Els nostres noms de lloc: SANTUÏRI

Foto: Pere Salas.
Foto: Pere Salas.

Santuïri és un topònim que fa referència a una zona o vall limitada pel torrent de Sant Jordi, carretera de Pollença a la badia (camí veïnal d’Almadrava), i el litoral marí. Segons Mateu Rotger, era un dels districtes en què es va dividir el terme en el segle XIX i, el 1897 tenia 347 finques o propietats, amb un total de 384 quarterades, 2 quartons i 42 destres.
La forma Santueri, deformada en Santuïri, designa la vall que hem fet referència i el puig homònim, situats a les terres de l’antiga alqueria Santueri, de XV jovades i el rahal Santueri, de IIII jovades, dins la porció “de domo Templi” (de la Casa del Temple), segons el Repartiment. Al llibre d’Actes del Temple (1298-1304), tan acuradament estudiat pel professor Àngel Maria Rodríguez Carreño, apareixen les següents formes toponímiques desenvolupades en el segle XIII: Se[n]tueri, Sentueri, Se[n]tuerio, S[anc]tohuerio, Sanctuerio, puig de Sanctiuerio i S[anc]to huerio.

A més, Mercè Argemí en el seu Anuari núm. 6, afirma que apareix la forma ‘Santarcheri’ a documents de l’Arxiu de la Colegiata de Santa Anna, de l’Arxiu Diocesà de Barcelona (29/08/1230). I el mateix nom el trobam al llibre de Ramon Rosselló Vaquer “Aportació a la Història de Pollença. El segle XIII”: “1230, 28 novembre: El rei en Jaume fa donació en franc i lliure alou a fra Berenguer de Montoliu en nom del prior del Sant Sepulcre de Jerusalem, l’alqueria Jardelas, alqueria Alfiça, alqueria Santarcheri i alqueria Xelur.”
Però, quin significat té aquest nom, si és que en té algun? De fet, s’han fet moltes propostes etimològiques per a aquesta alqueria andalusina, que ara exposarem d’una forma esquemàtica.

Segons el Diccionari Català Valencià Balear és un étim incert. “Sembla una formació paral·lela a la del topònim mallorquí Montueri o Montuiri. Segons Mn. Alcover, Montueri ve del llatí ‘monte’ (muntanya) i del basc ‘iri’ (vila), i Santueri del llatí ‘sanctu’ (sant) i del basc ‘iri’ (vila); significaria, doncs, ‘vila santa’. Però és molt dubtosa aquesta formació híbrida de llatí i basc, més que més no essent Santueri una vila. Existeix la possibilitat que Santueri representi un llatí ‘sanctuarium’ (santuari), amb evolució semiculta produïda entre els mossàrabs; però per a Montueri o Montuiri no serveix tal explicació”.

Aquest és el mateix sentit que li atorguen Jaume Vidal Alcover, o Joan Corominas al seu Onomasticon Cataloniae: “Com que totes dues localitats [Pollença i Felanitx] es presten que hi hagi hagut un edifici religiós del tipus santuari o ermita, o qui sap si una mena de monestir o convent, és ben clar que poden haver estat anomenades ‘Sanctuarium’; i aquest mot devia persistir, en el llenguatge mossàrab, en una forma com ‘Santuari(o)’. En progressar l’arabització, intervingué el fenomen de la imela, i la ‘à’ es tornà ‘é’. En el període d’evolució catalana, aquesta ‘e’ està subjecta, eventualment, (..) a una metafonia.”
Altres autors prenen una posició més eclèctica, com Enric Moreu-Rey, que en el seu llibre “Els nostres noms de lloc”, ressenya que potser prové de ‘santuari’, però a unes pàgines posteriors afirma que “la desinència basca “uri” (ciutat), podria haver donat ‘Santuïri, Montuiri’ (vila santa, vila del mont?)”.

No són pocs els estudiosos que cataloguen el nom com ‘hagiotopònim’, és a dir, referit a un nom de sant. Entre ells, l’historiador Rotger: “Algunos interpretan ‘Centum-viri’, pero a nuestro entender es nombre de santo”. Gabriel Llabrés, en un article publicat en el BSAL, afirma que ha resolt el problema, i que Santueri no se deriva de ‘San Iberi’, com afirmava l’historiador Josep Mª Quadrado, sinó de Saint-Thiberi, indret del departament de l’Herault, districte de Beziers (França), on va anar d’excursió D. Jaume I el Conqueridor, i així Montueri i Santueri són simples contraccions de ‘Mont-Thiberi i ‘Sant-Thiberi’.

Guillem Rosselló Bordoy es mostra contrari a aquests falsos sants mallorquins /menorquins (Son Sant Martí, Sant Vicenç, Santueri, Puig de Santa Maria, Santa Famia /Femenia, Santa Ponça, Santa Cirga, Santandria, Santanyi, etc), ja que creu que sota el mot ‘sancta’ hi subjau la paraula àrab ‘sanad’, que vol dir costa, pujada.

També Alvaro Galmés de Fuentes intervé en la qüestió i escriu: “Santuiri. Es un monte de Pollença, y, sin duda, se trata de un falso ‘santo’, como ocurre en San Pedro (León), en donde se produce un salto de agua que corre entre peñascos, es decir el ‘Salto petreo’ o de piedra. En nuestro caso, pues, la primera parte del topónimo sería ‘salto’ y la segunda parte ‘torio’ ‘peña, roca’, con la evolución que acabamos de ver en ‘Montuiri’ [El conjunto ‘Montorio’, con metátesis de la ‘yod, Montoiro’, y la ‘-o’ final convertida, por influjo del árabe, en ‘-i’, que produce la modificación metafonética de la vocal tónica del diptongo, de donde finalmente ‘Montuiri’].”

Finalment, José Francisco Argente Sánchez tot i seguint la tesis del catedràtic Francisco Villar Liébana, al seu blog “Territorio del Chamán”, opina que es tracta d’un hidronímic, o sigui que té a veure amb l’aigua, i cerca una rel indoeuropea comú, “seng-, sant-, sent-“ utilitzada durant mil·lennis per a designar depressions, zones pantanoses, d’aigües residuals i estancades. I la segona part del topònim correspondria a la rel ‘tur-‘,i la seva variant ‘dur’, característica de ‘fonts’, ‘torrents’ i ‘rius’; en general d’aigües que es mouen ràpidament o amb força. És la rel responsable, segurament, del major nombre d’hidrònims peninsulars (Turia, Urumea, Uria, Duero, etc). A Pollença tal vegada podríem associar Santuïri a la depressió on conflueixen totes les solanes i sèquies, i l’inici del nou torrent anomenat “El Rec”.

La resta de variants del topònim, com ara Son Tuiri, o Son Toviri, no són altra cosa més que confusions, falses interpretacions, producte del llenguatge vulgar. En fi, un topònim que dona molt de sí i sobre el qual encara no s’ha dit la darrera paraula.

Juan M. Torres Velasco
jmtorres953@msn.com

785total visits,1visits today

gif ANIMADO Volar-e