SABER LLATÍ

Les CUP varen dir que no, que no investirien Artur Mas com a president de la Generalitat, una presidència que, com bé sabíem, era per a 18 mesos i amb un objectiu clar: iniciar el procés de transició cap a la independència de Catalunya. Què hi farem? Ha resultat que els cupaires eren més revolucionaris que independentistes, mala sort!
Revolució és un mot que prové del llatí i que, en política, significa “canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d’una societat”. Les CUP són revolucionàries, ja ho sabíem. Però resulta que les eleccions del 27S, es convocaren en clau plebiscitària (una paraula composta per dos termes llatins plebs “poble” i scitum “decret”, del verb sciscere “informar-se, inquirir”, derivat de scire “saber”. I que, molt a grosso modo, podríem entendre com una consulta al poble, un prendre el pols a la ciutadania…), cosa que els sobiranistes sabien d’antuvi i que els unionistes reconegueren passat els comicis. Tant se val… la ciutadania, que és molt més llesta que els polítics en general, va copsar-ho i va anar a votar a favor o en contra de la independència. No ens enganyem, no vull dir ningú, però pocs catalans varen anar a votar en clau revolucionària, o sí? Sigui com sigui, els cupaires poden ser els més proletaris del món, però no poden parlar en nom del poble, perquè no són el poble, són una part del poble, una part més aviat petita d’un poble divers i plural, que el passat 27 de setembre va quedar retratat en tota la seva complexitat i realitat.
Amb una participació del 77’44 per cent, els 4.115.807 vots dipositats el 27S representen molt fidelment el “poble” de Catalunya. I, resultats en mà, resulta que el partit més votat va ser la coalició JxSí amb 1.620.973 vots, o sigui un 39’54 per cent dels votants va posar confiança amb la formació ideada, impulsada i liderada per Artur Mas, amb el suport de CDC, d’Esquerra Republicana i de bona part de la societat civil (i aquest és l’autèntic valor d’aquesta formació, no s’ha de perdre de vista!). I tothom sabia que el candidat, la persona de consens… era (és i ha de ser) el president Mas.
A l’altre extrem, les CUP foren la formació menys votada de les que va obtenir representació al Parlament de Catalunya. Un total de 336.375 votants, o allò que és el mateix un 8’2 per cent dels votants, varen dipositar la seva confiança en les CUP. Tanmateix, però, eren decisius. Els 10 diputats de les CUP tenien la clau per decidir si el procés anava endavant o enrere. Han triat aquesta darrera opció. Allà ells i la seva coherència…
Entre uns, els guanyadors, i els altres, els decisius, sumaren 1.957.348 votants, o el que és el mateix el 47’74 per cent dels votants “suposadament” partidaris de la independència. El bloc “clarament” unionista, representant per C’s, PSC i PP, aplegaren 1.605.563 vots, la qual cosa percentualment ve a ser el 39’17 per cent dels votants. I, finalment, aquell grup del sí, però no que aleshores es feren dir “Catalunya Sí que es Pot” (i que a hores d’ara ja encalenteixen els motors, perquè aquesta batlessa de Barcelona que vol que Madrid torni ser la capital de tots els catalans, travessi la plaça Sant Jaume i faci el salt de la política local a l’autonòmica quan no fa ni un any que s’inicia en política! Si en dóna de voltes el Món…), aconseguiren 366.494 vots, la qual cosa representa el 8’94 per cent dels votants.
Cert que tot allò que va malament, pot anar pitjor. Ara bé, així com estan les coses, crec que cal posar fil a l’agulla i, sobretot, confiar en la ciutadania (il·lusionar és un verb molt guapo, però, als ciutadans, ens han d’escoltar i fer confiança, però mai no ens han d’enganyar: si la CUP volia la revolució, ho havia d’haver dit i repetit clar i llampant durant la campanya electoral, no al final d’unes negociacions que m’estim més no qualificar).
I més cert encara és que puc anar equivocada, però, jo entenc que la ciutadania vol votar en clau decididament plebiscitària, dir clar i català que “sí, que vol la independència de Catalunya” o que “no, que vol continuar depenent d’Espanya”. En aquest escenari i des del meu punt de vista, la divisió de l’independentisme és el que menys convé. Ara és l’hora d’anar junts, més junts que mai i fer una segona volta de les plebiscitàries sabent, com sabem, que “només hi ha una bandera dels Països Catalans”.

Eva Cerdà

gif ANIMADO Volar-e