MIQUEL BOTA TOTXO. POETA

202
El poeta Miquel Bota Totxo, a principis de la dècada dels 70.

Home polifacètic, Miquel Bota Totxo va dedicar temps i esforços a allò que es pot englobar en un sol mot: la cultura. Ahir, recordàrem la faceta teatral a partir de la sarsuela Somnis de Pescador i abans d’ahir, la persona.

Per damunt de tot, Miquel Bota era escriptor i, sobretot, poeta. De fet, si bé va conrear gèneres tan distints com el teatre o el periodisme, va escriure abundant poesia, versos amb els quals va rebre importants premis com el Ciutat de Barcelona de 1965 o la Rosa de la Pau de Castellitx (Algaida), entre altres.

Entre els títols de poesia publicats de Miquel Bota Totxo, hi ha Cursa de Braus (1966), A Ritme d’hores madures (Premi de poesia, Ciutat de Barcelona. (1965), Poesia en Imatges (1966), el poemari Torxes de Pau (1979). il·lustrat amb dibuixos del famós artista italià, Aligi Sassu, i Poesies i dibuixos de 200 homes del món (1988)

La millor manera de recordar Miquel Bota Totxo és a través d’alguns poemes escollits més pel seu valor biogràfics, tots estan vinculats a persones i fets representatius de la seva vida, que pel seu valor literari.

PUBLICITAT

Així ens trobam amb aquests versos del Miquel Bota Totxo, jove que canta a la vida que s’obre al davant:

JOVENTUT

Per la joia d’un cantar
s’enceta la meva vida,
joventut, alba garrida,
que al fogir no saps tornar.
Calze coral on beuria
el do de l’eternitat,
joventut, flor exquisida,
joventut, i m’has deixat.
Joventut la que voldria
per embarcar-me en l’espai
i volar de nit i dia
el vol que no acabi mai.

Miquel Bota Totxo de jovenet.

O de persones importants en la vida de qualsevol infant com la padrina, amb aquesta sentida elegia, quan l’àvia els va deixar.

ELEGIA A LA MEVA ÀVIA

Cançonetes, bé en sabia
d’amor, de fe i de virtut
la meva àvia, que al cel sia,
la meva àvia que he perdut.
I tanta d’amor posava
als rallers que, el seu cor,
quan qualque flor s’esfullava
no podia aturar el plor.
Quan la lluna clarejava
escapant ses meravelles
i sa claror es filtrava
dins nostres cors purament.
Dintre una aurora d’estrelles
on brillava l’or-i-argent
la meva àvia se n’anava.
Ara, abraçant el dolor
que se mescla amb el fulgor
del firmament coronat,
i entre la flaire i encants
del vell corral on solia
passar el temps mai comptat,
s’ouen més vies que abans
les cançons que ella sabia.
I els plaents i bons ocells
besant qui besa els clavells,
ja s’han après la tonada
de la més dolça harmonia,
i en vol d’amor, cada dia,
pel cel blau l’han refilada.
¡És l’eterna lletania
de l’ànima ja salvada!

I si la padrina li va ensenyar tantes coses, el pare també fou guia de Miquel. Vet ací una semblança del pare i de la família Bota Totxo, a partir de quelcom tan quotidià com les cadires d’un L’Alhambra, bar de referència situat a la plaça de l’Almoina.

LES CADIRES DE L’ALHAMBRA

Mon pare, quan l’any catorze,
d’Amèrica retornà,
l’any trist de l’odi entre els pobles,
de la guerra mundial,
la idea dugué a Pollença,
que aquí en fet la transformà
el Mestre Joan Poquet,
hàbil fuster acreditat
i amb la fusteria oberta
al carrer d’En Joan Mas;
la idea un poc atrevida,
emperò bona i normal,
la de fer unes cent cadires
per a les taules del bar
que amb el cor ple d’esperança,
el meu pare inaugurà
a la plaça de l’Almoina
amb ànsia i fidel afany
de fer feina cada dia
ben al recer de la pau.
La idea el fruit madurava
i prest mon pare es casà
i, el pas del temps vàrem néixer
jo i els meus quatre germans.
Ma mare nom Catalina,
mon pare Sebastià.
Ja som set obrint les portes
i el cor de la nostra llar.
Prosperà així la família,
mon pare seguí endavant.
Parlava el francès amb joia,
i l’anglès i l’alemany.
Els estrangers que la Vila visitaven, tots al bar
de mon pare, amb complaença,
arribaven a parar.
Les cadires eren joies
per aquells parroquians.
Les cadires de l’Alhambra
són cadires d’artesà,
fetes d’un fuster de seny,
Mestre Joan Campomar.
Les cadires de l’Alhambra,
d’estil californià,
però fetes a Pollença
de bona fusta i a mà;
fan bon seure, són cadires
que ajuden a reposar;
ón cadires que decoren
perquè tenen el seu art,
amb barrerons fent esquena
i el seient apropiat;
són airoses i són sòlides
i de molta utilitat,
solidesa que no minva
la seva comoditat.
Les cadires de l’Alhambra,
d’estil californià,
són d’essència pollencina,
d’aire tradicional.
Ja ho digué amb la veu de l’ànima
Mestre Joan Campomar:
- “Les cadires de l’Alhambra
no perdran el nom ja mai”.

I, per suposat, l’esposa: na Maria Perelló Siquier, amb qui es casà l’any 1955 i amb la qual compartí vida, projectes i il·lusions.

JO VOLDRIA…

Jo voldria ésser el sol
que dóna llum a ta vida
per filtrar-me dins ton cor
i fer-hi estada infinita.
Beure a l’alta font
voldria
del teu amor;
guariria
del mal que brollant en plor
em martiritza,
tan sols
que els teus ulls que el so espillen
m’il·luminessin el cor
que ara l’oblit esclavitza.
Maria Perelló i Miquel Bota vora la cisterna del Puig.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT