SANT SEBASTIÀ, PROTECTOR CONTRA LA COVID-19

244

Conten que d’una dona que s’havia fet una cremada important i va anar al capellà del poble a demanar-li a qui havia d’invocar per curar-se. Aquell bon home, li va respondre que primer anàs al metge i després resàs a qui volgués.

Seguirem el consell d’aquell capellà i farem cas a les autoritats sanitàries, però, per si de cas, tendrem present que:

Sant Sebastià
guarda de fam,
de pesta i de guerra
i de tots els mals que hi ha.

Efectivament, aquest 2021 té més sentit que mai invocar Sant Sebastià, advocat contra la pesta i “tots els mals que hi ha”. I és que, amb la malaltia covid-19, s’han amplificat altres mals com la pobresa econòmica i social.

Anem a conèixer una miqueta aquest Sant Sebastià, venerat en cos per l’emperador Dioclecià, que el tenia com a favorit, i pels artistes des del Renaixement, i en ànima pel poble que l’invocava quan les coses eren tan lletges com ara.

PUBLICITAT

Els 20 de gener és el dia de Sant Sebastià, màrtir, patró de diverses ciutats entre les quals cal destacar Palma i venerat en incomptables pobles, sense anar més enfora a Pollença, on a més de comptar amb un cèntric carrer de la vila, cada any el celebra amb una processó amb una relíquia del Sant, una celebració eucarística, la dansa dels Cavallets i l’Estendard, i l’encesa d’un gran fogueró a la plaça Major.

Devoció pollencina

L’ecònom Mateu Rotger a la Historia de Pollensa apunta que “l’estrall que sovint feia la pesta va causar que arrelàs en el nostre poble la devoció al màrtir Sant Sebastiá”. En aquest sentit, apunta que “ja en el segle XIV es feia solemníssima festa a aquest Sant a l’església del Puig”.

Com a la resta d’Europa, l’any 1348 la terrible pesta negra va devastar Pollença. Davant infortunis semblants, era costum de l’època celebrar processons públiques fins a algun puig proper a les població, encara que no hi hagués cap Santuari i, des d’aquella alçada, suplicar a Déu que s’apiedàs del poble desgraciat. “Oprimit, idò, el poble de Pollença sota el pes de tanta calamitat, amb el clergat i les autoritats, com era costum en tals casos, va pujar al Puig de Santa Maria”, cita Rotger.

Davant la manca de documentació al respecte, l’historiador de Pollença es basa en les “pintures del primitiu retaule de l’altar major, que es conserven a la sagristia d’aquell Oratori i que fan sens dubte al·lusió a l’origen del Santuari. Representa una d’aquestes pintures a Sant Sebastià màrtir, advocat contra la pesta” com també és “una prova de la nostra suposició la solemne festa que es dedicava ja al 1355 al màrtir Sant Sebastià en el Santuari del Puig”.

Segons mossèn Ramon Cifre, “la incomoditat d’haver de pujar al monestir i la interrupció del culte a causa de les discussions i litigis promoguts pels Jurats i les Monges, podien ser els motius pels quals s’aixecà una capella al Sant dins l’església parroquial”. Això va ser al segle XVI.

De la capella, Geroni Berard diu: “té l’ornamentació d’arquitectura composada, daurada, amb petits ornaments, estucada i jaspeada”. Mossèn Cifre segueix la descripció “té la volta de copinya daurada i, a les parets laterals, dues grans teles ovalades amb escenes de la vida de Sant Sebastià. Del retaule, don Mateu Rotger, gens entusiasta del barroc, diu que és de pésimo gusto, tant carregat d’ornamentació, que sembla més bé xurrigueresc. La figura del Sant és una talla del segle XVI, que destaca en el nínxol central entre dues belles columnes salomòniques i dues teles pintades de Sant Agustí i Sant Francesc. Al mig de la part superior del retaule, un quadre del martiri de Sant Sebastià envoltat d’abundosa ornamentació barroca. L’escut amb la fletxa presideix el cim del retaule i el frontal de l’altar. Tot el quadre, recentment netejat i restaurat, té la brillantor de l’or antic”.

La Parròquia també compta amb dues imatges més de Sant Sebastià, amb relíquia cadascuna, extretes del reliquiari major. La més petita és venerada pels fidels, el dia de la festa; l’altra és portada a la processó.

Imatge de Sant Sebastià que es venera a Pollença.

Sant Sebastià

Els atributs amb els quals es representa sant Sebastià són cos atlètic; despullat, lligat a un arbre i amb fletxes clavades al cos; armadura de cavaller i fletxes a la mà. Des del Renaixement, ha estat representat en un gran nombre de pintures i escultures, ja que permetia un tractament interessant del cos humà. Com conclou Ramon Sargatal al Diccionari dels Sants “I és que els artistes s’hi van abonar: no sempre (de fet, mai) hi havia l’ocasió de representar lliurament un efeb bellíssim i fornit patint el martiri de la fe despullat o amb unes simples calces”.

És patró dels arquers, ballesters i armers, i advocat contra la pesta, el còlera i altres mals contagiosos; culte que prové dels 680, “quan socorregué Roma d’una pesta terrible: li bastiren un altar i al punt la pesta cessà”, segons Joan Soler assenyala a l’Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana.

Segons la tradició Sebastià era originari de Milà i feia de soldat, concretament de la guàrdia pretoriana que era el cos militar més proper als emperadors. “Ja ens podem imaginar, doncs, que aquests no se’ls triaven pas escanyolits i amb mala ganya”, concreta Ramon Sargatal: “Què pesava més, en la tria de Sebastià, la fidelitat, la virtut militar o el seu físic de protagonista de peplums?”. I és que “el sant, pel que sigui, era el favorit de l’emperador Dioclecià”, afirma Sargatal i segueix “quan aquest va saber que el seu estimat escorta, amb aquella fidelitat, amb aquella virtut, –amb aquell cos!, era un cristià que es dedicava a segar-li l’herba a sota els peus, va renegar en un llatí tan vulgar i col·loquial que encara ara està per descodificar”.

És clar que Dioclecià, “un emperador-monarca apassionat pels fastos orientals. Vestia les millors sedes, lluïa les millors diademes, es recobria tot d’or”, “no podia pas deixar que el guàrdia que millor li havia cobert l’esquena morís de qualsevol manera. Va pensar per a ell un espectacle estètic i conceptual alhora: que aquell home que li havia clavat una espina tan fonda “quasi ericius ita esset irsutus ictibus sagitarium” i com que això sí que ho va entendre tothom, l’ordre es va complir amb tot detall”, explica el mateix Sargatal.

Per més que, quan els arquers van acabar la feina, Sebastià semblava un eriçó, tanmateix, no morí en aquest turment, “perquè una dona vídua d’un altre màrtir el va recollir mig exsangüe i li va taponar tots els forats”, explica Sargatal i completa Joan Soler “sinó que la cap de dos dies es presentà als emperadors Dioclecià i Maximilià increpant-los pel fet de perseguir els cristians”.

La persecució de Sebastià continuà fins que, probablement a primers del segle IV, morí màrtir a Roma i el cementeri on fou enterrat rebé el seu nom.

La seva llegenda fou popularitzada per la Llegenda Àuria de J. de Voragine.

Fa uns anys, la imatge de Sant Sebastià fou objecte d’una important restauració.
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT