PERE JOSEP LLOBERA “MOROU”, 26 ANYS AL PARADÍS

911

L’estiu del 2018 Pere Josep Llobera “Morou” es va jubilar de la feina a l’illa on havia passat bona part dels darrers 26 anys, Cabrera. Criat entre perns i claus a la ferreteria familiar de Can Morou, aviat s’adonà que s’estimava més estar entre roques i càrritx. Això el va dur a fundar, juntament amb altres amics, la Secció de Muntanya del Club Pollença. Però això no bastà, i quan va veure l’oportunitat de treballar a un petit paradís natural com Cabrera s’hi va aferrar amb força.

– Com a guarda de Cabrera, per a qui feies feina?

El 1917 el Ministeri de Defensa va expropiar l’illa als seus propietaris, i de llavores ençà va ser zona militar. L’abril de 1991 Cabrera es va declarar Parc Nacional i va passar a dependre del Ministeri de Medi Ambient, a més del de Defensa. De tot d’una ho va agafar ICONA; igual que a la resta dels parcs naturals depenia del Govern central, fins que el 2009 va passar a dependre del Govern Balear. Jo en aquell moment vaig passar de fer feina del Govern central, a fer feina per a la Conselleria de Medi Ambient.

– Com passares de tenir una ferreteria a ser el guarda de Cabrera?

PUBLICITAT

Jo duia la botiga, que era un negoci familiar, però sempre m’havia estirat més la natura. Em varen dir que cercaven gent per fer feina a Cabrera, em vaig presentar, vaig fer unes proves i em varen agafar. Així vaig començar a fer-hi feina l’estiu del 1992, quan feia un any que s’havia declarat parc natural. Al cap d’un any convocaren oposicions, m’hi vaig presentar i les vaig treure.

– Quina era la teva feina allà?

Sempre ha estat de guarda. Quan vaig començar hi havia guies i guardes. El que fèiem més, era control per la mar. Anàvem amb les zodíacs i controlàvem que no hi hagués furtius, que s’usassin les arts de pesca permeses i que vinguessin els pescadors que corresponia. I és que allà, els pescadors professionals, cada setmana fan un llistat de les barques que hi poden pescar. Hi ha barques de la Colònia de Sant Jordi, Sa Ràpita, Cala Figuera, S’Estanyol i Porto Petro.

Damunt l’illa havia de controlar que els visitants no sortissin dels camins, que no es fumàs fora de les zones permeses, per mor del perill d’incendis… i coses així.

– L’illa necessita un manteniment? O pel fet de ser un parc natural s’ha de deixar que la natura segueixi el seu curs?

Hi ha dues corrents d’opinió. Una és deixar-ho tot així com va creixent i l’altra és fer un manteniment per evitar el risc d’incendis i que no tot es converteixi en una garriga. Quan jo vaig començar hi havia sementers, ovelles -que eren del pagès de Cabrera-, dues mules -que eren dels militars-, porcs… i clar, tot el temps que les ovelles pasturaven, els sementers es mantenien. Però quan les llevaren, després de quatre o cinc anys, tot el que eren camps de conreu es convertiren en garriga, amb mates, savina, ullastres… Jo crec que és una llàstima que es perdi una zona humanitzada que va dur molta feina aconseguir-la. Ara que hi ha l’IBANAT sé que hi ha zones que es van eixarmant i tot això.

– Els sementers abans eren vinyes, no?

Sí, abans dels militars eren vinya, a la zona que hi ha la font, on hi ha un parell de marjades. Nosaltres, durant molt de temps, també hi fèiem hort.

– Com ha canviat l’illa d’ençà que hi entrares?

Puc dir que ha anat a pitjor. Quan depeníem del Govern central el pressupost anual per al Parc Natural anava a parar directament l’illa, però d’ençà que les competències varen passar a ser autonòmiques els pressuposts del Govern central van parar al Govern Balear, que el gasta també en altres coses. Això crea moltes deficiències, ja que no hi ha un pressupost fix. Per exemple, ara fa poc hi vaig anar i la casa on jo vaig viure ha passat per ull i està acordonada. Una altra casa que era dels farolers també ha passat per ull i també està acordonada. Fa pena que un parc natural estigui en aquestes condicions…

– Com era la teva vida allà?

D’ençà que vaig començar, l’horari era una setmana de feina allà i una setmana buida. I això, que si ho mires de defora, pareix tan guapo, de dedins no ho és tant. Ha estat una de les meves lluites contra l’administració, ja que segons el conveni nosaltres havíem de fer 1.600 hores de feina a l’any, però en realitat estàvem a l’illa 3.600 hores per “amor al arte”.

– Quantes persones hi vivíeu normalment a l’illa?

Devers 14. A més de nosaltres també hi havia guàrdies civils, militars, que eren 3 o 4, la filla del que era el pagès de Cabrera, que s’encarregava de la cantina… Quan jo vaig arribar a Cabrera la cantina la duien els militars i després la varen traspassar al pagès, però els darrers anys ja s’encarregava la filla.

– I com era la vida a una illa sencera on només hi vivien 14 persones?

Érem com una família. Els darrers anys ja no, però abans érem una família. Molts de vespres sopàvem junts i quan hi havia festes com Nadal o Pasqua ens ajuntàvem tots, pegàvem foc al forn i rostíem una porcella.

– I això, s’ha perdut?

Sí. Abans tots depeníem del govern central i en certa manera érem del mateix equip. Però ara, per exemple, hi ha personal d’una empresa que s’encarrega de la part nàutica, hi ha els agents de Medi Ambient, els de l’Ibanat…

– Els visitants a Cabrera no poden sortir dels camins. Quins racons de l’Illa has vist, que la gent normal no pot veure?

Una de les coses que em va xocar al principi és que em pensava que era una illa amb poca vegetació, però després per l’interior veus que hi ha pinar, forns de calç, sitges de carboners, esclata-sangs… fa la sensació de ser a la Serra de Tramuntana… Després cap a la costa està tot més pelat.

– L’illa té molta història. Quines restes humanes hi ha?

A la visita que pot fer qualsevol visitant s’hi poden veure les restes del castell, que és dels voltants del segle XIV, tot i que va ser reconstruït moltes vegades per atacs, com el de Dragut. A algunes coves hi ha ceràmica talaiòtica, també hi ha uns jaciments d’època bizantina que encara s’estan excavant. Diu la història que en època bizantina va viure a l’illa una comunitat de monjos, i per això cerquen les restes d’una basílica. S’hi han trobat tombes, una pica on els monjos feien la porpra…

– I del camp de concentració dels francesos?

Hi havia unes cubetes de salaó de peix d’època romana que quan s’excavaren trobaren que els francesos ho havien reutilitzat i hi havia olles amb restes de faves i altres coses. El dia que els alliberaren pegaren foc a tot, però encara hi ha les restes de les barraques.

– I en aquests 26 anys quines coses curioses t’han passat?

Me’n record una vegada que a finals d’estiu se’ns va ocórrer fer un carnaval i quan estàvem disfressats ens varen cridar de salvament marítim que hi havia una barca a punt de pegar a les roques, i tal com anàvem agafàrem les zodíacs per remolcar-los. Quan ens veren, al·lucinaren un poc, però després els explicàrem el que passava.

– Supòs que heu tingut moltes visites inesperades?

Una vegada n’arribaren uns que no sabien on es trobaven. Era una barca que havia partit d’Eivissa, sense brúixola ni res, es va alçar mal temps i arribaren a una caleta de Cabrera. De nit arribaren caminant a les cases. Estaven morts de fred i vàrem deixar que es dutxassin.

També han arribat pasteres amb immigrants. De fet, a davant la cantina hi ha una barqueta, que és d’una de les primeres pasteres que va arribar.

– I que feis quan les trobau?

Avisam a la Guàrdia Civil i ells se n’encarreguen. Una vegada vàrem veure una barca amagada i els férem pujar a la zodíac, els vàrem dur a port.

– I traficants de droga, per exemple?

També n’han trobat. Una vegada varen treure un paquet de cocaïna de davall l’alga. Es veu que la corrent l’havia arrossegat fins allà.

– Un lloc tan allunyat de la civilització deu tenir les seves coses especials?

El cel de nit és espectacular. Quan hi havia les llàgrimes de Sant Llorenç pujàvem al castell i ens tombàvem mirant al cel. A més, els primers anys hi havia uns generadors, que depenien dels militars, i només funcionaven de les 7 del matí fins a les 12 de la nit, i clar la foscor era absoluta. Després ja posaren plaques solars.

– I la fauna?

Ara s’ha fet una campanya de caçar animals que es consideren introduïts. Hi havia molts de moixos salvatges, que els han eliminat, també hi havia genetes que les han caçades i les han duites a Natura Parc… Diuen que a l’illa gran les aus marines no hi nidifiquen perquè aquests animals es menjaven els ous, i ara volen veure si hi comencen a nidificar.

– Què opines del model de gestió actual del Parc Nacional de Cabrera?

Ara el Parc Nacional s’ha ampliat molt per la part marítima. S’ha multiplicat per 9 la seva extensió. Jo el que no sé, és com ho vigilaran amb el personal que hi ha, si no hi posen més pressupost. El redol que cuidàvem nosaltres era molt més petit. A més, dins aquesta ampliació hi ha aigües exteriors, que són competència del govern central.

– Vares tenir un bon acomiadament de l’illa…

Me’n vaig endur una bona sorpresa. De la direcció del parc em varen dir que vendrien a fer un poc d’acomiadament, però a part, la meva parella va contractar una barca de la Colònia i la va omplir amb 50 persones entre amics i familiars. Vaig veure arribar una barca amb la bandera dels moros i vaig pensar que seria una excursió de pollencins! No m’esperava aquesta sorpresa.

Festa dacomiadament de Pere Llobera de Cabrera

– I una de les primeres coses que vares fer després de jubilar-te, va ser publicar un llibre de gloses.

Quan feia els paquets per partir, hi havia moltes coses personals acumulades després de tants anys, vaig trobar una carpeta amb gloses que havia anat escrivint quan tenia visites. Ni me’n recordava que la tenia. Entre aquestes i altres que sí que tenia ben guardades vaig pensar editar-ho. Després vaig afegir texts amb històries de per Cabrera i els pròlegs de Jordi Cloquell i Felip Munar. També explic com era la vida a l’illa quan vaig començar… quan fèiem matances, o quan arreplegàvem les ovelles per tondre… ara ja no hi ha res de tot això.

– Canviant de tema. Tu fores un dels fundadors de Secció de Muntanya, no?

De joves sempre ens havia agradat anar d’excursió i acampar per la muntanya, cosa que avui dia ja no et permeten fer enlloc. Amb aquest grup d’amics pensàrem fer un grup excursionista i demanàrem cabuda al Club Pollença, i així el 1973 va néixer Secció de Muntanya. Paral·lelament, es muntaren les colònies d’estiu a Cala Murta, i la gent que anava al campament va muntar una secció infantil amb la que fèiem excursions. Cada mes hi havia una excursió infantil i una per a grans. També dins Secció de Muntanya es va muntar un grup d’espeleologia, un altre d’escalada…

– Han passat quasi 50 anys, i Secció ha canviat molt.

PUBLICITAT
PUBLICITAT

És que tot l’excursionisme ha canviat! Me’n record que la primera travessa de la Serra de tramuntana que vàrem fer tardàrem 3 dies, i ara la fan en menys de 24 hores. Ara ha agafat molta força això de les curses de muntanya. Abans ningú corria per la muntanya a no ser que t’encalçàs qualque ca.

– Què opines d’aquest canvi en la concepció de la muntanya?

Jo trob que abans es gaudia més anant tira a tira. Ara sembla que tothom va a escarada per anar per la muntanya. Ara també necessites permisos per tot, arribarà que només es podrà anar per la ruta de pedra en sec! Es xerra molt que hi ha molts excursionistes i que la muntanya està plena de gent, però jo crec que n’hi havia molts més abans que no ara.

– Quan vares néixer ja teníeu la ferreteria de Can Morou, que recordes de la teva infància al carrer Major?

Sempre jugàvem al carrer, no com ara. De la ferreteria record que tot es venia a granel, i no hi havia bosses de plàstic, tot es feia amb bosses de paper o amb paquetets d’estrassa. Feia una olor especial, fa poc vaig entrar a una ferreteria antiga i em va recordar a ca nostra.

PUBLICITAT