LA RELATIVITAT DEL CARRER MAJOR

356

“El temps és una il·lusió obstinada i persistent” va escriure Albert Einstein. El temps l’hem creat els humans per donar estructura a la nostra vida. Ens el plantejam com una cosa lineal, però tanmateix, és relatiu i canvia en funció de la posició de l’observador. Entre aquestes dues imatges del carrer Major de Pollença han passat exactament 54 anys. Per aquest punt, on desemboca el carrer Jonquet, han passat 54 simulacres dels Moros i Cristians i 54 processons dels Cavallets i les Àguiles. També hi han passat milers de turistes que només l’han vist una vegada en la seva vida, i centenars de residents que l’han vist quasi cada dia de la seva vida. Ara mateix, però, estem davant les pàgines d’un diari, i comprimim en una breu mirada, de centèsimes de segon, quasi 20.000 dies. Una posició, sense cap dubte, privilegiada.

La frugalitat del sòl del carrer Major

La imatge en blanc i negre és de Cèsar Samarini, i es pot trobar a la pàgina de Facebook “Fotos antigues de Pollença”. Va ser feta el mes d’octubre de l’any 1963, precesament el dia de les seves noces. En aquell temps el carrer encara no havia estat asfaltat i, ni molt manco empedrat. De fet, el carrer es va asfaltar entre 1971 i 1973, i no va ser empedrat, amb el pla Mirall, fins a l’any 2000. Però, a banda del trespol, la configuració general del carrer i les façanes han canviat ben poc. És cert que els usos dels locals i habitatges han canviat molt, però les obertures, els balcons i les canonades han canviat molt poc. L’únic edifici que ha canviat considerablement és el que es veu al fons del carrer, a la plaça de l’Almoina, on actualment hi ha una sabateria, que ha pujat un parell d’altures de llavors ençà.

També et pot interessar:  1969. FEBRER. POLLENÇA

Can Company i les Mari-Pepas

A Can Company, primer edifici a mà esquerra, una finestra ha desaparegut i una porta s’ha convertit en finestra. I és que ara Can Company és una casa particular, però quan es va fer la fotografia antiga, era una papereria, i abans un bar. Al pis de damunt és on va haver-hi la seu del “Club de Solteros”, a principis dels anys 30, i la redacció del suplement periodístic “Pollença en Cort” durant els anys 50. Quan es va fer la foto ja no hi havia res de tot això. Per la finestra de Can Company és per on guaita un personatge a sobre d’una Mobylette, qui sap si per comprar el diari, una Mari-Pepa per a la filla o, simplement, per moure conversa. Curiosament, a l’edifici a l’altra banda de carrer, hi havia una altra papereria, Can Bibí.

El carrer Major, centre comercial

A darrere l’home del Mobylette hi ha una altra moto més mala de reconèixer i, una mica més enllà, un edifici amb un cartell de Telefunken. En aquell 1964, Telefunken era la marca de moda en aparells de televisió i ràdio. La primera televisió que va haver-hi a Pollença es va instal·lar el 1959 precisament al carrer Major, a la tenda d’electrodomèstics d’Antoni Cerdà “Caragol”, que havia obert les portes l’any 1954 especialitzant-se, en un principi, en arreglar aparells de ràdio.

I és que el carrer Major, ha estat durant anys, el cor comercial de Pollença. Uns comerços que són testimoni dels temps de canvi. Un canvi però, que sembla no ha arribat mai a una de les botigues més antigues del carrer Major i, en conseqüència, de Pollença. Almacenes Femenia o Can Patacó, com es coneix més popularment, es pot distingir perfectament a les dues fotografies pels seus reconeixibles fanals de l’entrada. Una tenda, que tot i que va ser oberta com a drogueria, ha arribat a vendre tota casta d’objectes, fins i tot pólvora i explosius.

També et pot interessar:  SOBRE LA VELLESA

Miquel Costa i Llobera, la relativitat i la normalització lingüística

Com sabran alguns, i d’altres no, és que el carrer Major s’anomena oficialment a carrer de Miquel Costa i Llobera. De fet és un dels pocs dels casos on la seva denominació popular s’ha imposat a l’oficial. Va ser el 1900 quan es va declarar Miquel Costa i Llobera fill i il·lustre de Pollença i es va posar el seu nom al carrer on havia nat. Però fins i tot la nomenclatura és relativa. L’any 1996 es varen destinar més d’un milió de pessetes, incloses dins el Pla de Normalització Lingüística, per comprar plaques artesanals en català i així substituir bona part de les que estaven en castellà, que eren gairebé totes. Al mateix temps es varen posar onze plaques on, a més de figurar el nom actual, també figurava el nom antic del carrer. Però el carrer Miquel Costa i Llobera va ser diferent. A causa del seu especial caràcter es va decidir que es podia anomenar indistintament carrer Major o carrer Miquel Costa i Llobera. Però el que més crida l’atenció és que avui dia, en tota l’extensió del carrer, només trobam tres plaques i cap amb els noms citats anteriorment. N’hi ha dues, al principi i al final del carrer, que posen “calle de Miguel Costa y Llobera”, i una que posa “calle Mayor”. De vegades la normalització lingüística també és relativa i es converteix en una il·lusió obstinada i persistent.

gif ANIMADO Volar-e

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of