ORÍGENS DEL PRIMER DE MAIG A POLLENÇA (i III)

337
Primer de maig de 1980, a Pollença. Foto: Nino Moreno.
PUBLICITAT

Pere Salas

L’historiador Pere Salas, amb aquest article finalitza la seva aportació a la investigació sobre la celebració de la festa del Primer de Maig a Pollença. Seguiu els enllaços per llegir el primer i el segon article d’aquest serial.

Després de la repressió dels primers anys de la guerra civil, el moviment sindical va desaparèixer. Només es tornaria a recuperar en la clandestinitat a mesura que el franquisme s’atracava al seu final. Per suposat, la festa del Primer de Maig va passar a millor vida. Només amb la mort del dictador el 1975 es va recuperar tímidament arreu d’Espanya. No serà fins al 1977 que les centrals sindicals, especialment CCOO i la UGT, no començaren a celebrar-lo com l’entenem avui en dia. Segurament per això l’any següent recuperaria el seu caràcter de festiu.

Convocatòria del Primer de Maig de 1979 a Pollença.

De totes formes, a Pollença la diada no va tornar a tenir visibilitat fins al 1979. Llavors ho va fer amb certa força i de forma unitària. Segons podem llegir a la publicitat que encara es conserva de l’època, aquell any es va organitzar un passa carrers amb la banda municipal el dilluns dia 30 d’abril. El dia de la festa pròpiament dita, s’organitzà una ballada de pagès a la plaça Major i, després, una revetla amb música del grup Punch. L’acte va estar organitzat per les delegacions locals de la UGT i CC OO, i va gaudir de la col·laboració de l’Ajuntament presidit per Martí March, del PSOE i del PCE. Tots els actes foren molt animats i el nivell de participació alt.

PUBLICITAT
Primer de maig, 1980. Foto: Nino Moreno.

L’èxit de la celebració va esperonar els sindicats a repetir-la en termes semblants l’any següent. El matí va tenir lloc una rua automobilística on hi participaven personalitats representatives de l’esquerra local, a més, òbviament, dels propis sindicalistes, però molt especialment, d’afiliats a Comissions Obreres. El vespre a la plaça Major va tornar a tenir lloc l’acte central, on a més d’una sèrie de parlaments amb reivindicacions laborals i de classe, es muntaren paradetes per recaptar fons i, finalment, es va acabar amb una revetlla. Tot en termes molt semblants a l’any anterior, encara que no ens consta el ball de pagès en aquesta ocasió. El que sí és cert és que l’animació encara va ser més alta. Part de culpa el tenia el propi grup Punch, integrat per músics argentins residents a Pollença, que marxarien poc temps després, però que havia aconseguit un cert prestigi a la localitat. Tot semblava anar com una seda fins que els assistents a la plaça començaren a veure corredisses, empentes i moviments estranys, fins i tot violents, a sobre i al voltant de l’escenari. Algú va pensar si havien tornat els grisos. No era el cas.

Primer de maig, 1980. Foto: Nino Moreno.

Es tractava d’un enfrontament identitari dins la pròpia esquerra de Pollença. El motiu concret era que a l’escenari de la Plaça només figurava la bandera d’Andalusia. La senyera pròpia de Mallorca no apareixia per enlloc. S’ha de tenir present que en aquests moments, una part important dels sindicalistes de Comissions eren immigrants andalusos i que, per altra part, feia poc que s’havia creat una delegació de l’Obra Cultural Balear a Pollença, estretament vinculada amb el PSM, que també s’havia fundat recentment. És de destacar que el sorgiment d’aquestes dues entitats no havia estat ben vista pel Partit Comunista, aleshores dominador de l’esquerra local amb quatre regidors a l’Ajuntament, un més que no el PSOE. De totes formes, tampoc es pot oblidar que els regidors comunistes havien defensat sense fissures la recuperació del català al consistori i l’aprofundiment del procés autonòmic, de forma molt més vehement que no el propi partit governant, la UCD. Però, la base sindical era una altra cosa, les seves simpaties eren unes altres. Així mateix, fins aleshores no havia passat res que fes augurar aquell desenllaç més aviat trist del que havia de ser una reivindicació unitària.

La importància del fet es va traslladar a la premsa autonòmica, amb articles a favor de l’Obra Cultural Balear, que denuncià el tracte denigrant que patí la senyera o, en sentit contrari, de pollencins afiliats al PCIB, que defensaren l’actuació dels sindicalistes i atacaren la de l’OCB. Tanmateix, la cosa no passà d’aquí. L’any següent es tornà a celebrar el Primer de Maig de forma unitària. Fins i tot formalment, l’esquerra local es va tornar a recompondre. Els antics membres del PCIB es presentaren sota les sigles del PSM a les eleccions municipals del maig de 1983.

Primer de maig, 1980. Foto: Nino Moreno.

Però res no tornaria a ser igual. Com a la resta de l’Estat, les il·lusions es començaren a esvair i les centrades en els sindicats no en serien una excepció. No és estrany que s’aturàs la marxa ascendent de la filiació. Per un motiu o l’altre el 1981 seria el darrer any que els sindicats organitzarien una celebració específica del Primer de Maig per a Pollença.

PUBLICITAT
TOT MARCO digital

Això obeïa a causes generals com hem dit. Però tampoc no podem minimitzar del tot l’incident del 1980 a la plaça Major. Tot i la seva escassa transcendència, demostrava que la classe treballadora tenia altres línies de divisió inexistents abans de 1955, com eren les de tipus nacional. En els temps heroics dels orígens, de xocolata amb ensaïmades, de les eixides de companyonia al Puig o a Sant Vicenç i de les reivindicacions revolucionaries, les disputes identitàries eren impensables. En bona part perquè la classe treballadora, en línies generals, estava formada per mallorquins de naixement que no posaven en dubte el procés d’espanyolització rebut. És més, els partits d’esquerra lluitaven per a una major integració en aquest. Els qui reivindicaven la regió (o la nació) dels mallorquins vinculada amb Catalunya solien pertànyer a sectors conservadors o al clergat. Durant la Transició Mallorca sociològicament era molt diferent a la de principis de segle, el progrés econòmic i la forta emigració marcaven diferències substancials.

Primer de maig, 1980. Foto: Nino Moreno.

Però també era diferent l’esquerra en general i el món obrer en particular. Si la disputa de les banderes posa en evidència noves sensibilitats nacionals dins l’esquerra, l’evolució a la baixa que va tenir el sindicalisme (visibilitzat en la desaparició de la pròpia celebració ritual del Primer de Maig a Pollença) ens confirma que l’horitzó revolucionari s’havia esvaït, però sobretot que el sentiment unitari que tenien els obrers fins al 1936 s’havia esmicolat. Res que no passi a Europa i als EE UU al mateix temps.

PUBLICITAT

Això sí, el Primer de Maig és un dia festiu. De moment.

PUBLICITAT
PUBLICITAT