“POLLENÇA TÉ EL MILLOR DE MALLORCA”

1234
Fernando Perianes amb la seva inseparable càmera de vídeo.

Fernando Perianes no necessita presentacions a Pollença, on tothom el coneix i l’aprecia. Al seu natural simpàtic i amigable, s’ha d’afegir la sensibilitat i l’altruisme d’aquest ferrer/escultor de professió i vídeo aficionat amb més de 20 anys d’experiència en emmagatzemar les imatges en moviment de les festes pollencines.

Sent un gran amor pel seu poble del qual no dubta en afirmar que “Pollença té el millor de Mallorca”, tanmateix, però, plany que “els polítics facin injustícia de la cultura”.

– Quan i com vàreu arribar a Pollença?

Fa 52 anys que som per Pollença i el sent com al meu poble, l’estim. Vaig venir com a militar, a la Base. Vaig néixer a un poble de Càceres, a Extremadura; als 11 anys vaig aprendre a llegir i a escriure, i, entre els 14 i els 16 anys, vaig anar a una escola de formació professional, on vaig aprendre a fer de mecànic d’avió i, com altres joves de la meva edat, me’n vaig anar a una acadèmia militar; era l’única manera de prosperar. Llavors vaig demanar destí a Mallorca i m’enviaren a Pollença. Mentrestant es varen produir canvis que em permeteren deixar la carrera militar que, durant un temps, havia combinat amb la feina de ferrer.

PUBLICITAT

– Sempre us heu dedicat a fer de ferrer?

No. Després de deixar la Base. Vaig fer feina com a cap de l’economat de l’Hotel Cala, a Sant Vicenç. Però no em va agradar aquesta feina, així que me’n vaig anar a treballar a la ferreria dels germans Busso. En un moment donat, m’oferiren quedar-me amb la ferreria, així va ser com creàrem Ferro Busso, una empresa que començàrem cinc socis i, quan em vaig jubilar, érem 34. Vàrem dur sort, va ser el moment del boom de l’hosteleria, dels escultors…

– A banda de ferrer, sou un poc artista.

L’escultura és la meva vida, em torna beneit. Per a mi, és una poesia visual, és art i té un significat important. I sí, he fet algunes escultures com ara que la que vàrem veure per la Fira de 2011 o el Gall de la rotonda de l’Hort d’en Lluc, o la Senalleta d’Inca. Tanmateix, però, bàsicament, m’he dedicat a treballar per a grans artistes, artistes de la talla de Susana Solano, Pep Llambies, Susy Gómez, Pilar Cerdà… Ben Jakober… De tots, he après molt. I si l’escultura em commou, la poesia m’atreu, m’encanta… Ara mateix, jo som un home d’esquerres, perquè ho som, i m’he fet amic d’en Toni Bisanyes, li he fet un vídeo, l’admir i les seves gloses m’entusiasmen, són poesia.

– Deveu tenir obra escampada per tot el Món?

La publicitat te l’han de fer els altres. Però sí, hi ha escultures meves (per a altres artistes, és clar) a Seül (Corea), Tòquio (Japó), Madrid (Espanya), París (França), Londres (Anglaterra)… i, fins i tot, a Xangai (Xina), on hi ha 25 escultures de 6 metres cada una que vaig fer per a Ben Jakober.

– Com es treballa per a un escultor?

A mi, els escultors m’han donat molta satisfacció. T’explicaré perquè i entendràs com es treballa. Quan havíem de fer l’Àmfora de l’aeroport de Palma, va venir en Ben Jakober amb els plànols realitzats per un enginyer francès. Jo me’ls vaig estudiar i vaig veure que, d’aquella manera, l’escultura no duraria més de 25 anys. Ho vaig dir a en Ben i aquest li va explicar la meva proposta a l’enginyer que va reconèixer que estava equivocat. Per a mi, 25 anys són massa poc temps. Les escultures han de durar com a mínim 200 anys i les que jo he fet els duraran, tant si les he fetes a partir d’uns plànols com si m’he basat amb una idea.

– Teniu un do?

El ferro em parla, em diu mira allà, me mostra el defecte. El ferro m’estima. No sé què tenc, però sé on he de pegar perquè preguin una forma o altra. Na Susy Gómez una vegada em va dir: “Fernando, tu ets a Pollença. Però si fossis a Nova York, vendria allà perquè em fessis les escultures”. Per a mi, aquestes paraules em donen molta satisfacció.

– Us heu definit com a home d’esquerres, quina opinió teniu de la política cultural a Pollença?

En general, els polítics fan injustícies a la cultural. Ara t’explicaré una cosa. Fa uns anys Ben Jakober va fer l’exposició d’estiu a l’església del Roser. Ho va pagar tot ell. L’Ajuntament només hi va posar l’espai i uns becaris per guardar la mostra. A través de Ben, l’escultor Bertrand Lefèbvre, un dels millors del món, es va brindar a exposar, amb les mateixes condicions que ho havia fet Ben, a l’església del Roser. Ho vaig comentar al Batle, aquest em va remetre a la regidora de Cultura i aquesta em va dir que ho proposaria a la comissió que havia d’escollir artista. Em va semblar molt bé. Els vaig dir que l’única condició era que l’artista ho havia de saber abans del mes de març, perquè volia crear obra nova, a posta per a l’ocasió. Cap allà el mes de març em varen dir que havien escollit en Joan Cortès, jo som amic seu i vaig estar molt content per en Joan (ell sap aquesta història) i li he ajudat tant com he pogut, però crec que varen desaprofitat una oportunitat única.

– Com a persona sensible envers la Cultura, què opinau dels canvis que enguany s’han fet al Festival?

Pollença té el millor de Mallorca, però s’està deteriorant. Me sap molt de greu que el Festival, que té un reconeixement internacional que ha costat molt d’aconseguir, se’n vagi en orris. És cert que no hi ha doblers, però, en comptes de fer concerts pels carrers, haurien pogut programar menys concerts, però amb músics de prestigi, perquè la qualitat no es pot tocar. Evidentment, s’ha d’evolucionar, però no fer una cosa radicalment diferent. Fer concerts pels carrers pot ser una cosa positiva, que s’hauria pogut dur a terme paral·lelament al Festival, però no substituir-lo.

– I aquesta afició per al vídeo?

La filmació és una bogeria. M’agrada tant Pollença i les seves festes que no me puc aturar de filmar i filmar.

– Què feis amb tot el material enregistrat?

Puc dir que mai no he venut un disquet, perquè, per això, ja hi ha professionals. I en dec haver repartit més de 2.000 de filmacions, ja que, pel cap baix, regal les imatges a les dues Àguiles i a Sant Joan Pelós, als diferents personatges de la Patrona… i així.

– Per què ho féu?

Ho faig per Pollença. Ara mateix, fa 5 o 6 anys que regal les espases a l’Ajuntament Vella i a Joan Mas, perquè vull col·laborar amb el poble, és la feina de tots els que l’estimam. Pollença és un encant i s’ho mereix.

– Què no farem llarg!

No! Quan sent algú de fora poble que retreu que els pollencins són xovinistes, els dic que no, que no ho són prou, perquè el poble és fantàstic i la seva gent… A mi, els pollencins m’estimen molt, pel carrer sempre seguit m’aturen. Què més vull! La meva dona, que és pollencina, és un encant, m’ha ajudat moltíssim i mai no m’ha posat pegues en res.

– Retornant a la vostra afició pel vídeo, què us empeny a enregistrar-ho tot?

Veure el moviment és fantàstic. Quan veig la festa, he d’agafar la millor imatge, el millor moviment… i, quan ho tenc, és per regalar.

– Deveu tenir una videoteca fantàstica?

Al principi vaig cometre errors, i me’n penet moltíssim. Però, en aquell moment, les cintes de vídeo valien molt, les càmeres també i sovint reconvertia els originals. És per això que dels anys 92 i 93 no tenc res. Podria recuperar coses, perquè, per aleshores, ja regalava tot el que filmava. Però seria difícil.

– Des que us iniciàreu en aquesta faceta, han canviat molt les festes de Pollença?

Han canviat molt les persones. Hi ha més massificació. És normal, la gent tant d’aquí com de fora, ha vist que això dels Moros i Cristians és guapo i vénen.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT