haver.

També et pot interessar:  TOTS SANTS O HALLOWEEN?

No record que tornàs a participar en cap acte de la Patrona ni que tornàs a ser moro ni molt menys cristià, no era el seu bàndol. El seu moment ja havia passat i havia aconseguit arribar al més alt escalafó d’aquesta jerarquia del simulacre. Sé ben cert, però, que s’emocionava cada 2 d’agost quan el veia, amb avidesa i emoció, per la televisió i notava aquesta nostàlgia cada vegada que parlava dels seus anys de “rei moro”.

Amb aquesta idea meva de recordar el tio Pep, he tengut l’oportunitat de recopilar algunes anècdotes sobre els seus anys de moro. De petita ens contava, a fills i nebots, que per ser “rei moro” s’havia fet un forat a l’orella per dur-hi una bona arracada: mai no hem sabut si era veritat, però sí que d’alguna manera s’hi enganxava un aro. Mon pare conta que a l’envestida del carrer Major, quan es topaven en Joan Mas, aleshores personificat per l’amo Pere Antoni, i ell, quedaven aferrats una bona estona i cap dels dos volia ser el primerd’amollar: era una lluita cos a cos. Ma mare, en aquella època una joveneta de 16 anys, recorda que aquell dia el meu padrí Martí ja tenia preparat el carretó per anar-lo a cercar: content pel mesclat i l’emoció del moment i mort i retut pel gran esforç, el retorn a casa es feia costa amunt.

No puc parlar dels anys de moro del tio Pep sense esmentar en Toni Cabanelles, Cristo. Ells dos formaven un tàndem, no n’hi havia un sense l’altre. En Pep Paparrí, apassionat del tema, m’ha contat algunes curiositats sobre aquests dos amics. Na Francisca Cifre, dona d’en Toni Cristo, en una ocasió li va explicar que tots dos es pintaven una calavera com a símbol de pirata feroç i cruel i si algun any se n’oblidaven, la representació dels personatges els semblava coixa. També de vegades es posaven una barba postissa amb aquesta idea de transmetre por i ferotgia. Acompanyaven aquests dos temibles moros la Tropa Primera, en aquells anys formada per tots els jugadors de futbol del Pollença, entre els quals podem anomenar en Joan Salas o en Dionís.

També et pot interessar:  LA INCREÏBLE HISTORIA DE LA CONSTRUCCIÓ DEL FAR DE FORMENTOR

Maria Antònia Palou

gif ANIMADO Volar-e

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of