ORÍGENS DEL PRIMER DE MAIG A POLLENÇA (II)

247

Pere Salas

Com vàrem veure en el passat article de Pere Salas a PUNT iNFORMATIU, el maig de 1936 va tenir lloc la darrera Festa del Treball abans de la repressió de la guerra. El dia va ser festiu a Pollença, com a la resta de l’Estat i, recordem que els picapedrers acordaren celebrar un dinar de germanor a la cala de Sant Vicenç. Però això no fou tot. Aquell any, la celebració va tenir un contingut molt més polític que no en ocasions anteriors i, ja ho podem avançar, que amb posterioritat.

Aprofitant l’avinentesa, les dues associacions obreres de Pollença, La Confianza presidida per Joan Lluís Vives, Campet, i El Círculo de Obreros Albañiles, encapçalada per Antoni Llobera Torrandell, ambdues afiliades a la UGT; així com els partits polítics situats més a l’esquerra en aquells moments, com eren la Unió Republicana, liderada per Bartomeu Cabanelles Botia, del Lloquet, i Martí Vicenç Vilanova, Bonjesús, amb el Partit Socialista Obrer Espanyol presidit per Josep Seguí Rotger, Criatura, organitzaren una manifestació obrera que va recórrer els principals carrers de Pollença. És d’imaginar que duguessin senyeres de les seves respectives organitzacions i alguna pancarta. O que pronunciassin algun tipus de reivindicació, tot i que no ho tenim documentat. Sembla que ningú es va esverar per alguna actuació fora de to.

PUBLICITAT
Josep Seguí “Criatura”, president del PSOE de Pollença.

Així mateix, aquesta mena de rituals laics, en un moments de forta polarització política, no eren ben vists pels sectors més acomodats de la població. Però encara se sentiren més trasbalsats quan, al final de la manifestació, els caps de cada una d’aquestes agrupacions feren entrega al batle del moment, Pere Josep Cànaves, d’una petició en què es demanava, ni més ni manco, que s’expropiessin sense indemnització les possessions de Ternelles –propietat de Joan March Ordines-, la Mola, Son Marc –propietat de Guillem Ochogavia-, Llenaira –propietat de Guillem Colom- i Can Aixartell –propietat de Miquel Danús-. Curiosament, tres d’elles eren de coneguts representants del Partit Republicà de Centre, és a dir, de la dreta verguista i la primera era del propi Joan March, Verga. A més, en el mateix document es demanava la conversió del temple de Monti-sion en casa del poble, un jornal mínim per a qualsevol feina de 5 pessetes, la supressió del repicar de campanes de la Parròquia, així com l’eliminació del paraigües, el so de campanetes i demés rituals del viàtic; també es demanava que es rescatassin els béns comunals; una altra interessant -i polèmica- petició era que les subvencions de l’Estat per fer obra pública al municipi no s’entreguessin als empresaris, “que luego lucran con los jornales de los obreros.” En darrer terme es presentaren diverses consignes per destruir el feixisme. Acabada l’entrega del document, els manifestants es dissolgueren de forma ordenada i sense crear el més mínim incident.

Ara quedava gaudir de la resta de la diada festiva que ja començava a tenir una certa tradició a Pollença. En prova d’això el periòdic del Port de Pollença, L’Atalaia, del 10 de maig de 1936 acaba la crònica de la festa de la següent forma: “Después del acto, Pollensa empezó a ser abandonado por casi todos los pobladores, que se trasladaron a las afueras a pasar el día. El lugar preferido fue San Vicente, que ofreció un aspecto animadísimo, en contraste con la agreste soledad del paisaje.” És a dir, els picapedrers no dinaren sols, encara que no sabem si ho feren a cala Barques, a cala Molins o en qualsevol altre indret d’un Sant Vicens que continuava encisant propis i estranys. A més, la societat de picapedrers va aprofitar les quotes dels socis que no anaren a dinar per regalar un àpat als pobres asilats de la Residència. Com era d’esperar, la diada va acabar en la més absoluta normalitat.

Martí Vicenç “Bonjesús” (amb barba) amb un grup de joves.

Aquella jornada combinà el comportament civilitzat de totes les parts amb la radicalitat d’unes propostes que no passaren desapercebudes per a ningú. Aquestes s’emmarcaven en el context dels efectes de la gran crisi del 1929, que colpejava Pollença amb força, després d’haver aturat un primer cop gràcies al turisme i a la construcció, especialment, de l’hotel Formentor. A partir del 1934 la cosa anà cada cop pitjor i els sindicats acusaven als propietaris de les possessions al·ludides de l’ocultació de renda i extensió, a més de l’abandonament de les terres i cases. Tanmateix, no ens consta que l’Ajuntament, ni cap altra autoritat superior, iniciàs cap tipus de tràmit al respecte.

PUBLICITAT

Els que sí varen emprendre accions contra els signants del manifest foren els falangistes i militars revoltats després del 19 de juliol de 1936. Uns mesos després, Joan Lluís, Josep Seguí i Martí Vicens foren afusellats, mentre que a Bartomeu Cabanelles l’assassinaren a trets de pistola al camí d’Illetes; l’únic que se salvà fou el president del Círculo de Albañiles, Antoni Llobera, encara que patí una sèrie d’anys a la presó. Fins i tot el batle que va rebre el document, Pere Josep Cànaves, moriria també per les bales del feixisme poc temps després.

PUBLICITAT
PUBLICITAT