Rere les Passes de Dragut: DRAGUT EN ELS ESCRITS ESPANYOLS I ÀRABS

815
Miguel de Cervantes

Josep Angel Cifre “Paparri”

Dragut va ser sinònim d’un excel·lent marí, no només per la seva extrema audàcia i valor, sinó també pel seu geni i astúcia, això gràcies al seu extraordinari coneixement de la navegació per mar des de la seva infàntesa, que no era una cosa gaire habitual en aquella època.

En aquesta part de “Els Escrits”, la nostra intenció és transmetre la veritable imatge de Dragut, a la llum de fonts turques i espanyoles. Anem per feina idò; així, entre els cronistes espanyols hi trobam:

L’escriptor que es considera la màxima figura de la literatura espanyola de segle d’Or, Miguel de Cervantes. Fou poeta, dramaturg i soldat que va participar en la batalla de Lepant, el 1571, i va ser portat captiu a Alger el 1575, on hi va passar la captivitat durant 5 anys. A causa de les cartes de recomanació que li varen ser portades de Don Joan d’Àustria i del Duc de Sesa ,va fer pensar als seus captors que Cervantes era una persona molt important i per això podien aconseguir un bon rescat per la seva llibertat, que no aconseguí fins el 1580. Per aquell temps, Cervantes va escriure “El tracte d’Alger” i “Els banys d’Alger”, i, a més a més, en la seva última obra reflecteix la imatge de Dragut en “Els treballs de Persiles i Segismunda”, del tom III, en el capítol X, titulat De lo que paso con unos cautivos fingidos que encontraron, encara que no directament sinó que per boca d’un captiu, al desè capítol de el tercer llibre del Persiles, com un home despietat i cruel.

PUBLICITAT

“Este bajel… es una galeota de 22 bancos cuyo dueño y capitán es el turco que en la crujía va en pie, con un brazo en la mano, que cortó a aquel cristiano que allí veis, para que les sirvia de rebenque y azote a los demás cristianos que van amarrados a sus bancos… Escuchad, señores, y estad atentos; quizá la aprehensión deste lastimero cuento os llevará a los oídos las amenazadoras y vituperosas voces que ha dado este perro de Dragut, que así se llamaba el arráez de la galeota, corsario tan famoso como cruel y tan cruel como Falaris o Busiris, tiranos de Sicilia… con los brazos muertos azotan los cuerposvivos.

En aquestes poques línies de Cervantes que porta un sentit profund sobre la personalitat de Dragut tal com aquesta, ens va transmetre una característica de les seves famoses qualitats “la crueltat”.

Dragut en la seva vida marítima, tant Almirall i Corsari, era conegut per la seva extrema crueltat envers els enemics i, sobretot, envers els cristians. Dragut va ser, com qualsevol persona gelosa de la seva pàtria i de la seva terra natal, el que l’impulsà a dedicar la seva vida, juntament amb els protegits i defensors de l’Islam, i a servir els musulmans per viure sense por.

L’escriptor Cervantes a la seva descripció ha comparat el grau de la crueltat de Dragut, amb el de Rei d’Egipte Busiris (el seu nom és grec), aquest Busiris era un rei tirà i cruel, segons la llegenda, aquest Rei va ocasionar la ira dels Déus, per intentar el segrest de les Belles de Hespèrids i això va portar que Busiris, en voler apaivagar la ira dels Déus, a oferir en sacrifici a tots els estrangers que trepitgessin la terra d’Egipte.

Stanley Lane-Poole

En el llibre de “Els Corsaris Berberiscos”, de l’historiador i arqueòleg britànic Stanley Lane-Poole que va dedicar gairebé tota la seva extensa obra a temes relacionats amb l’Islam, el que en el seu temps es deia orientalisme. Alguns dels seus llibres més importants van ser: EThe poeple of TurkyE (1878), i dos llibres directament relacionats amb Espanya, especialment el primer d’ells, “The Story of the Moors in Spain” (1886), i “The Barbary Corsairs” (1890) que, tot i el seu interès, mai van ser traduïts a la nostra llengua.

L’historiador tracta sobre la figura de Dragut en el seu llibre, a la primera part, titulada “Els Almiralls Corsaris: Els Cavallers de Malta 1565”, dient que:

Su figura sobresale entre las de todos los hombres de su tiempo. Almirante que podía medirse a Barbarroja y superar a Doria; general que fue capaz de dirigir sus tropas contra los grandes jefes de los ejércitos de Carlos V, se contentó con la ávida carrera de su vida, sin pedir jamás soberanía u honores. Humano con sus prisioneros. Buen camarada, comandante inspirador y marino hasta la médula, no hay entre los corsarios personaje tan original e intenso como Dragut”

En aquestes poques línies, l’historiador pot descriure’ns la veritable imatge del nostre personatge Dragut i la seva forta personalitat que el va caracteritzar com una de les més destacades de segle XVI, era conegut pel seu coratge, la seva audàcia i la seva fidelitat, i com que ser un dels corsaris barbarescos, que va poder prendre posició en el mar Mediterrani, a ser una veritable amenaça per als cristians, fins que el gran general genovès, Andrea Doria, no va poder ni empresonar i ni ni tan sols podia sostenir-ho, fins que va morir després de la batalla de Djerba del 1560.

I Dragut com va ser tan cruel amb els seus enemics, va ser misericordiós amb els captius i presoners, i així l’historiador ens mostra que Dragut va ser un veritable home del seu temps, mitjançant aquesta descripció que va ser suficient per mostrar-nos qui va ser Dragut realment.

Obra de Samih Aziz

I en una altra font àrab, en el llibre de Samih AzizEl Atrak el ‘otmaniyun fyi ifriqya el šamāliya” , trobem que Jeiredin Barba-rossa descriu Dragut a la part de “Els detalls sobre la vida de Dragut Reis”.

En el context de parlar sobre l’alliberament de Dragut el 1543, després que Jeiredin Barba-rossa va amenaçar els genovesos a destruir les seves costes, si no volgien alliberar Dragut, i quan van ser a la flota tornant a Astana, Jeriedin va donar el seu vaixell de reserva a Dragut i en elogiar enfront dels seus companys dient: “Dragut és més valent que jo”:

“… Ta’anaqa albaṭalān’Ala Zahr safiynat barbarus wa Qama Al’sṭūl bimarāsim altaḥiya Lahu wa ahdá” barbarus “safiynatahu al’iḥtiyāṭiya li Darġūṯ wa’ṯná’alyh Amama almuṣṭafyn fiy taškiylat alḥaras qa’ilan:” ‘ina Darġūṯ ašğa’u miny”.

La gran posició de Jeiredin Barba-rossa al mar Mediterrani del segle XVI, com a gran almirall de la flota otomana, i corsari barbaresc, que va dedicar la seva vida a salvar els musulmans i l’Islam, i a provocant danys i terror als espanyols i a part d’Europa , amb objectiu de frenar l’expansionisme europeus i la fe cristiana en els territoris musulmans. Així va tornar un gran flagell als regnes cristians i sobretot a l’Emperador Carles V, i ningú dels potents europeus van poder acabar amb ell fins que va morir el 1546. Gràcies a ell, l’Imperi Otomà va realitzar grans victòries i aconseguí èxits que van permetre governar i dominar més territoris i illes en la mar Mediterrani.

Malgrat tot, Jeiredin va comparar el seu mateix valor al de Dragut, que amb coratge i audàcia, superant la seva por a enfrontar-dr i bregar contra qualsevol fos el perill que se li presentàs en el camí, en aquella època l’Imperi Otomà va superar als potents estats europeus, i podem considerar-lo com un deure als otomans perquè ells van ser els Califes de l’Islam, per frenar la tirania cristiana i protegir l’Islam contra la fe cristiana i això requeria veritables home i herois.

Luis de Góngora

Luis de Góngora va ser un altre dels escriptors majors del segle d’Or, que presentà el nom de Dragut en un poema. A més el cas és que la seva figura d’escriptor es va revestir d’encara més prestigi, fins al punt que Felip III el va nomenar “Capellán real” el 1617.

Trobsm el nom de Dragut en el seu poema romanç titulada “Amarrado al duro banco”, publicat el 1583. El poeta manifesta el desengany i el pessimisme de l’època per part dels presoners, també tracta la vida digna dels presoners de la guerra d’època. El nom de Dragut sortia només quan aquest presoner va ser capturat pel propi corsari en una de les expedicions, i va passar a ser remer de la seva galiota.

Aquest captiu cristià, en el poema, va ser preguntant què ha estat de la seva estimada durant els seus deu anys de captiveri en mans dels turcs? El poeta utilitza uns adjectius com “duro banco” i “sagrado mar“, i substantius com “mar“, “patria” i “murallas” perquè l’autor s’està referint a una realitat concreta, una realitat viva, la de la situació del presoner que es queixa de la vida i del seu destí quan va acabar com a remer.

Amarrado al duro banco

De una galera turquesca,

Ambas manos en el remo

Y ambos ojos en la tierra,

Un forzado de Dragut

En la playa de Marbella

Se quejaba al ronco son

Del remo y de lacadena:

«¡Oh sagrado mar de España,

Famosa playaserena,

Teatro donde se han hecho

Cien mil navales tragedias!”

Obra de Luis Mármol Carvajal

Luis Mármol Carvajal altre cronista granadí espanyol, qui mostrava la seva admiració pels fets realitzats per Dragut. Va néixer en 1524, i va morir a 1600 per tant, que va viure com a testimoni els esdeveniments de l’època; el segle XVI, una època violenta, entre l’Occident i Orient, entre la Cristiandat i l’Islam amb l’emergència de dos nous grans imperis: l’otomà i l’hispànic.

Mármol Carvajal va ser un viatger, militar i historiador espanyol. En l’etapa militar va participar en l’expedició de Carles V a la conquesta de Tunísia, el 1535, i va caure presoner a mans dels musulmans el 1538. Va passar set anys com a captiu en diferents estats islàmics (Marroc, Tunísia…), en 1546, va obtenir el seu alliberament, però no va tornar a Espanya, fins el 1557; retornat va treballar com a procurador als tribunals de la Cort, i en 1573, va aparèixer a Granada la primera part del seu “Descripción general de África”, obra en dos volums on combina la història dels enfrontaments entre els musulmans i cristians des del segle VII fins al segle XVI, a la batalla de Lepant del 1571, amb una descripció detallada dels territoris del nord d’Àfrica; i el 1599 va publicar la segona part de el llibre.

En el tercer llibre de la primera part de “Descripción general de África”, va aparèixer la figura del nostre Dragut, on l’historiador mostra una gran admiració pel geni Dragut quan va aconseguir lliurar-se de la persecució d’Andrea Doria al canal d’Alcántara de Djerba, fent ressaltar la intel·ligència i astúcia de Dragut. En aquell moment, va ser la missió d’Andria Doria de capturar-ho, i quan va arribar a l’illa, va tancar el port principal; el canal d’Alcántara, pensant que així Dragut no podria fugir, però Dragut va navegar pel mar fins arribar a l’altra frontera de la terra tunicina, deixant Andrea Doria al canal d’Alcántara.

“…el cual Dragut viéndose de improviso, y de manera que no podía salir con los bajeles por ninguna manera, acudiendo al remedio que la necesidad le puso delante como animoso y valiente que era, mandó juntar los turcos, y moros de la isla, y mostrando tener poco miedo a la armada de los cristianos, salió con ellos a defender la boca del canal, y con la artillería y escopetería comenzó a tirar contra las galeras de Andrea de Oria, el cual porque no recibiese daño la armada dio fondo en parte donde artillería no podía alcanzar. No fue perezoso Dragut en hacer lo que convenía porque con grandísima diligencia mandó hacer luego un bastión junto a la boca del canal, y en solo una noche lo puso en defensa con algunas piezas de artillería y muchos turcos escopeteros dentro, con que comenzó a tirar a la armada. Viendo pues Andrea de Oria la defensa que tenía hecha Dragut y que de necesidad era menester echar golpe de gente en tierra para ganar aquel fuerte, y echar de la boca del canal a los enemigos si se había de entrar por él, quiso primero saber si había otra parte por donde Dragut se pudiese salir con sus navíos, y siendo certificado de muchos marineros prácticos en la isla, que si no era por donde le habían tomado el paso en ninguna manera se podía ir por el agua.

Francisco López de Gomara

Francisco López de Gomara (1511-1566), cronista espanyol modern, tracta bé la vida de Dragut, on va mostrar la seva admiració per les heroïcitats. López de Gomara va ser un humanista historiador i professor de les lletres clàssiques a la universitat d’Alcalà, el 1540 va prendre part en l’empresa d’Alger com a capellà d’Hernán Cortes, càrrec que ocuparia fins a la seva mort.

La seva tasca com a cronista es va iniciar el 1546, amb la crònica dels nomenats Aruj i Haradín Barbarroja, sobre la conquesta d’Alger pels espanyols. L’obra narra els fets dels famosos barbarescos, la figura del nostre famós Dragut va ser citada per López de Gomera sota el títol de “Guerra de la mar del Emperador Carlos V“.

López de Gomera tracta de manera clara sobre la personalitat de Dragut a les següents línies, com un dels protagonistes del seu temps, de la mar Mediterrània, dient:

Dragut era de Xarabalac, una aldea en la [A]natolia. Anduvo paje de un capitán corsario, del cual lo hubo Haradin Barbarroja. Al cabo de mucho tiempo fue capitán de una galeota, siendo ya Barbarroja Baja, y vino a ser capitán de los corsarios cuando lo prendió en Giralat Juanetín de Oria. Estuvo preso más de tres años en las galeras de Andrea de Oria. Rescatólo Barbarroja por 3.000 ducados, cuando estuvo en Tolón, con juramento que hizo de no hacer maleficio en toda la ribera de Génova. Dióle Barbarroja una galera italiana en Puerto Hércules, con la cual tomó una galera de Cigala cerca del Gozo. Y poco a poco juntó la flota con que saqueó a Castelamar, y llegó a tener más de 50 navíos de remo y a ser señor de África. Ayúdole a subir a tanto el rico dote que le dio con una su hija Zaribat de los Gelves, donde hizo morada. Solimán le hizo su sanjac y su capitán de los corsarios. Era hombre cruel, osado y diligentísimo en su oficio después de que fue preso, y asi nunca en 3 o 4 años lo pudieron ver Andrea de Oria, ni don Berenguel, ni don García, ni otros capitanes que lo anduvieronbuscando.”

En aquesta descripció de López de Gomera, al·ludia sobre tres característiques de Dragut: gosadia, diligència i crueltat. Per la gosadia, es combina entre la valentia i astúcia, s’atribueix a la primera vegada en què Dragut va ser capità de de la flota en l’esquadra de Jeiredin Barba-rossa enfront dels cristians a la batalla de Préveza de 1538, i també apareixia la gosadia en el fet que Dragut va aconseguir escapar de les galeres d’Andrea Doria a l’illa de Djerba, l’episodi que li admirà Mármol Carvajal, i que s’ha esmentat abans.

A més, l’historiador en les seves línies, assenyala que Dragut va ser cruel i venjatiu en diverses ocasions, i la més dura va ser en 1551, quan Dragut va perdre Mahdia, i va veure que les seves tropes es van matar, i els musulmans van morir defensant la casa seva, cosa que li feu molt de mal, i en aquest mateix any va atacar les costes europees, i va bombardejar l’illa de Gozo l’any següent, i els seus actes van tornar més perillosos i això des que va ser capturat el 1540, i després de la seva posada en llibertat, gràcies a Jeiredin, va mostrar el seu odi, de manera directa, als espanyols. I per la mala fama de Dragut entre els espanyols del seu temps, trobem que alguns cronistes i historiadors van inventar una llista negra on posaven Dragut, plena de calúmnies i insults per entelar-li la reputació.

Obra de Prudencio de Sandoval

Prudencio de Sandoval (1552-1620), bisbe i historiador espanyol. Va ser un dels que duien odi a Dragut, mostrant això en la seva obra “La vida i fets de l’Emperador Carles V“, que va ser publicada el 1634. L’obra és considerada font fonamental dels historiadors del període i està composta per nou toms, de més de 500 pàgines cada un, i el nostre protagonista Dragut hi apareixia en el vuitè tom (des 297-315 pàgs).

Sandoval inicia la part referent a Dragut, amb un insulta dient: “Molestaba las riberas de nuestros mares Dragut Arrrez, hechura del Corsario Bafbaroja, heredando el ofició y la malicia dé su hacedor.”

L’historiador Sandoval va mostrar el seu odi a Dragut de manera directa, i això per mor del dany causat per Dragut als espanyols, que van patir de les seves activitats corsàries i va amenaçar les costes, terres i vides, Dragut va ser l’assot mediterrani per a ells.

Aquest odi va ser natural perquè Sandoval era bisbe, home d’església que no havia d’admirar el que va realitzar als enemics o, fins i tot, dir la veritat.

Mitjançant la lectura de la part est, el que atreu l’atenció, és que tot i els insults i odi de Sandoval a Dragut, s’han trobat que ell va tractar els fets que va realitzar Dragut en la vida i contra els espanyols, quan va tractar de salvar Mahdia, dient: “Dragut dio una gran voz y arrojó la lanza contra el escuadrón y haciendo lo mismo los de a caballo y peones, comenzaron con gran grito a arrojar lanzas y disparar sus escopetas, flechas, y piedras conhondas.”

I en el paràgraf següent, Sandoval reflecteix a Dragut quan va superar als majors generals espanyols, deia que:

Concertáronse don García de Toledo, virey de Nápoles, y Juan de Vega, virey de Sicilia, y con las galeras de Ñapóles que eran siete, las dé Sicilia, que traía don Berenguel Dolmos, año 1547, salieron en busca del Dragut, y anduvieron todo el verano corriendo todo el mar, mas no pudieron topar con él.”

PUBLICITAT
PUBLICITAT

I més altres confessions, i malgrat tota aquesta aversió i odi, Sandoval no pot amagar el valor, audàcia i coratge de Dragut; Sandoval fa palesa la personalitat de Dragut mitjançant els seus insults i desprestigi que porta un transfons que ens confirma que Dragut, veritablement, va ser un home valent i de gran valor i importància.

Per ser Dragut un dels principals enemics dels espanyols, crearen un imatge negativa per als que van viure després, però, no van poder ocultar les qualitats humanes de Dragut.

PUBLICITAT