NEGRE DAMUNT NEGRE

Escenari negre, vestuari negre… comença Neus Català, un cel de plom, l’obra de teatre dirigida per Rafel Duran que ahir es va posar en escena a la Fira de Teatre de Manacor.
Mercè Arànega és la cara i les mans, però sobretot, la veu de totes les dones que varen viure allò que és pitjor que una no-vida, que varen patir l’atrocitat de conviure amb la por i la mort. Ella representa l’activista, la reportada, la lluitadora… Neus Català, la dona que una vegada va fer vessar dues llàgrimes a un agent de les SS, la dona que mai no va plorar davant un nazi…
La veu greu, a vegades crispada, a vegades abatuda, gairebé sempre serena de Mercè Arànega va relatant els primers records de la infermera rebel durant la República, la tasca d’activista durant els anys de la guerra europea fins que arriba el moment de la detenció, una detenció en què, a més dels compromesos com ella, hi havia gent com aquell pagès que passava pel lloc equivocat, en el moment equivocat. I, a partir d’aquí l’horror, l’horror i la fortalesa d’una dona, que en aquell moment no ho sabíem, però que va travessar la frontera de França amb 180 infants, que va lluitar per ells… i que mai no ha abaixat la vista.
A partir d’aleshores, les vivències són cruels, despietades… la mort fa renou de cadenes que s’arrosseguen pel terra i la por és silenci; la barbàrie és una injecció esterilitzadora, és l’engany entre les deportades per una doble ració d’aigua bruta… però és també l’amistat, el vincle entre dones rebels, valentes i fortes, capaces de sobreviure i de defensar els seus fins a guanyar-se el meritori títol del “comando de les gandules”… és també la tendresa d’entonar una cançó plegades… i, sobretot, és també el riure… l’espontaneïtat d’una pallassada…
Tanmateix, però, l’infern no té data de caducitat. El 5 de maig de 1945 és un dia ple de llum, que esdevé una data plena de fosca. En qualsevol cas, significa l’inici d’una nota etapa, una etapa en què, des de l’exili, Neus Català, de manera conscient i inconscient, pateix les conseqüències d’haver estat condemnada a treballs forçats i a allò que és pitjor que no viure, estar a diferents camps de concentració. I, amb una fortalesa suprema, Neus Català se supera a ella mateixa i viu per donar veu a totes les dones.
Tot plegat és Neus Català, un cel de plom; les espurnes de la vida d’una lluitadora, l’homenatge a aquelles dones oblidades pels oblidats. Una història que és difícil d’escoltar per tant dolor, una història que fa mal, molt de mal, però que és necessària de sentir i, sobretot, que ni hem d’oblidar ni s’hauria de repetir (i això és el més trist de tot, quantes Neus Català pateixen l’horror de la bestialitat humana ara mateix?)

Eva Cerdà

42total visits,2visits today

gif ANIMADO Volar-e