QUAN VA NÉIXER JESÚS?

6

No és fins al principi del segle III que hom comença a interessar-se per la datació del naixement de Jesús. En quin dia del calendari havia d’haver nascut? Els autors dels evangelis no ho esmenten pas ni hi ha cap documentació que hi faci referència. Segurament no devia ser pas a l’hivern, si hem de fer cas de la descripció de Lluc, quan diu que “acampats al ras, hi havia uns pastors…”, ja que a Palestina, com al nostre país, els ramats passen tot l’hivern estabulats i el temps de pasturatge al ras, a muntanya, no comença fins a la primavera.

Però els càlculs dels entesos de llavors atenen unes altres referències, més de caràcter meteorològic-bíblico-teològic. Una de les premisses de partida és que la creació del món va començar un 25 de març, perquè el primer gest del Creador va ser separar la llum de les tenebres. Si separar-les és dividir-les en dues parts iguals, això s’esdevé precisament en l’equinocci de primavera (quan el dia i la nit tenen igual durada), data que el calendari romà fixava al 25 de març.

Si, segons el Gènesi, el Sol va ser creat el quart dia, el 28 de març devia ser la data exacta del naixement del Salvador, Sol veritable. Ja apunta una primera comparança de Jesucrist amb el Sol.

D’altres càlculs divergeixen de data -19 d’abril, 20 de maig, 2 d’abril…- bé que tots tendeixen a fixar-la cap al bon temps. Juli Africà, en la seva Cronografía, la va situar el 25 de desembre, adduint que, si Déu va crear el món un 25 de març, la concepció del fill de Déu havia de ser en la mateixa data –l’Església celebra, encara avui, l’Encarnació-, com ho fou la seva mort. Nou mesos exactes, doncs, després del 25 de març, donen com a data del naixement de Crist el 25 de desembre.

Tanmateix, l’Església no fa gaire cas d’elucubracions d’aquest estil; Climent d’Alexandria fins i tot escarneix les dèries dels savis calculadors i les seves prolixes controvèrsies.

Nadal i Epifania

Molts anys abans d’aquells càlculs, a l’Orient, unes comunitats gnòstiques celebraven, a la primeria de gener, la festa de l’Epifania o Manifestació del Crist diví, figurada en el baptisme de Jesús, un fet que tampoc no és datat en cap dels evangelis.

De fet, aquesta secta herètica no feia sinó donar una versió cristiana d’una festa dedicada a Dionisos, relacionada amb el Sol renaixent, coincident amb una festa egípcia en honor del déu Osiris, que se celebrava el 6 de gener, quan diuen que les aigües del Nil assoleixen virtut regeneradora…

L’Església oriental integrà aquesta festa de l’Epifania en un cicle litúrgic que inclou, a més del baptisme de Jesús, la celebració del naixement i la manifestació resplendent de l’estrella als Mags; el simbolisme de la Llum té una importància cabdal en l’epifania, com en tota la litúrgia grega.

Aquesta commemoració oriental passa a l’Església d’Occident, si bé, en establir-se la data del naixement de Jesús el 25 de desembre, la del 6 de gener es decanta a festejar l’adoració dels Reis, bo i mantenint el nom grec d’epifania.

A vint-i-cinc de desembre…

El primer calendari on consta el 25 de desembre com la festa del naixement de Jesús és de l’any 354. Perquè es decideix, finalment, d’adoptar aquesta data? La progressiva tendència a atribuir un caràcter solar a la figura de Crist, fenomen de “solarització” semblant al de moltes altres religions, certament hi té influència. Però també hi pesa la coincidència de la celebració romana del Natalis solis Invicti –el naixement del Sol- el mateix 25 de desembre, amb motiu del solstici d’hivern, una festa molt arrelada en la tradició pagana, que molts cristians –i fins clergues- continuen celebrant sense engavanyaments de cap mena, per costum. Els bisbes, després de diversos intents infructuosos per apartar-los-en, s’inclinen per cristianitzar-la, canviant el Natalis solis pel Natalis Domini Iesu Christi, Sol espiritual. Ni tan sols se n’ha canviat el nom.

L’emperador Constantí, que l’any 313, en l’edicte de Milà, havia proclamat el cristianisme religió oficial de l’imperi Romà, amb voluntat clarament sincretista, té un especial interès político-religiós a integrar el culte cristià al culte solar. Més encara quan la figura de l’emperador ha anat prenent simbolisme solar. Ja l’any 321 havia decretat, amb la mateixa intenció, de transformar el Dies Lunae o dia de la Lluna; el dimarts, el dia de Mart; el dimecres, de Mercuri; el dijous, de Júpiter; el divendres, de Venus…

Tan important esdevé la commemoració del naixement de Jesús, que els anys de l’era cristiana comencen a ser comptats de Nadal a Nadal, com una fita que estableix, encara avui, els anys i els segles abans i després de Jesucrist. Si bé en algunes nacions -com als regnes de la Corona d’Aragó- se segueix el còmput de l’Encarnació -el 25 de març-; fins que, l’any 1350, el rei Pere el Cerimoniós decideix adoptar el mes comú de la Nativitat.

Joan Soler i Amigó

gif ANIMADO Volar-e