QUÈ FER, QUAN I COM? LA COVID-19 DES DEL REGNE UNIT

739

Joan Beltran Todolí

Què fer, quan i com? Aquestes són les preguntes que solem tenir tots els Erasmus encara en destí. Preguntes per a les quals cap resposta és correcta. Les circumstàncies són molt diverses i canviants en tot moment. Jo, un pollencí estudiant d’Història a la Universitat de València, només puc contar la meva pròpia experiència com Erasmus al Regne Unit.

La precaució contra el coronavirus va començar abans aquí que a Espanya, pot semblar increïble però cert. A finals de gener van instal·lar cartells per la universitat i residències sobre els símptomes i com hauríem d’actuar en cas de presentar-ne. A poc a poc, van començar a aparèixer dispensadors de gel antibacterià per tot el campus i dins les aules. Tanmateix, la cosa va quedar aquí.

Si haguéssim de fer alguna cronologia, el dia clau seria el 13 de març. En poques hores tot va canviar. A les portades de tota la premsa apareixen les ja famoses declaracions del Primer Ministre: “families will lose their love ones” [les famílies perdran els seus éssers estimats]. L’objectiu del govern semblava clar: no prendre cap mesura extraordinària i salvar l’economia per sobre de vides humanes. Aquí es va desfermar tota la tensió que havia anat creixent al llarg de la setmana: la gent histèrica pel carrer, els supermercats plens de gent agafant provisions i deixant les prestatgeries totalment buides, els professors perduts donant-nos mil instruccions…

PUBLICITAT

Cap al final de l’horabaixa ens comunicaren que la University of Leicester, de forma autònoma i seguint la línia de moltes altres universitat britàniques, havia decidit suspendre les activitats presencials i substituir les classes per altres d’online. En principi, no suposava res molt extraordinari perquè aquí ja existia aquest servei, únicament s’ampliava a totes les matèries. Uns dies després es va decidir també tancar tot el campus, donar per acabat el curs —a una setmana de finalitzar classes— i recomanaren a tots els estudiants tornar a casa. Molts exàmens han estat substituïts per treballs, les dates d’entrega s’han posposat i els estudiants internacionals —a més de rebre, des del primer moment, el suport directe de la universitat tant per si podien o no tornar a casa— hem quedat exempts de presentar cap altra feina. La idea és ser avaluats amb les feines ja entregades i la participació en seminaris.

Una vegada decretat l’”Estat d’Alarma” a Espanya, les comunicacions començaren a posar-se difícils i la meva aerolínia em va cancel·lar el vol. Llavors vaig cridar al número d’emergències consulars, habilitat pel Ministeri d’Exteriors, on em varen dir que només era per a turistes que volien tornar immediatament. Així, vaig decidir esperar. Uns dies després, en roda de premsa, la ministra recomanava a tots els espanyols a l’estranger tornar urgentment. Amb molt d’estrès vaig començar a cridar al Consolat, d’aquest em van remetre a l’Ambaixada que finalment em van tranquil·litzar. La recomanació, com a Erasmus, era quedar-me si podia i evitar trajectes innecessaris. L’endemà, per canals oficials, tornà a sortir que tots els espanyols a l’estranger per motius de “viatges, estudis o altres” havíem de tornar a Espanya. Una altra vegada vaig cridar al servei d’emergències consulars, on molt amablement em van transmetre calma i em van recomanar quedar on era si estava segur.

Per altra banda, la informació oficial era que seguien les connexions aèries entre Regne Unit i Espanya, sense gaires alteracions. La realitat era i és ben distinta, les cancel·lacions eren constants i les connexions gens clares. El vols que trobava cap Espanya eren des d’aeroports que em queden prou lluny, a uns preus desorbitats i pels que havia de tocar primer Londres. Per altra banda, ningú sabia dir-me si l’aïllament de Balears, que la Presidenta Armengol havia demanat al Govern, em permetia o no entrar a Mallorca directament des de l’estranger. Evidentment, si tornava ho volia fer evitant els principals focus: Londres, Madrid o Barcelona. El que trob més lògic, per seguretat de tots —de la gent amb qui pogués entrar en contacte, dels meus familiars i meva pròpia—, és tocar el menys possible grans concentracions de població i més quan els casos d’infectats són tants.

Òbviament, cap Estat estava preparat per una situació semblant i la prioritat ha d’estar en els contagis i malalts molt abans que en qualsevol altra qüestió. Tot i això, la informació oficial, a part de no ajustar-se amb les realitats disponibles, sempre ha estat molt confosa i variant. Les indicacions específiques per als estudiants Erasmus, encara en destí, no han estat gens clares fins que des de la Universitat de València ens han fet arribar una enquesta del SEPIE (Servei Espanyol per a la Internacionalització de l’Educació). En ella apareixen més clares les recomanacions dels Ministeris d’Exteriors i d’Universitats: “romandre en el destí si és possible i sense risc”.

Llavors, supòs que la resposta més prudent, de moment, és esperar. De totes maneres, fins no fa una setmana, aquí al Regne Unit la cosa semblava que no anava amb ells. Tant el Govern com gran part de la societat veien Itàlia i Espanya com casos molt llunyans. Quan jo expressava la meva preocupació per la situació, la resposta solia ser que era normal al “Sud d’Europa”. Ningú em creu quan dic que Espanya té un dels millors sistemes nacionals de salut, tot i les retallades del que ha estat víctima. Pot ser difícil de creure a aquestes alçades, però el tòpic dels “països del Sud” com països endarrerits i subdesenvolupats segueix molt vigent entre l’opinió pública d’aquí.

El social distancing [distanciament social], pregonat per les autoritats, no era suficient. Quan es va aprovar el lockdown [quarantena nacional] el passat dilluns 23 de març, la gent ja començava a estar conscienciada de què el perill era real, fins i tot per a la Gran Bretanya. A part de les universitats i moltes escoles que autònomament havien decidit tancar feia una setmana, moltes empreses privades també s’anticiparen a les mesures del Primer Ministre. Unes mesures aprovades per a només tres setmanes, però que podrien durar fins al juny segons moltes fonts. Fins i tot la mateixa Chief Medical Officer [màxima assessora metge del Govern], en roda de premsa des de Downing Street, ha declarat que moltes mesures podrien prolongar-se fins a sis mesos.

Tancat dins de l’habitació, és molt difícil fer una valoració de com està responent la gent a aquest estat. De moment, les mesures aprovades pel govern britànic no són de les més restrictives. Tot i que pel carrer hi ha poques persones, encara es veu prou moviment. Molts treballadors segueixen anant a fer feina, molta gent surt a passejar, a fer esport (permès per llei), etc. Per sort, de cada vegada n’hi ha més que són conscient de la situació i queden a casa. D’altra banda, apareixen grans mostres de solidaritat. Per exemple, en pocs dies el nombre de voluntaris per al NHS [Servei Nacional de Salut] va superar el mig milió.

Encara que viure això lluny de casa es fa dur a vegades, no val per res obsessionar-se amb quan i com podré tornar. Ningú té una resposta i ara l’interès ha d’estar fixat en el bé general, per tant el més prudent és evitar desplaçaments. A més, des del primer minut he rebut el suport de la University of Leicester i, molt especialment, d’alguns professors que cada dia es preocupen per mi, per si puc anar a comprar, inclús em criden perquè no em senti sol. Tot i que aquesta situació té una part amarga molt dolenta, les mostres d’ajuda i suport són, si més no, esperançadores.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT