QUÈ VOL DIR NÉIXER EN TEMPS DE COVID?

463

Susana Herrero – Pediatra

Sempre he pensat que la primavera és la millor època de l’any per néixer. Els dies s’allarguen, la temperatura sesuavitza, el paisatge és de pel·lícula… Tot això permet que les passejades de les darreres setmanes abans del part i les primeres ja amb el nounat, siguin molt més agradables que en qualsevol altre moment de l’any.

L’illa desperta, comencen a obrir les terrasses, la gent surt, camina, es relaciona… però encara no tenim aquell odiós i agobiant acúmul de gent de ple estiu que, junt amb la calor, de vegades fa que evitis sortir de casa. 

Doncs aquest any NO. Un virus ha volgut robar-nos la primavera. Amb la mosca darrera de l’orella des de finals del mes de febrer, amb l’estat d’alarma i el confinament des del 16 de març, vam passar del tot al res. Una illa que es despertava poc a poc, havia de tornar enrere amb tot el que això suposava. 

PUBLICITAT

En un parell de dies tot un sistema sanitari, fins aleshores, en ple funcionament, s’aturava per complet. No sabíem res d’aquest virus, només el que els xinesos ens havien volgut contar i el que començaven a viure els nostres veïnats d’Itàlia. I, si en general dels adults sabíem ben poc, no us vull ni contar la mínima informació que teníem sobre què feia el coronavirus als nins. 

Van ser dies d’estrès, de nervis, de llegir molt, de modificar protocols constantment, de reorganitzar-nos… amb un sentiment comú, la POR. Por a allò desconegut, a la incertesa, a com afrontaríem això, a com ho viuríem a ‘Hospital, a les Illes, a com afectaría això al nostres familiars, coneguts…

Per als pediatres en general, però sobretot pels neonatòlegs, en un principi, la prudència era máxima. Tot i que teníem molt poca evidència que aquest maleit virus causés molta patología als nounats, no teníem cap certesa. Per això, la idea general era que si havia de néixer un nin (petitó, indefens, vulnerable…) d’una mare infectada per coronavirus, l’havíem de protegir, aïllar-lo, separar-lo de la mare, perquè no s’infectés. I, si pensàvem que una mare infectada seria quelcom semblant a un coronavirus amb potes, com podíem deixar que alimentés al seu bebè amb la seva llet?! No, tot i que coneixíem la importància del vincle mare-fill, del contacte pell amb pell precoç, de l’alimentació amb llet materna (el nostre “Or líquid”)… La pandèmia causada pel coronavirus ho canviava tot. Què importava tot aixó si el nostre nin s’infectava i emmalaltia?

Però, en realitat, què sabíem? Els xinesos reportaven casos i casos d’adults infectats i no deien gairebé res dels nins i menys encara del nounats. Els italians tampoc. No hi havia casos?  No els publicaven? O és que realment aquest virus no afectava a la població infantil de la mateixa manera que als adults?

Poc a poc hem anat tenint algunes respostes: s’ha vist que l’impacte del virus en mares i nounats és menor del que esperàvem. Les dones embarassades no sembla que tinguin  més risc que la població general d’infectar-se ni de tenir formes més greus de la malaltia. Si la mare s’infecta la possibilitat de contagiar el fetus és molt baixa (no s’ha trobat virus al líquid amniòtic ni a la placenta). Tampoc s’ha detectat virus a la llet materna de dones infectades. 

Així, sembla que si un nadó s’infecta, ho fa després de néixer, mitjançant el contacte amb algú infectat, però, tot i la immaduresa inmunològica i la vulnerabilitat dels nounats enfront d’altres infeccions, els nadons infectats per coronavirus en general, no presenten quadres clínics greus.  

Des de mitjans de març fins ara, hem anat abandonat el pitjor dels escenaris (separació, aïllament, evitar l’alletament matern…). Dia a dia, amb la informació que ens ha anat arribant, hem deixat de banda la nostra POR. I, en absència d’evidència científica, hem passat a treballar basant-nos en les experiències d’altres paissos i aplicant el sentit comú. 

Així que, què vol dir ara mateix néixer en temps de coronavirus? Doncs que gràcies al coneixement acumulat, en general, a tots els hospitals públics de les nostres illes, aquelles accions que a l’inici de la pandèmia es contraindicaven ara s’han reinstaurat i s’intenta que, sempre que es puguin garantir les mesures de precaució per evitar el contagi, néixer en temps de COVID, no sigui tan diferent o, com a mínim, aquell seguit de mesures tan importants que he comentat abans (pell amb pell, vincle mare-fill, lactància materna) siguin una prioritat per tots aquells que treballem en l’àmbit materno-infantil. 

Això no vol dir que no hi hagin canvis derivats de la pandèmia. Tots el plans, circuits hospitalaris, reorganització del personal, etc, afecten a tots els nadons que neixen, no només als fills de mares infectades. Per exemple, a les visites de l’embaràs només pot entrar la mare (la parella s’ha de conformar amb aquelles petites fotos de l’ecografia que requereixen molta imaginació per veure res). El procés del part, si tot va bé, fins i tot en el cas d’una mare infectada, si que el podran viure plegats; això si, amb les mesures d’higiene i aïllament necessàries en cada situació. Un cop nascut el bebè, si tant ell com la seva mare estan bé, i sempre després de pendre les mesures higièniques  necessàries, posarem al nin damunt la mare pell amb pell i afavorirem si la mare així ho desitja, l’inici de la lactància materna. Això sí que està demostrat científicament, que proporciona defenses als nadons, disminueix el risc d’infeccions i millora la seva salut en general així com la de la seva mare.  

En tots aquest procesos hauran d’acostumar-se a ser atesos per professionals gairebé vestits com a astronautes. Durant aquesta pandèmia hem perdut en gran manera, una part molt important de la relació amb el  pacient que queda reduïda a veure uns ulls, una mirada darrera d’una màscara o unes ulleres de protecció i a sentir una veu, unes paraules que surten de sota d’una mascareta assèptica. 

A mi personalment,  m’ha llevat molta angoixa veure que podem atendre als nadons gairebé igual a com ho fèiem abans de la pandèmia, que sempre que poguem seguirem protegint aquelles necessitats de salut bàsiques dels nins que tant de temps ha costat aconseguir (acompanyament durant el part, contacte precoç mare- fill i lactancia materna des de la 1ª hora de vida) i que, aquest virus, com tots hem vist, ha permés que la natura es recuperi  un poc dels nostres desastres i  dintre d’aquesta cura de la natura ha decidit incloure als més petits. 

Això si, me segueix resultant difícil haver perdut aquest contacte humà, besades, una abraçada, una aferrada de mans …. Ho hem perdut a la nostra vida diària però, en el nostre cas, també a nivell professional. I ho enyor. Les mascaretes no permeten que la nostra cara pugui transmetre tranquil·litat, confiança, esperança i, moltes vegades poder fer a algú en situació d’incertessa (com sol pasar durant la malatia) un bon somriure, pot resultar molt reconfortant. Està ben clar que aquestes barreres físiques i aquest distanciament social són necessaris  per lluitar contra aquest virus.  Amb el temps espero que ho poguem recuperar.  Ara mateix, per desgràcia, ho veig encara molt lluny.  

Cuidem-nos molt. Quedem-nos a casa. Tot anirà bé. 

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT