PENA DE MORT

368

L’historiador Pere Salas comenta al següent article el cas de la darrera execució publica a Mallorca, on va ser ajusticiat un pollencí de 20 anys. L’article va ser publicat al PiP 195

Execució d’un assassí a Barcelona, il·lustració de Gustave Doré, publicado en L’Espagne, 1874.

Un dia en Bartomeu Cerdà de can Cusset em va contar una història difícil d’imaginar. Pròpia d’un temps dur i fosc, d’una pagesia més tèrbola del que el romanticisme ha volgut pregonar mai. El fet era que un pollencí havia protagonitzat la darrera execució pública de Mallorca. El motiu, haver mort son pare amb col·laboració de sa mare. El mòbil: ser declarat fill de vídua i no fer el servei militar. Per últim, el meu informant va fer referència al gran ressò que el crim i la posterior execució havien tengut a Pollença. No faltaren els pollencins que es desplaçaren a peu fins a Inca per comprovar en viu i en directe l’acció del garrot vil. Per comprovar com es matava un home.

Arribats aquí res més. No sabíem la data ni el nom exacte del reu. Fins i tot un podria dubtar de la veracitat de tots els extrems. Greu error. Perquè vet aquí, que l’altre dia de pagès, fullejant un llibre de Gabriel Pieres, titulat Llegendes i Tradicions d’Inca em vaig topar amb un capítol encapçalat per la frase La darrera execució pública d’Inca. Efectivament, Pieres confirmava i en alguns aspectes ampliava, la història que un dia hem va contar en Cerdà. Es tractava d’un jove pollencí de 20 anys nomenat Josep Vives Cànaves, condemnat a mort per haver assassinat i cremat son pare. Res deia de la implicació de la mare, però afegia que aquell ja era major i inútil, dos detalls que, com veurem, no es poden passar per alt. L’execució va tenir lloc el dia 15 de setembre de 1879, sobre les vuit del matí, en un cadafal aixecat expressament a la plaça d’Orient d’Inca. La vila, que encara no era ciutat, va estrenar de forma prou trista el seu nomenament com a cap judicial de la comarca.

El reu havia arribat el dia anterior des de la presó provincial de Palma. L’autor del llibre afegeix que un cop el posaren a la presó de Sant Domingo va plorar, just quan sentí la sentència, però aviat es va tranquil·litzar. Tot seguit s’omplí la panxa tant com va poder, i, com a darrera voluntat, es va fumar una quantitat ingent de “puros” regats amb abundant rom. Però ni tan sols un reu es pot alliberar de la paperassa, per la qual cosa va haver de fer testament davant al notari Riutort i es va confessar a una persona que segurament coneixia bé, el prevere Joan Cifre, l’ecònom del seu poble en aquells moments.

De matinada, quan tot just sortia el sol, arribà el tètric moment. El botxí es presentà a la cel·la per vestir-lo de negre, en aquell instant en Josep no va poder més i es desmaià. Va necessitar ajuda per davallar les escales i per pujar dins el carretó que el portaria al cadafal; l’acompanyaven l’ecònom d’Inca, Antoni Sastre; el referit Joan Cifre de Pollença i un frare exclaustrat, que no l’abandonaren fins a la seva mort. Davant, però, s’havia format una gran comitiva formada per tot el clergat inquer, amb la creu alçada i una conjunt de tropa a cavall que li obriren pas fins el lloc fatídic. Conten les cròniques que allà s’havia congregat una gentada impressionant, no només del poble en qüestió, sinó també de les viles dels voltants i, com ja sabem, de Pollença mateix.

L’execució fou ràpida. Josep Vives fou mort mirant a Pollença, lloc del crim, després d’haver demanant perdó i resat un credo en veu alta.

Supòs que un cop acabat “l’espectacle” la gent marxà a casa seva, satisfeta de l’acte de justícia que havia contemplat. Efectivament, s’havia complit la llei. I el parricidi és un dels crims més repugnants de tots els temps. Però també hi altres aspectes que no cal oblidar, que si bé no exculpen el criminal, sí que permeten un major grau de comprensió i, per ventura, de compassió. Perquè en aquest fet no només hi ha un criminal, l’Estat mateix pot ser acusat d’injust i immoral, ja que únicament obligava els més pobres a servir la pàtria, precisament en els anys de major productivitat. Això en el millor dels casos, perquè ben bé el servei militar podia durar tota l’eternitat si les febres o la diarrea t’aglapien. Per no parlar d’una bala dels insurrectes. Si és veritat que en Josep matà son pare per escapolir-se de l’allistament, s’intueix una situació extremadament dramàtica, ja que si partia, no només deixava la família sense la força del seu treball, sinó que la mare restava amb la més absoluta soledat, tenint cura del seu marit. Si a més, cosa que ignoram però és ben possible, faltessin altres familiars per poder donar una mà, el servei militar d’en Josep significava, curt i ras, la condemna a la misèria dels seus pares. Recordem que la seguretat social encara no s’havia inventat. A partir d’aquí, òbviament, seria el propi Josep el que es convertiria en un assassí.

Tanmateix, de totes les injustícies que hi ha en aquest assumpte, només en sortí un condemnat i una sentència. I aquesta fou a mort.