SANT ANTONI – SANT SEBASTIÀ

721

Felip Bennàssar

Han passat molts anys de quan l’Ajuntament m’envià a acompanyar els periodistes i càmeres de Televisió Espanyola a Ternelles per la baixada del Pi de sant Antoni. Sí, Pi de Sant Antoni.

El lloc de trobada fou la plaça de l’Almoina, on tengueren temps de captar el caliu i fum del fogueró encès la vesprada anterior, on s’havien cantat gloses de les més picants i els germans Formentor havien fet ballar els seus inimitables titelles al so de les cançons que ells mateixos cantaven en més o menys entonació. Dites teresetes, tots ho recordem, les portaven compostes en molta cura dins una petita maleta metàl·lica. Eren molt senzilles, fetes per un dels germans, devora el foc o esperant ran la sitja la combustió de llenya que es transformava en carbó. Les figuretes, record un cavall, una negra i altres, tenien les extremitats (braços i cames) mòbils. Portaven una espècie de pala de fusta prima i flexible la subjectava assegut sobre la part estreta, quedant la part més ampla com escenari on ballaven aquells titelles, que ell aguantava amb la mà mitjançant un bastó clavat a l’esquena o al costat de la figura, i amb els dits de l’altra mà feia vibrar la fusta descrita.

I, per acabar, el gest: amb les dents, Antoni “Formentor” mossega la corda, la primera, la segona... tan se val! És l’expressió que s’acaba, s’acaba la gesta o s’acaba el patiment. Fa mal dir. Antoni Cerdà “Formentor” havia pujat molts anys el Pi de Sant Antoni. Tanmateix, però, ni ell ni ningú mai no ho han tornat fer en unes circumstàncies similars; potser en altres situacions excepcionals, sí, això sí, però sempre en un ambient festiu. Aleshores, tenia molts anys ja i va ser la darrera vegada que s’enfilà al Pi de Sant Antoni. No obstant això, Antoni “Formentor” forma part de l’imaginari santantonier de diferents generacions de pollencins, perquè ell i el seu germà Bartomeu, cada 16 de gener, feien ballar les teresetes, la Mula Francis, i na Sabrina... per dins el Club, per dins L’Alhambra... envoltants d’un públic entregat a aquell art que començava per haver fet els titelles i acabava amb la gràcia d’uns moviments marcats pel ritme i la percussió que també anava a compte dels germans “Formentor”. Foto Sebastià Bota.
Toni “Formentor” baixant del Pi l’any 1985. Foto Sebastià Bota.

Recordem que eren l’anima de la Festa de Sant Antoni, el dia anterior a la festa cantant gloses i fent ballar aquells singulars putxinel·lis. El dia de Sant Antoni estaven presents a la baixada del Pi, que ells mateixos havien escollit, tallat i pelat. Un dels germans pujà al Pi quan havia complit els setanta anys. Era la seva festa. La resta de l’any no se’ls veia. Siguin aquestes notes el testimoni, homenatge i recordança a aquesta gent, així com a tots aquells anònims que fan possible les festes.

PUBLICITAT
Foto: Fotos antigues de Pollença.

Partírem, amb els components de la Televisió camí de Ternelles, agafant el carrer de Monti-sion i de seguida el carrer de Lleó. Passàrem on antany hi havia l’enyorat rentador, que coneixíem amb el nom de Lleó, on les dones del poble netejaven la roba a unes piques de pedra mentre l’aigua corria. Un trist dia fou demolit l’emblemàtic edifici que fou inspiració de tants i tants pintors. Sols ens resta el record i les teles pintades sobre tan digne racó del poble. Encara que l’enyorem crec que el seu valor arquitectònic era escàs, les parets eren de marès i la cobertura de llenyams de fusta i des de l’interior es podien veure les teules, per altra banda amenaçava ruïna.

Em ve a la memòria l’elaboració d’oli a la tafona del costat, el trencament de les olives mitjançant unes fortes pedres que una bèstia feia girar, es posaven dins esportins i eren premsades sota la força d’una pesada biga.

Al davant, la teulera de Can Morena i el celler de Can Tareu.

Passàrem el Pont de l’Horta contemplant a la dreta el mil·lenari Pont Romà.

El que més entusiasmà a aquells visitants, fou la varietat del paisatge camí de Ternelles, primer l’Horta, plena d’arbres fruiters i els ametllers a punt de florir i altres ja florits, semblava havia arribat la primavera. Els molins d’aigua, molts d’ells transformats en bells estatges plens d’encant i senyoriu, i on hi residien persones d’alt poder econòmic i cultural. S’hi construïren altres mansions residència de pintors i artistes que ensenyaren la bellesa de l’art, no sols a Pollença sinó també a la resta de l’Illa.

Sempre he tingut la creença que el turisme a Mallorca va néixer a l’Horta de Pollença.

Els visitants s’impressionaren i així ho demostraren sos ulls, plens d’admiració, quan en haver passat el rocós Estret als hi va aparèixer un frondós bosc de pins i alzines, on corria un torrent d’aigües cristal·lines.

De la baixada del Pi des de Ternelles no es perderen ni un mot i no en parlem de l’arribada a la Plaça Vella i de la pujada per davallar el gall.

Ara ja és costum que les càmeres siguin presents a aquesta festivitat.

El cor em batega fort quan veig pujar un jove pollencí a un pi pelat de més de vint metres.

Cavallets 2019

I més em batega, però amb uns batecs de goig i emoció quan veig l’Estendard i els Cavallets, davant la processó, pels estrets carrers de Pollença, el dia de Sant Sebastià. L’estendard, portat per un jove vestit de centurió romà, (altre temps un dels seus acompanyants portava el casc a la mà) encapçala la processó i el seu vol va de part a part del carrer.

Al so del flabiol, tamborino i xeremiers (temps enrere sols flabiol i tamborino), dansaren els “Cavallets”, colla formada per dos joves plens de simpatia i amb una finor com feia temps no havia vist.

Quina festa tan bella la de Sant Sebastià, plena de tradició i solemnitat. Emociona l’entrada de la processó a l’Església sentint l’orgue que es treu amb força les melodies que té amagades dintre i que guarda per tan apreciada festa. I no en parlem del moment de l’adoració del Sant on quan ho fan els homes la tela de l’estendard s’escampa voletejant per tot l’altar major i quan adoren les dones se mou “com una serp”. Que no es perdi la tradició, encara que separem els homes de les dones en el moment solemne de l’ofici, cosa que no està de moda i tal volta està en contra de la llei d’igualtat.

L’Estendard. Foto: Miquel Salas.
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT