QUAN VENIA L’ESQUADRA TÉ LA MÀGIA DEL TEATRE

L'actriu Catalina Solivellas representa Xesca Ensenyat a Quan venia l'esquadra.
L'actriu Catalina Solivellas representa Xesca Ensenyat a Quan venia l'esquadra.

“En teatre es produeixen unes màgies”, no se sap ben bé quan, ni com ni perquè, però és així, el teatre com la vida té aquestes coses i l’adaptació teatral de Quan venia l’esquadra de Xesca Ensenyat, produeix aquest màgia per moltes i diverses raons. Tot seguit ho explica l’actriu Catalina Solivelles, una dona decidida i amb les idees clares, que dóna vida a aquest monòleg que s’estrenà pel mes de novembre i amb el qual ara ha emprès una segona volta pels pobles de Mallorca.
De fet, en aquesta segona tournee, Catalina Solivelles tornarà amb Quan venia l’esquadra, el diumenge 20 de març, a les 19 hores, al Club Pollença. Però com que és una dona molt interessant, hem volgut conèixer-la també a ella, és clar!
Hem quedat a la Creu de Caimari, just a l’entrada del seu poble. Acaba d’arribar de Barcelona, on prepara un treball sobre el qual no pot donar cap detall, i és més hora de dinar que de coverbos. Això no obstant, assegudes en un banc, davall una porxada, començam amb l’entrevista.

– Quan i com us plantejau dedicar-vos a la interpretació?– Buff, això fa molts anys! Va començar de manera accidental, tenia 13 anys i la meva vida va fer com una inflexió, vaig començar a estudiar a l’Institut Joan Alcover, a fer batxillerat diguéssim, però jo volia fer qualque cosa més que estudiar. Aleshores, vaig pensar: faré teatre o ioga. No me diguis per què? Ningú feia teatre i molt manco ningú feia ioga. Com que no m’anaren bé els horaris del Conservatori, em vaig decantar pel ioga i, durant moltíssims anys, vaig practicar ioga. Als 17 anys, encara estudiava a l’Institut Joan Alcover, va venir un grup a fer un curs de dramatització, un curs de quinze dies i… i m’hi vaig apuntar casualment, perquè un company meu m’hi empenyia. Jo en aquell moment no hi tenia gaire interès, però… vaig començar. Vaig començar per quinze dies i em vaig enredar i enredar… i ja han passat 27 o no sé quans anys…!

– Hem de reconèixer que no us ha anat gens malament. Quin balanç en feu de la vostra carrera professional?– Això és una carrera d’obstacles, una feina molt difícil… un constant posar-te a prova i un constant posar a prova la teva capacitat de resistència. Hi ha algú, crec que era na Jane Fonda que deia que aquesta és una feina molt bona per l’ànima i molt dolenta pels nervis.
El balanç és positiu, perquè em dedic a això i sempre m’hi he pogut dedicar, fins i tot, dins les meves limitacions, puc escollir els papers que faig, sobretot en aquest moment que estic ara, que fins i tot em puc centrar a dur endavant més projectes personals que cap altra cosa, i… no ho sé… ha passat molt aviat!

– Heu fet teatre, televisió, cinema… on us sentiu més còmoda?– Amb tots! Quan duc una ratxa que fa molt de temps que faig teatre, vull fer televisió i quan fa molt de temps que faig televisió, vull fer teatre… El que he fet menys, encara que ha retut, diguem, ha estat cinema. És el que manco he fet, perquè sempre he estat ocupada amb teatre i televisió, i no he fet tant cinema.

– Dia 20 de març, tornau al Club Pollença amb Quan venia l’esquadra. Què ha significat per vós fer un monòleg, un repte per a qualsevol artista, o ja n’havíeu fet algun?– No, no. És el primer que faig. Bé, havia fet petits monòlegs dins obres de teatre diguéssim, però monòleg, monòleg… no.
Estic molt contenta, molt. És una feinada, que, al principi, m’abrumava una mica, perquè el text és molt difícil, molt ric i, per tant, bastant complicat, cosa que m’ha requerit molt de compromís per part meva. No és una feina que es pugui fer així… m’hi he posat molt… He posat tota la llenya, que diguéssim. Me requereix molt rigor per part meva, molta concentració… Però, al mateix temps, ara que ja hem fet vàries funcions, el començ a gaudir moltíssim, molt.

– El veurà diferent el públic pollencí?– Sí, la gent que vengui a Pollença i que hagi vist altres funcions, el veurà diferent, perquè el monòleg creix, està creixent i creixent, i no ha acabat de créixer. És un monòleg que parla de gent i, encara que no va ser expressament, però a vegades ocorre, en teatre, es produeixen unes màgies.
A part, aquest monòleg és la primera vegada que jo parl dels meus, de la meva gent, de la gent de Mallorca, de les meves padrines, de les meves ties… de tots els meus, de tots els de la meva tribu… I anar a Pollença, que és allà on passen els fets, o al Moll, on hi ha gent que encara és viva i coneix perfectament la història…, té un efecte bastant catàrtic per a mi.

– En qualsevol cas, però, Quan venia l’esquadra parla del Moll, però no és localista. Aparentment ho pot semblar, però explica quelcom que passa a tot Mallorca o, si més no, als nuclis costaners.– Ella en el fons fa un retrat de les societats petites que estan a punt d’extingir-se, d’esvair-se; en aquest cas, com és al conjunt de la Mediterrània, per la massa turística. Ella parla d’aquestes societats tan petites, d’aquestes minories, que fa cinc minuts, com diu, vivíem igual que fa 400 anys, però que, en cinc minuts, ens vàrem abocar dins la globalització, dins la massa turística… sense molt bé ni adonar-nos-en. I amb això, pel camí, hem perdut moltes coses. clar que n’hem guanyades, però… però també n’hem deixades…
Ensenyat diu: al Port de Pollença, l’any 1860, només hi havia una família de vuit i tots eren pescadors. Quan jo vaig néixer, érem 1.034… Ara… passam de 7.000! Massa gent! I, tanmateix, la sensació és que no conec ningú. Això què és? Ha estat…?

– Pot ser és aquest el secret de l’èxit de l’obra de teatre?– Té molt d’èxit, sí. Va molt bé. Des del principi es crea un clima amb el públic, que jo disfrut molt, perquè està molt pendent. A més, com que l’obra està dirigida com una muntanya russa que, de cop, s’envela i ella es posa a parlar com un lloro, i després s’atura, i després s’enfonsa… i llavors entra… i tot això fa que el públic…, com que és una obra molt magnètica, molt hipnòtica… i no et pots aturar [i fa un incís i fent la mitja diu: “clar, som l’única que hi ha damunt l’escenari!”]. Not que enganxa el públic des del primer moment. És més, el públic es reconeix molt!

– M’ha fet gràcia això de “muntanya russa”, perquè em sembla que defineix molt bé a Xesca Ensenyat, bona escriptora i dona de forta personalitat, però, sobretot, gran polemista. La coneguéreu?– No, no la vaig conèixer. Però sí que tenim molts amics en comú, encara que no som de la mateixa generació, i és possible que alguna vegada coincidissim en qualque moment, a qualque lloc. Però no la vaig conèixer personalment i m’hauria agradat. És més, estic convençuda que m’hauria duit molt bé amb ella. Fa poc vaig estar amb Antònia Vicenç i me deia que ella va venir a veure la funció a Palma, i que coneixia molt na Xesca i, molt especialment el text de Quan venia l’esquadra, perquè el va escriure en unes estades que feren plegades. I me va dir que li havia agradat molt, que és molt na Xesca… i que ella hagués estat molt contenta.

– Per acabar, com veieu el teatre a Mallorca?– Bono, jo ara en aquests moments, jo i molts altres, estam pendents de veure què passarà al Teatre Principal, perquè jo sé de gent que s’ha presentat i que són difícilment superables. Per tant, vull pensar que els que trien, tendran criteri i seran encertats en la seva decisió. Esper!

Eva Cerdà

63total visits,2visits today

gif ANIMADO Volar-e