MALLORQUINS I GARRUTS

250
A alguns pobles d'Alacant es fa sobrassada i es xerra amb article salat. Imaginau per què?

Pere Salas Vives

A principis del segle XVII molts de mallorquins decidiren deixar la roqueta per començar una nova vida a terres valencianes. En aquells temps Mallorca feia partiguera i, al contrari, la monarquia hispànica havia expulsat els moriscs el 1609 i a València sobrava terra i faltaven braços per conrear-la.

Aquest fenomen ha estat estudiat per un vilero, Antoni Mas, i un alacantí, Joan-Lluís Monjo Mascaró, que s’han preocupat per estudiar la repoblació valenciana per part de mallorquins i alhora les seves repercussions actuals. De fet, el més curiós de tot plegat, és que aquest fenomen encara ara es pot reconèixer geogràficament al País Valencià perquè una sèrie de poblets com són, sobretot, Tàrbena i Lorxa, però també al Pedreguer, els de la Vall de la Gallinera i alguns altres situats a la vall de Seta, especialment Famorca, tots ells pertanyents a la província d’Alacant, mantenen particularitats culturals (fan matances i sobrassada, per exemple) i idiomàtiques (parlen mallorquí en els dos primers pobles citats) que els diferencia de la resta del país. Són una mena d’illots de mallorquinitat cultural, avui en retrocés però encara vius.

De totes formes no hem de glorificar aquest particularitat folklòrica. Dels estudis dels esmentats autors ens queda una evidència clara: la supervivència cultural d’aquells mallorquins no va ser aliena al fet de la seva discriminació. En el folklore tradicional de la zona encara es ben evident aquest fet, que ha donat peu a gloses i dites populars que deixen els mallorquins més baix que la sola de les sabates. Passa gorrí, passa mallorquí es deia a Lorxa. Com també es va estendre el rumor que tots els repobladors de Mallorca havien estat baratats per porcs, d’aquí que els més vells recordin aquest apel·latiu per al·ludir als mallorquins. Segurament per això, quan els descendents dels repobladors sortien dels seus pobles amagaven la parla, sobretot l’article salat, que era objecte de constant burla per part dels habitants dels pobles i llogarets veïnats. Sataberners, els deien als de Tàrbena. Però això no era tot. Els illencs també tenien fama de bruts i bàrbars, per això sempre es deia mallorquins i garruts . Un estereotip que encara és viu actualment, segons ens diu el referit Lluís Monjo, per cert descendent d’un d’aquests garruts. Però no només la brutícia els acompanyava sinó que també es deia que tenien dificultats en el caminar perquè tropessen les cames quan caminen i caminen en les espardenyes rastrant [arrossegant]. I, finalment, la consideració dels mallorquins tocava fons, particularment pel que fa a Tàrbena (el que s’ha mantingut més feel a la seva mallorquinitat), perquè existia la creença fins fa poc que en aquest poble manaven les dones, les quals eren bigotudes, dormien nues i tenien un fort caràcter.

PUBLICITAT

Resumint, els descendents dels mallorquins eren, i en part encara són, baratats (per haver vingut a canvi de porcs), garruts (per la seva brutícia), parlaven malament (per l’article salat i altres variants dialectals), tenien dones lletges amb faccions masculines i, ni tan sols, sabien caminar. Ah! i als pollencins això també ens afecta directament, perquè un dels col·lectius més importants que emigraren procedien, precisament, de la refinada i elevada Pollença. Més d’un pensarà que tot plegat és impossible. Que no pot ser mai de la vida que els mallorquins, inclosos els pollencins, fóssim així de grollers, ja que som la copa d’or del mediterrani, la perla de la mateixa.

Idò, això es la marginació, encara que si voleu, de baixa intensitat. Però també és l’evidència que la minoria es presenta amb un trets específics i particulars, gens interessada en diluir-se dins la societat que la rep. Dic això, perquè si més no una part d’aquells mallorquins que emigraren no eren cap angelets. Alguns d’ells, pollencins per ser més exactes, els tenim “fitxats” per bandolers i criminals en el seu lloc d’origen. Gent de forca, animalots amants de la gresca que partiren més per la por la justícia que no per la rusca. No cal dir que ells donaren fama a tot el col·lectiu, una fama que es perpetuà, ai injustícia!, generació rera generació. És més, la terra que fou adjudicada als mallorquins era la pitjor de totes, perquè se sap que aquests ocuparen les zones que no volgueren els repobladors valencians que arribaren primer. Bandejats sí, però també gent treballadora que a partir d’ara hauria de fer el que la resta del país no volia fer. Però això no ho diu el folklore local, tot i que sí ja ho va deixar escrit fra Damian Fonseca, un contemporani dels fets: La gente que los ha de poblar por la mayor parte ha de ser el desecho y escoria del mundo, que por no poder vivir en sus tierras han de buscare las agenas con muchas descomunidades.

És a dir, gràcies a aquell desecho, a aquells mallorquins garruts, es convertiren unes terres ermes en conradís. Això també és la diferenciació cultural, tot i que avui ja forma part de la Història.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT