MARTÍ “PERICO SERRA”: EN AQUELLES PATRONES EL PROTAGONISME EL TENIA LA MÚSICA

181

Joan Martorell

El programa de festes de la Patrona 2019 ha anat dedicat a les “Verbenes” que, fins als anys 80 tingueren un protagonisme cabdal en el programa de les festes. De fet fins al 1979 l’Ajuntament regalava entrades per a aquestes revetles, als que es vestien de moros i cristians al Simulacre, per incentivar així la participació a aquest acte, llavors secundari.

D’altra banda, les representacions teatrals d’obres pollencines com “Amor de Pagesia” o “Somnis de pescador” també tenien un lloc molt important dins el programa d’actes patronal. Martí Torrandell “Perico Serra”, bé com a membre d’un dels grups més importants dels anys 60 i 70, o com a actor d’aquelles obres teatrals, fou un dels protagonistes més destacats d’aquelles Patrones. Ara, en Martí “Perico Serra” acaba d’editar un disc amb sis cançons escrites i compostes per ell mateix. Per tot això era el moment de fer una entrevista a aquest polifacètic personatge de les revetlles pollencines.

– Acabes d’editar un disc titulat “Els nostres nets”. Quina és la història darrere aquestes cançons?

Aquest disc simplement és una il·lusió de la meva vida. Ja tenc 76 anys i tenia ganes de tenir editades les meves pròpies cançons. Quan varen néixer els nets, sa mare em va dir “si has fet una cançó a ma mare n’hauràs de fer per als nets”, i un dia m’hi vaig posar. Clar, quan la vaig tenir feta vaig tenir ganes de gravar-la, i per completar el disc vaig cercar altres cançons que tenia dins el calaix i que havia escrit al llarg de la meva vida.

I així sortiren aquestes sis cançons, entre elles “El candidat”, que la tenia escrita de l’any 1979 i fins a pràcticament gravar el disc no li vàrem trobar la música adient. La cançó parla d’un tipus de polític que hi havia en aquell temps de Transició. També n’hi ha una altra que es titula “A una Fada” que conta una cosa ben real. “Niña” és una altra cançó que vaig estrenar el 1963 i que en aquell moment la vaig titular “Toña” i estava dedicada a una al·lota amb la que jo anava. Quan la vaig cantar se’m va criticar per parlar així d’una relació, però com que era aferradissa, l’endemà vaig veure un al·lot que la xiulava i ja em vaig sentir satisfet. Hi ha una altra caçó dedicada a Joana quan la vaig conèixer… El disc és com un resum de la meva vida.

– Qui éreu “Los Dariant”?

Vàrem començar “Los Dariant” l’any 1963. Érem en principi en Toni “Dionís”, en Biel Perelló, en Pedro “Punta”, en Joan “Anguiler” i jo. Dúiem un instrumental bastant variat, ja que llavores l’electrificació era molt incipient, l’amplificació era de 60 wats màxim. Teníem saxo alt, saxo tenor, flauta, clarinet, contrabaix, bateria, guitarra i piano. Tot d’una ens contactaren a tots els bons hotels d’aquí, fins i tot a l’hotel Formentor. Tocàvem al Simar, Daina, al Molins, l’Illa d’Or… Això ens permetia fer nou mesos de feina.

El 1967 mon pare es va posar malalt del cor i jo vaig haver de triar entre seguir amb el seu negoci o continuar amb la música, i vaig decidir deixar el grup. Tot i això els Dariant continuaren 13 anys fins al 1977, tot i que després ens hem reunit algunes vegades per fer concerts benèfics. A un d’aquests concerts el batle Miquel Oliver ens va convèncer perquè tocàssim per la Patrona. Era el 1992.

– Ja el 1992 teníeu molta experiència tocant a “verbenes” de la Patrona?

Jo crec que “Los Dariant” han tocat a totes. Vàrem compartir escenari amb “Claudya con Ramon y sus showmen”, “Los Españoles”, “Los Javaloyas”… En aquells anys el més important per a la gent a les festes era el conjunt que havia de venir. Record que quan va venir “Pier Canto et ses ricachas” va ser gros, eren uns francesos, músics formidables, que venien d’Argèlia. En aquelles patrones el protagonisme el tenia la música. Avui dia la patrona se centra més en els actes purament pollencins.

A més, el dia 1 d’agost no hi havia “verbena”, hi havia ball de pagès i la gent se n’anava a dormir prest per aixecar-se per veure l’Alborada. Les “verbenes” es feien el dia de la Patrona i els que venien després.

– Com començares a cantar?

A ca nostra no s’acabava mai cap festa que no cantàssim. Mon pare i ma mare tenien molt bona veu. Quan a Pollença va venir “Gerry Dem et ses ricachas” (després es va dir Pier Cantó)per primera vegada, es va fer un avanç de les festes al Club Pollença i varen convidar a gent del poble a cantar. En Pedro “Lloro” en aquell temps estava molt dins el món de la música i el varen convidar. Va ser ell que va dir que jo també cantava. Aquella festa la varen retransmetre per la ràdio i va resultar que vaig agradar molt. L’endemà vaig anar al Cor per cantar, com sempre, i em feren solista. Després em varen dir de participar a un concurs de música de Ràdio Inca, i vaig guanyar el primer premi de cançó melòdica.

– Al programa de la Patrona es conta l’anècdota del Duo Dinámico. Vàreu tocar aquell vespre?

No, era un any abans que es formàs “Los Dariant”. Va passar que vingueren el capvespre i feren el xou d’anar fer una copa el Juma. Les xiques, totes pendents, els al·lots, tots gelosos… comencen a tocar i per acabar-ho de rematar diuen “esta canción la dedicamos a la caballeria rusticana de Pollença”. Vatuadell, me’n record que vaig veure passar una lletuga i tot!

Quan jo vaig guanyar el concurs de cançó melòdica de Ràdio Inca a la plaça de toros, El Duo Dinámico i en Lucho Gatica eren les dues estrelles convidades. El Duo Dinámico em varen sentir i em varen dir “Chico, eres muy bueno tu”. A aquell festival hi va venir molta gent de Pollença a veure’m i clar, quan després vàrem formar Los Dariant, la gent ja ens estava esperant. Al primer concert sortírem amb un esmòquing vermell, calçons beix, una corbateta… ni que hagués vengut n’Oscar Peterson hauria generat tanta expectativa.

– I no teníeu fans embogides com els Beatles?

No tant com els Beatles, però als hotels venien nines a ajudar-nos a entrar els aparells.

– Amb tota la gent important que us veia als hotels, mai et varen oferir sortir a fora?

Un dia, tocant a Formentor em varen convidar a seure a una de les taules del públic, la qual cosa estava prohibidíssima, els músics no es podien asseure a les taules. Els que em convidaren era un productor de la BBC i l’altre el president de l’American International Pictures de Hollywood, volien que anàs a fer una prova a Lisboa amb l’orquestra de Teddy Reno per, si sortia bé, fer una un show amb ells. Però entre ma mare, que feia poc temps que havíem format Los Dariant i que realment mai he tengut grans aspiracions, no hi vaig anar.

Per cert, nosaltres fórem els primers d’Espanya en estrenar “Sapore de Sale”. Una amiga nostra va anar a Itàlia i em va escriure una postal on em contava que hi havia una cançó que feia furor i em va dur la partitura. Per la Patrona que compartírem escenari amb los Javaloyas la tocàrem i ells mateixos ens van demanar d’on l’havíem treta, perquè no l’havien escoltada mai.

– Vàreu viure de ple l’època dels “picadors” i si els cambrers tenien èxit, essent músics havia de ser gros…

No tant, perquè els cambrers eren cada dia al mateix hotel i nosaltres anàvem canviant. Però bé, qualque cosa agafàvem.

– Tornant enrere en el temps. Que recordes de la teva infància?

Nosaltres teníem una fàbrica de ràfia i espardenyes al carrer Monti-Sion. Exportàvem a Euskadi, per la Costa Brava… Jo em vaig criar en aquest món, però vaig començar a solfeig i piano amb en Jaume Ballester i després va venir una professora catalana molt bona que es deia Pilar Sagarra i em vaig posar amb ella. A piano tot eren nines, però a jo em varen posar al piano perquè era coix i tanmateix no podia anar als cercaviles. Després em vaig posar a estudiar de pèrit mercantil i després vaig anar a fer feina al taller de ràfia i vaig abandonar la música.

– Què et va passar a la cama?

Vaig tenir pólio amb 10 mesos. Llavors havia sortit encara la vacuna.

– Ser coix creus que ha tingut a veure amb la teva passió per la música?

Jo no podia ballar. Des dels 15 anys fins als 18, que vaig destacar amb la veu, fèiem reunions a cals amics amb discs de vinil de 45 rpm. Fins i tot l’Ecònom es va posar amb nosaltres perquè no veia bé aquelles reunions. A aquestes trobades jo era el que posava música i els altres ballaven. Ho vaig passar un poc malament, però llavores vaig començar a cantar i ja sempre me n’he fotut de la cama.

– I com tornares a fer música?

En aquell temps es feien uns espectacles de varietats que es deia “Fiestas en el aire” i a nosaltres ens va pegar per fer una d’aquestes “Fiestas” a benefici del Puig i li posàrem de nom de “Xarxes Club presenta su gran show” al Capitol. N’hi havia un que ballava, un altre que contava xistes i nosaltres se’ns va ocórrer muntar una orquestra, i férem Los Dariant. Omplirem cada dia durant 6 o 7 dies. Entregàrem al Puig, després de fer un sopar per als 50 participants, 45.000 pessetes, que era una doblerada! en aquell any 1963. Vaig estar amb el grup 4 anys i després ho vaig deixar perquè mon pare es va morir i havia de triar el meu futur. Després pràcticament vaig deixar la música i vaig ampliar el negoci familiar. Vaig posar una tenda al Moll, ens vàrem posar a vendre mobles de vímet, catifes…

– I la fàbrica de ràfia?

Vàrem deixar de fer ràfia un poc abans que es morís mon pare. La ràfia a Pollença va anar en decadència perquè va tenir uns competidors molt forts a la part d’Alacant, on la mà d’obra era molt barata. A més aquí havíem d’importar la matèria primera i després havíem d’exportar el producte. A això hem d’afegir que va haver-hi el boom del turisme i els treballadors quan començava la temporada turística et deixaven i et quedaves sense personal. I això va ser la mort de totes les fàbriques de ràfia del poble.

– Una altra faceta teva és la d’actor…

Jo era membre d’Art i Joventut, que crearen entre en Toni March, en Ramon Reig, en Peyró… Vàrem fer una obra de Juan Bautista Priestley que es deia “Llama a un inspector” que vaig dirigir i interpretar. Després férem “Los huevos del avestruz” que es deia teatre de Boulevard, precursor del vodevil. Aquesta obra durava una hora i tres quarts, i excepte 10 minuts, la resta de l’obra jo estava damunt l’escenari. Vaig disfrutar. Després férem “Somnis de pescador”, jo feia de don Toni. Una altra vegada férem n’Aineta, on jo feia de Gabriel. A l’obra “Joaquín…” vaig passar molt de gust perquè jo feia de mestre Antoni i na Maria Vives feia de madò Bel, i ens vàrem compenetrar molt com a parella teatral.

– Totes aquestes obres tenien molta fama en aquell temps.

Pensa que només hi havia dues cadenes de televisió, la Primera i l’UHF. Per exemple n’Aineta, que la férem per la Patrona, l’haguérem de representar quatre vegades.

A més jo era membre de la comissió del cine amateur, que feia un Festival de Cine Amateur.

– També has fet cine?

A la pel·lícula Albercuix faig de batle.

– Ja per acabar hem de xerrar de Caixa Colonya…

Jo he estat president de Colonya 18 anys i mig. A més durant 15 o 16 anys també vaig ser president de la federació Balear de Caixes d’Estalvis, que eren Sa Nostra i Colonya. També vaig estar 14 anys a la comissió de control de CECA (Confederación Española de Cajas de Ahorros) a Madrid. Ara queden 2 caixes, però llavores n’hi havia 47. També em concediren una vegada la “Medalla al mérito del ahorro”.

– Deu ser una satisfacció molt gran tant per tu veure com Colonya ha estat, juntament amb Caixa Ontinyent, les úniques que han sobreviscut a la crisi.

Estic molt satisfet. Quan xerr de Colonya encara ara sempre dic noltros. Comprendràs que per jo és un gran orgull. Vàrem haver de lluitar molt, perquè érem una caixa petita. Totes les altres que hi havia petites varen ser les primeres que varen desaparèixer.

– I com a president quina era la teva funció?

La funció d’un president no és executiva, però ha de vetllar pel bon funcionament i representar la Caixa a tots els actes. Sempre procurava anar-hi dues hores o tres diàries de dilluns a divendres. Així i tot vaig haver de fer coses que no sempre són agradables. Però estic molt satisfet d’haver estat a Colonya i si pogués tornar enrere, tornaria a ser president de Colonya. Durant tots aquests anys he tengut uns consells d’administració que m’han ajudat moltíssim i mai m’han donat problemes. A més, quan jo hi era va ser quan per llei s’hi incorporaren representants polítics, però mai va haver-hi politiqueig, mai va haver-hi cap frega. Estim Colonya.

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of