MANUEL RULLAN: NO DEIXARÉ MAI DE VENIR A POLLENÇA

1746

L’empremta que el doctor Manuel Rullan ha deixat a Pollença després de 27 anys és tan grossa com la que Pollença ha deixat en la seva persona. Tot i això, després de tots aquests anys, ha decidit traslladar-se al centre de salut de Sóller, molt més a prop de la seva actual residencia. El dia 15 de novembre un grup d’amics i treballadors del PAC li ferenun sopar homenatge al Club Pollença i mentrestant a PUNT iNFORMATIU aprofitarem per fer-li una entrevista i xerrar de tot, i un poc més.

– Què feia abans d’arribar a Pollença?

Tenia una beca i estudiava dermatologia a l’Hospital General amb el doctor Raimundo Reus. Després d’estar dos anys allà el doctor Reus va morir de càncer i jo vaig quedar orfe, vaig perdre la passió. Un moment donat m’oferiren passar a ser metge de poble, que era una de les coses que més em fascinaven d’aquest ofici. Un dels pobles que em donaren a triar va ser Pollença. Així que vaig deixar dermatologia, vaig deixar els hospitals, que em semblaven molt freds i vaig venir cap aquí. Alguna cosa d’aquest poble em va resultar molt atractiva. No sabia si eren les festes, la gent…

– En quines circumstàncies va arribar a Pollença?

Vaig venir fa 27 anys just quan es va obrir l’actual centre de salut en substitució del doctor Joan Franc, que es jubilava. En aquell temps hi havia en Daniel Ballester, el doctor Prats, el doctor Boladeres… Abans d’obrir el centre de salut els metges passaven consulta a ca seva, i a la meva arribada s’organitzaren les consultes, es va posar un servei d’urgències més normalitzat.

Quan vaig arribar vaig fer el que sempre havia volgut fer: venir a viure aquí i compartir la vida amb els pollencins. Record que els meus companys de professió em deien que no podia viure al lloc on feia feina perquè la gent sempre m’estaria al darrere, però a jo mai m’ha molestat.

– I l’aturaven molt al carrer a fer-li consultes?

Tenc un parell d’anècdotes bones en aquest sentit. Una vegada pujava pel carrer del Jonquet amb uns amics i jo duia una de les anses d’una paella per 16. En aquell moment surt un pacient d’edat que m’atura i em demana: “Doctor, les pastilles que em va donar, les he de prendre totes!”. Una altra vegada a prop de Plaça vaig haver de muntar una consulta de dret perquè una persona em va aturar i em va fer una consulta, quan va acabar, una altra que estava esperant em va fer una altra consulta, i després una tercera persona també em va demanar una cosa! Però bé, a jo mai m’ha sabut greu ni m’ha incomodat.

– Què opinau dels pacients de Pollença?

Sempre m’ha cridat l’atenció la gent de poble que gairebé no ha sortit de Pollença perquè Pollença li basta. Són els pagesos que ens varen surar a tots, la gent senzilla que va fer una feinada i que gràcies a ells ara podem gaudir d’una vida. Són les persones que han viscut dins la natura i coneixen la natura. Som dels que creuen fermament que els pacients han d’estar ben informats de la malaltia que estan patint, i els pagesos sempre m’han entès a la primera, perquè el comportament de la natura a l’ésser humà és molt semblant del comportament de la natura al camp. Saben que la natura és incerta, que engana, com moltes vegades també passa amb les malalties.

– Heu trobat alguna cosa diferent del caràcter dels pacients pollencins?

Sí. Primer de tot el caràcter de força. Els pollencins i les pollencines són forts de caràcter, són determinats… poques vegades he vist un pollencí derrotat. La Patrona, crec, és una manifestació d’aquesta força. A més, crec que és un poble intel·ligent, culte i amb sensibilitat. A Pollença he conegut tot un catàleg de personalitats, cada una més rellevant. Des d’un artesà que fa coses petites simples, però les fa amb virtuosisme, fins a grans emprenedors, que imbuïts per l’esperit de Guillem Cifre de Colonya i de Costa i Llobera han fet grans coses.

– I durant aquests 27 anys ha vist canvis en les malalties?

Jo crec que bàsicament venen per les mateixes coses, el que passa és que amb els anys hem après a afinar molt més els diagnòstics. Ara diagnosticam coses que abans no es trobaven.

– Una cosa que, per exemple, ara se’n sent a parlar molt és de l’abús dels antibiòtics?

Jo pens que els antibiòtics ens han allargat la vida i, tot i que sovint se n’ha fet un ús indiscriminat, ens han tret de molts embulls. No veig que l’ús dels antibiòtics hagin influït negativament en res. També crec que aquí els factors de risc cardiovasculars es controlen bé gràcies a la feina dels meus companys. De fet crec que seria interessant mirar quina és l’esperança de vida dels pollencins els darrers 25 o 30, per què em fa la impressió que pot ser superior a la d’altres indrets de Mallorca.

– Un metge de família necessita molta psicologia?

Més aviat és necessària la connectivitat amb el pacient. El pacient ha de reconèixer que el metge vol connectar amb ell. Quan hi ha connectivitat és quan l’acte mèdic és més eficient. L’interrogatori en medicina és importantíssim.

– Heu contat anècdotes a defora de la consulta, però en aquests 27 anys també li en deuen haver passat moltes a la consulta?

Moltes. Estic agraït a Pollença tots els obsequis que m’han fet, però un de concret em va parèixer molt curiós. Un dia amb una consulta amb un matrimoni de Pollença vaig sentir el renou d’una pedreta que havia pegat a la finestra, que estava a gairebé 2 metres del terra del passeig. Em vaig girar i no vaig veure res, però després vaig sentir una segona pedreta i ja em vaig aixecar a mirar. Va resultar que era un pacient que em diu: “agafa això, agafa això…”. Ho vaig agafar entre els barrots de la finestra i ell se’n va anar deixant-me allà amb el seu present. Va resultar que eren dues llampugues de dos pams! Quan em vaig girar, vaig veure el matrimoni que tenia a la consulta que em mirava sorprès i a jo no se’m va ocórrer res més que dir: “No sabeu com es pesca aquí!”.

I aquest n’és només una, però n’hi ha moltíssimes més. Les hauria d’haver apuntat totes, perquè hi ha pacients realment genials. Sempre he considerat una victòria que entri un pacient preocupat a la consulta i en surti rient.

– Com heu vist l’evolució del PAC de Pollença durant aquests 27 anys?

L’obertura del PAC va començar marcada per la coordinació del doctor Fuster que ens va imprimir una manera de ser a tots els que hi fèiem feina, i, sobretot, als que varen venir després i que són els que ara hi fan feina. Una filosofia basada en la implicació del metge amb el pacient, i no practicar mai el “passa tu”. Aquest és el principal canvi que he vist a aquest lloc de feina que té un ambient laboral excepcional. Això és nota quan ve un metge extern, que generalment ve crispat perquè ve de patir a altres centres de salut, i quan fa un mes o dos que són aquí, ja han canviat el cantet, ja s’han relaxat i veuen que el més convenient és practicar la medicina com es practica aquí, amb una implicació personal amb els pacients. És cert que de vegades hi ha un moviment de metges tan gros que no tenen temps a contagiar-se d’aquest esperit, però tots els que queden el temps suficient ho noten.

– I pel que fa a la infraestructura, creus que és suficient?

És molt millorable, òbviament. Però bé, hem après a viure amb ella i no ens queixam gaire. El que ens importa a nosaltres és avançar en tenir recursos tècnics. Ara per exemple tenim un aparell d’ecografia que cada vegada l’estem rendibilitzant més. Això ha estat una millora per al poble perquè hem avançat en el diagnòstic de coses molt greus. Abans, entre que s’havia de fer l’eco a fora i havien d’anar a un especialista, el diagnòstic es podia demorar sis mesos, i ara és immediat.

– Però veis necessària la construcció d’un centre nou?

Sí. A jo em sortia floridura del recó de la consulta! Jo esperava a veure si sortien picornells de d’humitat! A més l’espai és minso, no és suficient. Port ser es podria ampliar el que hi ha, però no és mala idea fer-ne un de nou. Qualsevol cosa menys continuar així.

– Ara que ja no estàs a Pollença et pots pronunciar sobre la polèmica d’on ubicar el nou centre de salut.

Sincerament, el que estigui a una banda o a una altra no veig la diferència, ja que l’accessibilitat és gairebé la mateixa. Per ventura hi ha altres aspectes que jo no puc valorar sobre la conveniència que estigui a un lloc o a un altre. Em sembla tan bona idea de fer-lo a un lloc o a un altre. No tinc elements per decidir quina seria la millor ubicació, perquè estan totes dues tan a prop. El que convendria és fer via i deixar de marejar, ja que en un futur pròxim tendrem més serveis i necessitarem més espai. I no tendrem aquests serveis mentre no tinguem l’espai.

– Que és el que més enyorau d’ençà que vos n’heu anat a Sóller

Realment tot. Encara estic bastant desubicat. Allà hi ha un altre estil de fer medicina. M’enyor, m’agrada venir aquí veure la gent pel carrer, aturar-me a saludar i que em facin una consulteta. Avui ja n’he fetes tres (rialles); però, com ja he dit no em sap greu perquè consider que el coneixement no és patrimoni de ningú.

– Deu ser guapo veure créixer els pacients…?

Hi ha pacients que en un moment determinat tenien tota esperança perduda i les possibilitats eren cada vegada més minses, però pel motiu que sigui superaren aquell esdeveniment i vint anys després no han tornat a patir res. Pacients que encara venen per la consulta i feim unes rialles. Malauradament n’hi ha molts altres que ja ens han deixat.

– Tots aquests anys de metge, però fins ara no heu estat doctor.

Efectivament, perquè per ser doctor cal està doctorat. Encara que als metges ens diguin doctors no ho som, som llicenciats. Però jo, ara, també som doctor. Vaig llegir el doctorat abans de l’estiu a la UIB. He arribat al doctorat perquè un pollencí m’hi ha duit de l’orella. El doctorat versa sobre la diabetis. Em va semblar que un tractament concret anava bé per un problema de la diabetis i vaig voler aprofundir. Férem un estudi sobre més de 70 pacients de tota Mallorca i les conclusions es publicaren a una revista britànica d’alt impacte, la “Diabetis Medicine”.

– I ara que vos queda d’exercir?

Som injubilable. A més crec que hi ha hi haurà una crisi de metges i als més majors ens permetran seguir exercint. L’edat dorada dels metges crec que està entre els 60 i els 70.

– Perquè vos n’heu anat de Pollença?

Ara visc a una casa entre Sóller i Deià i seguir venint a Pollença era una pèrdua de temps, de doblers i un perill.

– Però vos tornarem a veure per Pollença?

No deixaré mai de venir a Pollença. De fet vindré els dijous horabaixa per passar consulta als pacients pollencins a la consulta de na Francisca, la fisioterapeuta de davant l’Ambulatori.

Leave a Reply

avatar
  Subscribe  
Notify of