“POMPEU FABRA, L’HOME QUE ORDENÀ LA LLENGUA”, ENTREVISTA A OSCAR INTENTE

36

Quan vaig veure que l’actor Óscar Intente vendria a can Llobera per representar: Pompeu Fabra. Jugada mestra!, vaig voler aprofitar per conversar-hi per conèixer la persona que s’entreveu darrere el gran actor.
Dit i fet. Un hora i busques abans de les 19 hores, del passat divendres 14 de desembre, vàrem quedar a can Llobera, on parlàrem, sobretot, de Pompeu Fabra, però també del moment que viu Catalunya i que, des d’aquí, alguns seguim amb molta atenció.

D’on sorgeix aquest projecte sobre Pompeu Fabra?

Sorgeix, segurament, d’un poemari que jo tenc que es diu Hem escollit i d’una de les persones que el va veure, que es diu Vicent Climent i treballa a la direcció general de Política Lingüística. Quan es van plantejar fer alguna cosa teatral sobre Pompeu Fabra, va pensar amb mi i m’ho va comentar. D’alguna manera ja m’ho donaven, però, coses del Govern, va haver de sortir a concurs. Ens hi presentàrem i, finalment, guanyàrem el concurs per la idea que plantejam.
Per tant, el projecte sorgeix com un encàrrec de la direcció general de Política Lingüística, amb motiu de l’Any Fabra. Si bé vaig haver de concursar, però no l’hauria fet si no me l’haguessin posat al damunt.

Fa uns anys, aquí a Pollença, us vàrem veure a La idea d’Europa… ara veniu amb Pompeu Fabra… i heu fet altres monòlegs. Quin és l’atractiu d’aquest format teatral?

Hi ha qui em diu que m’estic especialitzant amb aquest tipus de cosa. Tant es treballar com fer feina. Ara mateix he fet un Othelo, fa uns mesos vaig venir a Manacor amb Sopa de pollastre amb ordi, obra que va guanyar el Millor Butaca de 2018. Vull fer feina amb qui sigui i no casar-me amb ningú. Però, com que la feina és tan dura, sovint m’he muntat pastanagues. Fa molts anys vaig fer un poemari que es deia Què lluny, redéu!; que ja era sobre Catalunya. Després vaig fer La idea d’Europa, ja fa vuit anys. M’han enredat amb Aula Brecht, amb textos de Bertolt Brecht i que estic jo sol amb una pissarra. Llavors Hem escollit és un esqueix de Què lluny, redéu! i és l’origen de Pompeu Fabra; Vicent va pensar amb mi per mor de l’Hem escollit.
És una casualitat, o no, les coses mai no són casuals. Sí que és cert que és un tipus de cosa que et permet voltar i adaptar-te a qualsevol tipus d’espai, interior o exterior. T’adaptes, perquè, al capdavall, l’important és el text.

Més enllà de la forma, aquestes obres transmeten uns valors, unes reivindicacions…

La Maria i jo tenim una mena de companyia que es diu Inútils mots, això sols ja ho diu tot. És una mica irònic, però està manllevat de Salvador Espriu d’un poema que diu “com lluitaré tan sols amb mots inútils”. De què serveix l’actitud del somniador?
Feim teatre de la paraula, perquè al capdavall la paraula té molt bona premsa, però no li feim gaire cas… La paraula, a vegades, és inútil, com és inútil el teatre, l’art… però són aquestes coses inútils que fan bona la vida… a La idea d’Europa també se’n parlà de la inutilitat de la poesia, la música i les matemàtiques… les matemàtiques, que són importantíssimes, però també són un joc.

Tornem a Pompeu Fabra. Com així agafau l’afició al tennis, o a l’esport, d’un home que ha fet una obra tan immensa com la gramàtica de la llengua catalana?

No ho centro tot amb el tennis, però, quan vaig conèixer el personatge, vaig pensar que era una de les coses que permetia explicar que Fabra va ser un home jove (tothom se pensa que és un home major, amb pipa, que només escrivia o estudiava), un home modern (el tennis era una novetat, només en practicaven els anglesos, aquí la gent no feia esport) i, sobretot, m’ajuda a explicar la necessitat de les regles i les normes en qualsevol activitat humana tant en la llengua, com en la circulació…
L’aspecte del tennis sorprèn el públic: no el coneixen i es troben algú que ve a jugar a tennis. Explic el seu vessant de tennista, d’excursionista (relacionar-se amb la muntanya d’una manera diferent, també és una activitat molt nova, abans només hi anaven els pastors i, a partir d’un determinat moment, hi va un altre tipus de persones; la descoberta del romànic ve gràcies a l’excursionisme, per exemple).

També et pot interessar:  ELS VIATGERS ROMÀNTICS I LA DONA POLLENCINA (I)

Era una persona moderna…

L’aspecte de modernor amb Pompeu Fabra és cabdal. Juga a tennis, però no competeix; vol fer exercici físic i prou. Tanmateix, però, sorgeixen conflictes entre diferents clubs i li demanen que posi pau. No va dir que no. Ho va fer. Però no només això, sinó que va arribar a esdevenir president de la Unió Catalana de Federacions Esportives. A partir d’aquí, s’expliquen moltes coses des de la tangencialitat. Era algú que tenia una tasca gairebé obsessiva, però tenia temps, fins i tot, de fer tot això…

Creieu que és una persona oblidada?

Oblidada, no. Poc coneguda. És un nom molt recurrent per a escoles, instituts, estacions de metros, avingudes, carrers, places… però se’l coneix poc. Me n’adono ara. Més enllà del tennis, la gent se n’adona de la feinada que va fer, sense fer soroll, era un home que no volia ser el centre. És una figura tan exemplaritzant que estaria bé que la coneguessin més.
Va tenir la sort que el poc govern que teníem, el va escollir. Haguessin pogut escollir algú altre. De fet, quan era jove i, des de L’Avenç ja plantejava les normes, el president de la Secció Filològica era Mossèn Alcover; amb qui va discrepar molt. Però va anar fent la seva tasca, sol i perquè volia. Ningú no li ho demanava. Era la seva passió.

Quin és el mèrit de Pompeu Fabra?

Coincideix en un moment en què altres llengües d’Europa fan el mateix. Treballa amb el català en contacte i relació amb totes les altres llengües romàniques, en comparació. Llavors va a la font per posar ordre al desgavell que era el català. Mossèn Alcover va fer una cosa immensa, la calaixera. Pompeu Fabra havia estudiat enginyeria. Era filòleg autodidacta, aficionat. La petita visió científica que pugui tenir d’haver fet enginyeria, li permet aplicar un criteri científic a la llengua i així desgranar el gra de la palla.
Va posar ordre, però també va tenir l’encert de treballar des del tronc central, de la zona amb més parlants, sense menystenir la riquesa dialectal. Imposar el mallorquí (que en aquell moment era molt més pur que el català del Principat) com pretenia Mossèn Alcover hagués estat molt difícil. I d’entroncar amb el català antic per superar els clixés de la decadència, per la qual cosa va haver de lluitar també contra els escriptors, i de contrastar-lo amb altres llengües que ja estaven depurades: francès, castellà, italià… Ep, també diu jo no som paraula de Déu! Estic obert a canvis. De fet, marxa a l’exili amb 70 anys i una feinada feta, i allà continua treballant, treballant i treballant.

La llengua és el principal símbol d’identitat catalana, quina relació té aquest muntatge amb l’actualitat política al Principat?

També et pot interessar:  LA GRIP ESPANYOLA I LA FIRA DE POLLENÇA DE 1918

Més enllà de la unitat de la llengua que, a hores d’ara, ja hauria d’estar assumida a tots els territoris de parla catalana, l’exili de Fabra enllaça amb l’actualitat. Si m’encomanen fer una obra de Pompeu Fabra he de parlar del seu exili. Pompeu Fabra, un senyor de 70 anys, un àrbitre, un mestre, esportista, científic… un senyor que no ha tirat mai una pedra, se n’ha d’anar a l’exili. Això entronca amb ara. La història es repeteix.
El pare de Fabra viu un bombardeig a Barcelona, Fabra viu un altre bombardeig a Barcelona i, ara si no fos per Europa, tornaríem a viure un bombardeig a Barcelona (o, ja l’hauríem viscut, l’any passat…)!
Tant de bo hi hagués un Fabra ara, jo vull creure que hi és. De fet, Jordi Cuixart és un Fabra, d’alguna manera. Jordi Cuixart és a la presó per haver contingut la gent el 20 de setembre de 2017 amb Jordi Sànchez. Els jordis, jo hi era, a les 12 de la nit, ens varen fer marxar cap a casa i no hi havia ganes de marxar… Però eren, i són, dos líders de dues entitats que la gent tenia com a referents i, com que ens ho van demanar, la gent va marxar.

Com veieu la situació?

No sé com ens hem de manifestar. Els catalans sortim al carrer majoritària, pacíficament… qui no ha viscut un dels últims 11 de setembre no sap qui som! És tan bonic! Ens hem hagut d’anar pessigant per dir-nos: “Som més dels que pensàvem!” Fins i tot aquest darrer 11 de setembre amb més de deu mesos de 155, perquè encara hi som, amb desgast, sense somriure, amb presos, exiliats… vàrem tornar a demostrar que hi ha ganes de reivindicar…
És cert que tenim un enemic a dins, el passat 21 de desembre ho varem comprovar: un milió de persones vota 155, però tampoc ens alarmem, ja ho sabíem! Això no ens impedeix de provar. Si no ens volen escoltar mai, jo he de fer algun pas endavant. Totes les societats del món estan dividides i precisament per això s’han de votar. En la divisió, hi ha el mosaic que és una societat. Ens hem passat la vida essent minoritaris i aguantant amb el que manaven…
El 21de desembre de 2017 varen fer una cosa perquè guanyessin els altres i guanyem nosaltres. Però llavors no es pot investir qui guanya, ni el Turull ni el Sànchez ni el següent… Amb la democràcia a la mà, ha estat una estafa darrere l’altra… Rajoy manava amb el 27 per cent, a Catalunya, hi ha un 47 per cent que vol tirar endavant amb la Independència i amb una participació altíssima!

I Europa…?

Europa tremendo! Ara comença a haver-hi eurodiputats que diuen que no entenen el silenci d’Europa. Suposo que prefereixen que no passi res. Però hi som i hi serem. Això vol dir que Europa, tard o d’hora, ens haurà de fer cas. Som una pedra a la sabata de tothom. Som gent pacífica, no ens agrada cridar… i algun dia ens faran cas. En el fons, portem part de la solució, si se’ns volgués escoltar…
Espanya té molta por. No pot fer com va fer Cameron a Escòcia, perquè només d’acceptar un referèndum, per a ells, ja és una derrota, ja és acceptar que tu ets un subjecte polític.

Eva Cerdà

gif ANIMADO Volar-e

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of