MARIA “DE LA CASA DE LA VILA”: HE VISCUT UNA VIDA QUE NO ERA DEL MEU TEMPS

532

Joan Martorell

Avui volem xerrar amb Maria Martorell Palou “de la Casa de la Vila” una dona sorprenent en molts d’aspectes. Na Maria confecciona vestits, broda, fa rams, llegeix i té una memòria i una facilitat de paraula espectacular. Sobretot si tenim en compte que està a punt de complir 95 anys. Però superada aquesta primera impressió, encara sorprèn més el relat de la seva vida. Una història vital que, com ella mateixa reconeix, ha estat fora del seu temps. Mestra i empresària, el seu gran mèrit ha estat fer el que ha volgut amb la seva vida, quan això per a una dona, en l’època que ha viscut na Maria, és una vertadera proesa.

– Què recordau de la vostra infantesa?

Jo vaig néixer l’any 1924 a la Casa de la Vila, perquè mon pare era el saig i teníem casa-habitació. Estava al cap de cantó que un temps li deien la llimonera. Allà on hi ha ara les oficines de l’Ajuntament hi teníem gallines, i tot el que ara és l’aparcament, era el nostre corral. Aquest corral donava a la presó de Pollença. Record que en Martí March “del Molinet”, pare de l’actual batle, hi feia les pràctiques d’advocat amb el seu tio, que era el secretari del jutjat. Això, supòs, que li va donar experiència per després ser batle.

– El temps que vivíeu a l’Ajuntament va haver-hi la República i la Guerra Civil…

Primer va venir la república i era una cosa normal, moderada… però després va entrar un govern que li deien el Frente Popular, i eren republicans però extremistes d’esquerra. Com que mon pare era bastant polític i de dretes -que es ficava on no li importava, perquè un empleat de l’Ajuntament ha de mirar i callar- mos volien treure de l’ajuntament. Però el saig tenia empriu a viure-hit. Record que la porta de ca nostra estava a un passadís que donava al corral dels presos. Per fer-nos por i que ens anéssim, ens tallaven la corda amb què tancàvem la porta. Mon pare dormia amb una escopeta preparada. Després ja va venir la guerra civil. Record que ma mare i mon pare varen cedir l’habitació als dos tinents que hi havia de guàrdia: el tinent Ordovás i el tinent Jordana. Record que es torcaven les botes amb la vànova blanca i jo li deia a ma mare: “no els faceu la vànova neta, que són uns porcs”. Hi havia una cançó que deia “Somos la Falange de Pollença, la que manda el teniente Ordovàs, quedamos toda la lucha y no retrocedemos jamás”.

– I on estudiareu?

De nina vaig estudiar sempre a Pollença. A l’institut Guillem Cifre de Colonya tot eren al·lots, i les primeres al·lotes que entraren foren na Maria “de cal metge”, i amb ella, na Rosa “de Can Damià”. Després ja vaig entrar jo. Tenia devers 14 anys i vaig poder estudiar gràcies a una beca de l’Ajuntament que em donaren perquè mon pare era el saig. I vaig aconseguir mantenir-la tot el temps. Sort d’això, perquè en aquella època, anar a l’institut valia molts de doblers.

– I anàveu nins i nines mesclats?

No, anàvem a classes separades. El pati era per als al·lots, i noltros jugàvem al carreró. Les sales d’estudis també estaven separades. Però així i tot ens denunciaren! I això ho vull destacar. Ens feren anar a Sant Jordi, i els professors de l’institut venien a fer-nos classe maldament només hi haguera una nina a l’aula. És d’agrair, perquè tots els professors tenien altres feines. Dos d’aquests professors eren capellans, un era Ramon Cifre “Rotllet”, que feia llatí, i l’altre Bartomeu Torres, que era el vicari del Moll.

Però tot i això puc dir que vaig tenir una joventut molt avançada. Fèiem estades de 10 o 15 dies a la casa del Puixet de damunt la teulera de Formentor, que era de n’Ignasi Rotger-Villalonga. Allà estàvem mesclats al·lots i al·lotes, tot i que dormíem a llocs diferents. És curiós perquè ningú mai ens va criticar per això, i els capellans ho sabien! Jo coneixia molt la família Rotger, perquè anava a fer-hi net, i per això em deixaven convidar les amigues que volia. A Pere Antoni Rotger-Villalonga, que era un poc “burrot”, li dèiem el tio. Ell va ser molts d’anys Joan Mas.

– I després us féreu mestre?

En aquell temps va sortir un decret com mentre els batxillers aprovant la revàlida, podien fer les assignatures pròpies de magisteri, que eren músiques, religió i pedagogies. Però era molt difícil. Venien llicenciats de Barcelona per examinar-nos. Fèiem molts exàmens escrits i orals i passava molt poca gent. De les de Pollença només passàrem na Lita Llaneres i jo.

Devia tenir devers 19 anys i vaig fer oposicions a mestre. Les vaig treure a la segona, però vaig quedar la primera de les Balears. Tot i això, m’enviaren a una escola de Sant Climent, a prop de Maó.

– I com va ser anar a Menorca en aquella època?

A Menorca hi havia uns costums molt diferents d’aquí, i a jo em va venir de nou. Quan ma mare va venir li deien, “aquesta filla seva és molt feinera!”, perquè no se’n podien avenir que jo fes net a l’escola. I és que allà hi havia costums angleses i les dones eren molt més senyores. Allà, les dones no anaven a la pagesia. És més, allà no emblanquinaven… pintaven! I no pintaven les dones, ho feien els homes!

– I després de Menorca, on anàreu?

Després de Menorca m’enviaren a Son Berga, una escola rural de Sant Llorenç des Cardassar. Allò era una casa de pagès i jo hi vivia. Per cert, que l’any de la neu em va agafar allà, i sort que tenia mistos i llenya, perquè com que no tenia aigua, vaig poder beure fonent la neu de defora.

Tenia una moto amb la que anava de Pollença a l’escola de son Berga, feia 60 km. Per anar més còmoda em posava calçons, i la gent dels pobles per on passava sortia de les cases per veure’m, perquè era molt sorprenent veure una dona amb moto i calçons.

– Vós éreu una dona moderna. Mai us sentíreu perjudicada pel fet de ser dona?

Mai. La gent d’allà comprenia molt bé que em posàs calçons perquè arribava engalavernada de fer tants quilòmetres amb moto.

– I quan arribàreu a fer de mestre a Pollença?

A Pollença era molt difícil trobar plaça de mestre, perquè tot se n’ho duien les monges. Aquí hi havia les monges riques i les pobres. Les riques eren les de Sagrats Cors, que havien de menester dot. A jo, per ser mestre m’estiraren, però no ho vaig voler. Les pobres eren les de la Caritat, i eren les que posaven injeccions.

Sigui com sigui, després de voltar molt, amb més de 40 anys, vaig trobar plaça a Monti-Sion. I aquí vaig estar molts anys.

– A més de professora, també heu estat empresària…

Ma mare ja era brodadora, i jo vaig aprendre a cosir de petita. Quan feia de professora a Son Berga tenia el problema que les nines no em venien a escola perquè anaven a fer feina a tallers de roba clandestins i se’m va ocórrer muntar un taller a l’escola. Fèiem bruses brodades. Li vaig dir a na Maria “Roqueta de can Huguet”, que tenia una botiga i una tenda de souvenirs, si podia vendre la roba que confeccionàvem. Després repartíem els beneficis amb les famílies de les nines. Les dones dels altres tallers m’arribaren a denunciar, perquè deien que anava nedar en hores de classe, però el motiu real és que jo pagava millor a les nines que elles. El cert és que a jo m’agradava molt nedar i ho feia tot l’any. Quan estava allà, cada dia anava a nedar a Porto cristo.

Aquell taller va ser el començament de Casa Maria, les tendes que vaig tenir aquí al Calvari i al Moll. Jo tenia vint-i-pocs anys.

– No heu tengut mai problemes pel fet de ser dona a l’hora de ser empresària?

Hi havia una llei per la qual els homes podien vendre les propietats de la dona sense el seu permís, però la dona no podia vendre res sense el permís de l’home. Però jo, tanmateix, sempre he estat fadrina i per això no he tengut cap problema.

– Heu fet roba per senyores i gent important…

Venien senyores de l’hotel Formentor a Pollença per comprar roba a Casa Maria. Record la soprano Helenita Olivares, que va comprar una casa a la Font. Li vaig fer un vestit de mocador de pinyetes. Una vegada, una senyora va venir aposta d’Itàlia perquè li eixamplàs un vestit.

He fet molts de vestits de nit, mocadors de pinyetes, mocadors de pagesa d’ovella merina…

– Creis que el poble ha millorat?

En segons quins aspectes, sí. Però abans hi havia més esperit de poble, era més familiar, tothom s’ajudava i ningú mai havia de tancar la porta. Ara t’entren a robar. Tot te bo i clovella.

– Estau satisfeta de la vida que heu tingut?

Sí… però trob que 95 anys comencen a ser massa.

– I no us en penediu de res?

No. No m’he casat, però no m’ha fet falta. No he hagut de dependre de ningú. Sempre he estat molt independent… Crec que he viscut una vida que no era del meu temps.

gif ANIMADO Volar-e

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of