SA DRAGONERA I EL FAR VELL (NA PÒPIA)

171

Tomàs Vibot

Avui us proposam una excursió que tot mallorquí amant de la naturalesa i del patrimoni està obligat a fer el manco un cop a la vida: l’ascensió al far Vell de sa Dragonera, ubicat dalt na Pòpia. Aquesta ruta té una longitud de quasi 4 km i un desnivell de 352 m. Tot i aquest apreciable desnivell, compta amb un excel·lent camí de ferradura amb un pendent moderat que la fa realment assumible. El temps de recorregut (pujada i descens) se situa en unes 3 hores.

La visita a l’illa de sa Dragonera està sotmesa a una normativa que cal respectar, la qual bàsicament incideix en el respecte cap a la fauna i flora, així com en la impossibilitat de sortir de les rutes marcades. Per a la visita de grups inferiors a deu persones s’ha de sol·licitar un permís que s’obté en el mateix centre de visita de l’illa. Per a grups nombrosos cal fer una gestió prèvia amb el Parc. Per altra banda, l’accés a l’illa es fa mitjançant les barques que surten des de Sant Elm de forma regular.

La història de sa Dragonera és tan dilatada com la resta de l’illa de Mallorca. Hi resten alguns indicis talaiòtics, el que fa pensar que s’hi establí alguna comunitat durant la prehistòria. Durant l’època romana fou utilitzada com a lloc d’enterraments, ateses les restes localitzades al lloc des Lladó. Durant la dominació andalusina, sa Dragonera fou visitada esporàdicament com a indret de provisió d’aigua dolça. L’illa forma part de les incipients estratègies de conquista de Mallorca per part del rei En Jaume I. A partir del 1232, passà a ser propietat del bisbe de Barcelona. En 1342 es documenta per primer cop na Pòpia com a lloc de vigilància. Durant aquest segle i el següent rebé constant visites de corsaris i saquejadors. L’any 1581 esdevé una data molt important, ja que s’inicia la construcció de la torre de na Pòpia.

PUBLICITAT

A partir del 1811, arran de les Corts de Cadis, sa Dragonera passà a formar part de la família Villalonga. En 1850 s’inicia la construcció del far Vell o far de na Pòpia, amb l’enderrocament de la vella torre de vigilància. El 1910 entren en funcionament els fars de Tramuntana i de Llebeig. En 1934, el financer Joan March Ordinas comprà l’illa però cinc anys després la família Villalonga tornà a recuperar-ne la propietat.

Dos anys més tard, és comprada per Joan Flexas de s’Almudaina, qui transforma la fisonomia d’una forma notable. Les garrigues foren convertides en terres de conreu (marjades) i condicionà la zona des Lladó. A partir d’aquesta època, l’illa s’esdevé un dels indrets més sovintejats pels contrabandistes. Ja en 1974, una empresa privada la comprà amb la intenció de construir-hi una urbanització i un port esportiu. Deu anys més tard, després d’una intensa i dura campanya ecologista, l’Audiència Nacional decretà la impossibilitat de fer la urbanització. Finalment, en 1987, el Consell de Mallorca la comprà i el 1995, el Govern Balear declarà sa Dragonera, es Pantaleu i sa Mitjana Parc Natural mitjançant decret.

Té una superfície de 288 hectàrees, amb una longitud màxima de 3.700 metres i una amplària màxima de 780. El seu relleu és accidentat, amb una costa escarpada.

En arribar a l’illot, el primer que ens apareix és l’indret anomenat es Lladó, on se situa l’únic moll. Aquest petit racó fou construït per atendre les necessitats dels farolers. Des d’aquí, per la part posterior, arrenca el camí del far Vell, el qual coincideix momentàniament amb el camí de far des Llebeig. Després d’un ample revolt cap a la dreta, apareix l’inici del camí vell de Far, al bell mig del comellar des Coll Roig. Segons un acurat estudi publicat pel Consell de Mallorca, la construcció del camí fou adjudicada per subcontractació en 1850, atorgada a A. Gavilondo per un total de 36.250 reals.

Després d’uns primers revolts passam per la zona coneguda com es Tancat, on es palesen les restes agrícoles més importants de l’illa. En aquest indret, perimetrat per una paret d’esquena d’ase, hi ha un conjunt marjat bastit a la dècada dels quaranta del segle passat, durant l’etapa de Joan Flexas. S’hi sembraren bàsicament àrids. Rere es Tancat, hi ha la punta anomenada es Més Alt, de 107 m.

A partir d’aquest punt el camí puja en direcció llebeig, dibuixant nombrosos revolts. Ens trobam en es Coll Roig, el gran accident orogràfic que precedeix el puig del Far Vell. Des d’aquest punt i fins al cim obtindrem unes meravelloses vistes de l’illa del litoral andritxol. Després d’una llarga tirada recta, el camí inicia una ziga-zaga constant que accedeix sense gaires problemes al cim, on ens espera el far Vell, dit també el far de na Pòpia.

Aquest interessant enginy fou bastit cap a 1850. L’estratègica posició, damunt el freu on diàriament circulaven els vaixells entre Mallorca i Barcelona, és conseqüència de la seva construcció ben primerenca, ja que la resta de faroles foren bastides durant el regnat de la reina Isabel II. Sabem que el far emprava una làmpada mecànica amb oli d’oliva, que posteriorment fou adaptada a l’ús de la parafina i més endavant al petroli. Se’n cuidaven dos farolers, les famílies dels quals romanien en les mateixes instal·lacions i fins i tot feien una mica d’horta. Aquest enginy esdevé un dels indrets més emblemàtics de l’orografia de l’illa. No sense raó, el mateix viatger Gaston Vuillier en digué: “Arribam a la Dragonera, illot rocós, esquerpat, al cim del qual es dreça una farola”. Tot i això, el far s’abandonà en 1910, donats els problemes que suposava la seva ubicació, ja que els dies de boira era del tot invisible. Aquest fet ja fou constatat per Pau Firrere i J. M. Quadrado en 1888: “ siempre en su aguda cúspide principal con aquel faro, hartas veces inútil por elevado de sobre y perdido en la región de las nieblas”.

Actualment es troba en estat de semi-ruïna, presentant una estructura circular, de més d’onze metres de diàmetre. El conjunt arquitectònic es divideix en tres cossos connectats per una escala exterior. També hi trobam dues garites cobertes per una teulada cupulada. Així mateix és destacable l’aljub del recinte, de gran capacitat i dotat d’un coll. Segons el projecte de construcció, aquest aljub havia de tenir cabuda per l’aigua que necessitaven els farolers durant dos anys.

El far s’aixeca sobre les restes de la torre de na Pòpia, que com ja s’ha dit més amunt, fou bastida en 1580. Els talaiers -ditstambé dragoners- treballaven només durant l’estiu. Per fer possible la seva tasca, s’hi bastí un aljub del qual hi ha una notícia del 1592. A finals d’aquesta centúria, la torre comptava amb una peça d’artilleria de bronze, dos mosquets i tres arcabussos. Durant el segle XVIII, els llamps i les inclemències meteorològiques afectaren severament la construcció. Per una Reial Orde de 1867, les torres foren abandonades i venudes en pública subhasta, el que en molts de casos ha suposat el seu abandó i posterior ruïna. A sa Dragonera, a aquest fet s’hi va afegir la construcció del far.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT