ROSA LLOBERA, COMARE DOCTORADA DEL PAC DE POLLENÇA

1226

Joan Martorell

Intuir que les coses es fan bé o malament, en sanitat no és suficient. Cal agafar totes les dades disponibles i fer un estudi acurat de la situació per realment progressar com a societat. I això és el que ha fet la comare pollencina Rosa Llobera Cifre, que exerceix com a professional al PAC de Pollença des de fa 5 anys. Llobera s’ha convertit recentment en una de les primeres comares doctorades de les Illes gràcies a la tesi “Atenció respectuosa en procés reproductiu. Prevenció i detecció de la violència obstètrica”. A la següent entrevista volem saber, no tan sols el contingut i conclusions d’aquesta tesi, sinó conèixer més de prop la seva feina de comare al Centre de Salut de Pollença.

– Quin és el camí per arribar ser comare?

PUBLICITAT

Per ser comare a Espanya cal fer primer el grau d’infermeria. Després, per especialitzar-se en ginecologia i obstetrícia, que és com s’anomena la nostra especialitat, s’ha de fer un examen de selecció per poder entrar a formar-se amb una residència, semblant al MIR de medicina. En alguns països, és una carrera independent, però a Espanya forma part d’infermeria.

– Abans d’arribar a Pollença, passares per altres centres i hospitals?

La formació de comare té 2 anys de residència, la qual cosa implica rotar per molts de serveis, plantes de maternitat, paritoris, atenció primària… Per això durant la residència vaig voltar per tota l’illa. Una vegada acabada la residència em varen cridar de l’hospital d’Inca, on encara faig guàrdies, i també de diferents centres de salut on vaig fer principalment atenció primària.

– Què fa una comare exactament?

PUBLICITAT

Les funcions de la comare són principalment fer un acompanyament a la dona al llarg del cicle vital. Molta gent es pensa que només atenem a l’embaràs i al part però no és així, sinó que atenem dones des de l’adolescència fins a la vellesa. Precisament l’especialitat es diu ginecologia i obstetrícia, perquè una part fa referencia a les visites pre-concepcionals, part i puerperi (post-part), i tota la resta estaria més relacionat amb la ginecologia.

A les comares, al servei públic, ens poden trobar a tots els centres de salut de les Balears i als hospitals estem normalment als paritoris, i de vegades també a les plantes de maternitat. Mentre el desenvolupament fisiològic de l’embaràs sigui normal, les comares som les principals responsables de fer el seguiment. Si no hi ha complicacions, el seguiment es farà des del centre de salut i després anirà a l’hospital a fer-se tres ecografies. Si hi ha qualque complicació o patologia és quan intervé el metge. No hem de perdre de vista que l’embaràs no és cap malaltia sinó que és un procés fisiològic normal i nosaltres som les principals responsables del principi al final.

Però com he dit, les comares també atenem a les dones quan no es troben en moments reproductius. Això vol dir que la comare al centre de salut pot atendre una dona que necessiti consells sobre anticonceptius, una dona que es vulgui fer una citologia, que tengui simptomatologia i que vulgui saber si té una infecció. Feim proves diagnòstiques també com cultius, citologies o analítiques. En edat més adulta també feim acompanyament a la dona durant el climateri i la menopausa, assessorant i mirant de donar solució a problemes com la incontinència urinària. A més de tot això també anam per als instituts a fer educació sexual.

– Per què decidires ser comare?

Per ser comare hi ha d’haver una part vocacional important, perquè és una feina molt guapa però també té moments molt durs. Jo record des de la infància tenir sempre aquesta cosa al cap, d’ençà que sentia el que contaven les padrines de quan encara parien a casa i sempre venia la comare a fer el part. De fet vaig estudiar infermeria perquè era la via per arribar a ser comare.

PUBLICITAT
TOT MARCO digital

– Quant de temps fa que ja ets doctora?

Fa quatre anys que vaig començar els estudis de doctorat i el 7 de novembre d’enguany em vaig doctorar a la UIB.

– I sobre que tracta el doctorat?

El doctorat neix de l’interès per la investigació i de la curiositat que em despertava el saber si hi havia moltes diferències entre les maneres d’atendre les pacients als diferents centres assistencials durant l’embaràs, el part i el puerperi. Partia de sensacions que jo tenia i vaig voler investigar fins a quin punt es respectaven els estàndards de qualitat d’atenció respectuosa i de pràctica clínica.

Per això en una primera fase de la investigació vàrem voler posar números i saber quin era el grau de compliment de les recomanacions que planteja l’estratègia d’atenció al part normal del Ministeri de Sanitat als centres hospitalaris públics de les Balears. Analitzàrem les dades sobre el nombre de parts normals, de parts instrumentats, de cesàries, d’episiotomies i de mètodes analgèsia utilitzats.

– Sempre en la sanitat pública…

Sí, en un principi aquest estudi el volíem fer tant de centres públics com privats, però només ho poguérem fer dels públics. El motiu és que recollírem les dades del Conjunt Mínim Bàsic de Dades (CMBD), que és una font bàsica d’informació obligatòria que en teoria tots els hospitals han de complimentar, però que només ho fan els hospitals públics. És conegut que les taxes de cesàries dels privats són més altes que als públics, però com que no tenim les dades no ho podem estudiar.

– I amb quins resultats us trobareu a aquest primer estudi?

Les taxes en general corresponen a tres anys consecutius, de fa alguns anys. El que miràrem va ser la taxa de parts vaginals normals, que no arribaven al 70 per cent. Les taxes de parts instrumentats rondava el 10 per cent, i les cesàries rondaven el 22 per cent. Aquestes xifres estan molt per damunt de les recomanacions de les organitzacions internacionals i del Ministeri, que recomanen que la taxa de cesàries estigui devers el 10 o 15 per cent.

Les dades d’aquest primer estudi foren publicades a una revista especialitzada, un fet que va propiciar que es dugués al Parlament de les Illes Balears una proposició no de llei referent a la humanització i a les bones pràctiques obstètriques. A aquesta proposició s’instava al Govern a millorar la formació dels professionals, a afavorir que l’atenció fos més respectuosa, a millorar les taxes de determinades pràctiques clíniques i a estudiar la viabilitat de les “cases de part”. Això és un exemple clar que la investigació i donar transparència a les dades de l’actuació sanitària permet millorar l’atenció de les dones als centres sanitaris i reduir les diferències assistencials entre centres. A més permet que els responsables de fer polítiques de salut tinguin dades a les quals aferrar-se.

– I això només era una primera part de la tesi, no?

Després férem un segon estudi que va consistir a valorar l’opinió de les comares de totes les Illes. Demanàrem qüestions com si consideraven que l’atenció a la dona estava sobremedicalitzada i si fèiem més proves de les que necessitàvem. I el cert és que va haver-hi un consens en què sí. També s’arribaren a conclusions com que, així com està muntat el sistema sanitari, provoca que de vegades l’atenció no sigui prou respectuosa. Finalment férem un tercer estudi de caràcter qualitatiu que consistia a veure l’opinió d’aquelles dones que durant el seu embaràs, part o post-part havien rebut una atenció sobremedicalitzada, irrespectuosa, deshumanitzada, poc propera, jerarquitzada, etc. i les conseqüències que això havia tingut en la seva vida i la seva salut. En aquest sentit al que més importància donaven les dones de l’atenció rebuda era al tracte que havien rebut. Independentment de si la pràctica clínica a la qual havien estat sotmeses era la més adequada o no. Dins el seu relat l’atenció personal era el factor més destacat.

– I les conclusions?

A Balears, d’ençà que vaig començar a fer feina en el doctorat, han anat millorant les taxes de cesàries i de parts eutòcics (parts vaginals normals). Cada vegada es fa més feina amb protocols d’actuació que tenen la dona com a eix central, però encara ens queda molta feina per fer. La dona sovint perd el protagonisme que hauria de tenir durant l’embaràs, de vegades perd la capacitat de decidir sobre els seus processos de salut o perd el dret a estar informada. S’està millorant, però no ens podem permetre fer cap passa enrere.

A més, es va evolucionant en quant al respecte dels drets reproductius de les dones, però tenim una sobremedicalització dels serveis privats que podria arribar a ser preocupant.

– S’ha de donar més poder decisió a la dona durant l’embaràs i el part?

Totalment. És el seu cos, i és la dona la que ha de decidir durant tot el procés reproductiu. Els professionals informam i acompanyam, però la decisió l’ha de prendre la dona.

– Si una dona decideix parir a ca seva, que recomanes?

Jo recoman que si decideix fer-ho, ho faci amb els professionals apropiats. És a dir, primer que valori tots els pros i els contres, i que estigui acompanyada si el part és normal d’un equip de comares.

– Això ho ofereix la sanitat pública?

De moment aquí a Espanya no s’ofereix el part a casa, a Anglaterra sí.

– I estaries d’acord que es fes?

Evidentment, si tinguéssim els recursos necessaris. Els recursos al final es destinen al que la població demana. Les experiències d’altres països també hi diuen molt. Els països on tenen taxes de parts normals més elevades són als països on existeixen les “cases de part” i els parts a casa, que són dues coses diferents.

– Que és una casa de part?

Són centres que no són hospitals, liderats per un equip de comares, però amb una sèrie d’altres serves mèdics destinats a donar atenció als parts eutòcics. Les habitacions són més semblants a una casa que no a un hospital. A Catalunya n’hi ha, però de moment són iniciatives concertades o privades.

– El centre de salut de Pollença és suficient per donar un bon servei?

Al centre de salut de Pollença és més que evident que manca espai i les lliteres que tenim podrien estar en millors condicions. És cert que el que tenim dona per fer un seguiment correcte però avui dia podríem estar molt millor.

– Idò creus necessari un nou centre de salut?

PUBLICITAT

Totalment. De fet, els metges especialistes dels hospitals van un dia o dos a la setmana als diferents centres de salut per donar servei als pobles. A Pollença molts d’aquests especialistes no poden venir perquè no tenen espai. Un altre problema important són les sales d’educació per la salut. Oferim sessions grupals d’educació per la salut referents a l’embaràs, part, post-part i criança per a pares i mares. Aquestes sessions no les poden fer a Pollença i ens hem de desplaçar a la sala grossa del centre de salut del Moll, però no sabem si aquesta sala en un futur es convertirà en consultes. Si fos així, ens quedaríem sense espai a cap dels dos centres per poder fer els grups.

PUBLICITAT